Salamanca: Congrés de Musicòpates (5-9 de març de 2008)

Una expedició quasi al complet d'estudiants de musicologia i etnomusicologia de l'Esmuc vam anar el passat 5 de març cap a Salamanca. Un autobús de línea nocturn, del qual ens vam apoderar de tota la zona del darrera, ens va passejar per tota Espanya via carreteretes nacionals i poblets que vam anar a trobant pel mig. Més de 10 hores de viatge, però que van permetre que ens estalviéssim una nit d'hotel.

Organitzat per la Societat Ibèrica d'Etnomusicologia (SIBE), el congrés també compartia la V edició del congrés de la IASPM, Associació internacional de Música Popular a Espanya i el II congrés de Música Popular dels móns hispànics i lusòfons. Tot plegat va tenir lloc al Conservatori Superior de Música de Salamanca.

El congrés va ser realment molt intens, uns horaris de 9,30 a 20 hores on cada dia hi havia tres sessions de matí i tres de tarda. Algunes inclús hi havia taules simultànies. I en diversos idiomes: vam practicar castellano, anglès, i inclús portuguès. El primer dia, vam començar com a estudiants exemplars, ja que a les 9 hores ja estàvem acreditats i a punt de marxa. Al llarg dels quatre dies, aquesta formalitat va disminuir una mica, però en conjunt vam poder assistir a gran part del congrés. També cal remarcar la gran activitat de "public relations" que vam fer la comissió organitzadora de les Jornades de Musicologia a Barcelona (8-10 maig): vam relacionar-nos amb tots els estudiants i els no-tan-estudiants d'Espanya (o no) per explicar-los-hi les Jornades. (més informació a jornadesmusicologia.blogspot.com).

La ciutat de Salamanca és relativament petita i en els pocs moments lliures que vam tenir vam poder disfrutar de la Plaza Mayor i de la façana del "archivo general de la guerra civil" al carrer Expolio!!! Que fort, que just li van canviar el nom al carrer amb el tema dels papers. També vam gaudir de les terrassetes al sol dels carrerons del centre, així com de tots els bars de tapes.

La gran activitat nocturna tan típica dels congressos, va fer que poguessim contemplar àmpliament la Salamanca nocturna. Els carrers prenen vida, la gent surt i hi ha un ambient molt xulo. Vam estar de tapeo pel carrer Van Dick, on els pinchos, las costillas o els minutejos ens van omplir les panxes de bon gust!! Vam sortir pels bars d'aprop de la Gran Via, on des del congrés havien organitzat una jam session amb els estudiants del consevatori. Vam anar a ballar fins a tancar els locals, i ens vam revolcar per la gespa com a nens de 5 anys. D'una de les nits, també va sortir el salt multipolifònic, una versió desenvolupada de la patent de Valladolid
(http://www.youtube.com/watch?v=qrzKkVqj-h0)

El tema allotjament tampoc tenia cap desperdici. Com a una associació vinculada als comunistes, ens vam presentar a l'Albergue de Joventut on amablement ens van fer un bon preu. Malgrat estar una mica lluny del conservatori, vam dormir prou bé.

En general, els "Salmantinos" són gent molt simpàtica, vam quedar encantats amb l'amabilitat i el bon humor que desprenien. I el ritme de vida que porten cal dir que és super agradable. Pel que fa al temps, un sol super intens va permetre que ens tombéssim a la gespeta a posar-nos morenos, però després a la nit quasi entrem en procés de congelació.

En resum, una molt bona experiència que pensem repetir ben aviat!

Mire

Fuerteventura: Vent, aigua i desert (23-26 de febrer 2008)

Es pot dir que vam començar el viatge molt malament. Vacances planejades des de feia temps i el dia abans de marxar comptàvem amb la meitat de baixes, de 5 vam acabar sent 2. La Veronica, la Cristina i finalment la Roisein no van poder venir, cosa que va incrementar considerablement l’espai total: cotxe per a dos, apartament per a dos... factures de 5 per a 2!!! No obstant vam poder gaudir de 4 dies enmig del no res i allunyades dels nostres maldecaps.

Fuerteventura. Illa situada a les Canàries i que de punta a punta hi ha uns 200km, molt més gran del que imaginàvem! El primer que impacta des de l’avió és que no hi ha absolutament cap arbre, ni cap tonalitat verda. Una taca marro-grogenca enmig de l’oceà atlàntic, un desert immens. No obstant això, Fuerteventura és més que un tros de desert rugós, és també un desert de sorra fina sahariana, és una platja verge amb quilòmetres i quilòmetres sense construccions ni carreteres, és un paradís per aquells que volen descansar i oblidar-se del món.

El nostre hotel, “las Gaviotas”, va ser el nostre campament base. Situat a l’extrem nord de l’illa a un poble hiper-mega-turístic: el Corralejo. Tot i que “las Gaviotas” era un oasi en si mateix: piscina, trosset de platja propi, ambient hippie-tirat i amb totes les comoditats que podien demanar: cuina, terrassa amb vistes d’escàndol a Lanzarote, mosquits assassins, solàrium... Absolutament fantàstic!

Vam dividir l’illa en zones d’interès i ens vam decidir a explorar-les poc a poc. Al nord: el Cotillo, la Oliva i Los Molinos; al centre: Puerto del Rosario (la capital), Betancuria, Antingua, Fustes, Pajara; al sud: Morro Jable i Jandía. Moltes estones al nostre cotxe, refugiades del fort vent i contemplant paisatges extraordinaris. Es increïble com algú pot viure en segons quins pobles on no hi ha res més que cabres i silenci.

Lo millor... el formatge de cabra, deliciós! (apte per a vegetarianes) I sobretot la senzillesa i l’amabilitat de la gent, tot i que pocs vam trobar que havien nascut allà, la majoria havien emigrat feia temps i no s’havien pogut estar d’acomodar-se en aquell paradís enmig de l’atlàntic. Lo pitjor... les construccions artificials sense gust ni ordre que es comencen a estendre per tot arreu, complexos hotelers que poden fer molt mal a una terra que és única!

Al final vam arribar a estimar el vent, l’aridesa de les muntanyes, les dunes enormes que no s’acabaven mai, els cactus, les pedres i els núvols que estaven a tocar de terra. Recomano la platja de Sotavento de Jandia, al sud de l’illa, una platja amb vint-i-vuit quilòmetres de virginitat, i Betancuria un poblet enmig de les muntanyes (vigileu amb la carretera que hi ha corbes eternes!!!) increïblement maco.

Us deixo amb unes paraules de Miguel de Unamuno:

"Esta inafortunada isla de Fuerteventura, donde entre la apacible calma del cielo y del mar escribimos este comentario a la vida que pasa y a la que se queda, mide en lo más largo, de punta norte a punta sur, cien kilómetros, y en lo más ancho, veinticinco. En su extremo suroeste forma una península casi deshabitada, por donde vagan, entre soledades desnudas y desnudeces solitarias de la mísera tierra, algunos pastores. A esta península se la conoce por el nombre de Jandía o de la Pared. La pared, o mejor, muralla, que dio nombre a la península de Jandía, y de la que aún se conservan trechos, fue una muralla construida por los guanches para separar los dos reinos en los que la isla Majorata, la de los majoreros, o sea Fuerteventura, estaba dividida, y para impedir las incursiones de uno en otro reino. Y he aquí cómo este pedazo de África sahárica, lanzado en el Atlántico, se permitía tener una península y una muralla como la de China, en cuanto al sentido histórico.

juDh

Marrakech vol IV: Shukran!! (7-11 de febrer 2008)

"Accidentalment", gràcies a la Mire, ens vam llevar una hora abans del pactat la nit anterior (fallos tècnics del canvi d'horari). Això ens va permetre estar una hora de més esmorzant, provant tots el plats i, sobretot, debatent sobre la vida i la música (la juDh i l'Anahí van tenir un retrobament interior amb elles mateixes). Malgrat fer un dia núvol i gris, la Mire i l'Anahí no van voler desaprofitar la piscina 5 estrelles i s'hi van tirar de cap. L'aigua estava calenteta però al sortir l'ambient era fresquet. Sort que després el dia es va arreglar!

Al sortir de l'hotel van intentar fer-nos la timada del dia: un taxista ens va intentar convèncer que aquell dia la Medina estava tancada i que havíem d'agafar un taxi per anar a un altre lloc. L'experiència es un grau i ja coneixíem la història (Bangkok revival) així que txino-txano vam agafar un camí alternatiu per endinsar-nos a la Medina i vam trobar la zona dels artesans: fusters, ferrers, treballadors del cuir, tinters,... Els carrers oferien un paisatge molt pintoresc i, sobretot, molt més tranquil. A una botiga de babutxes vam conèixer al Fuad, un antropòleg que ens va respondre tots els nostres dubtes sobre el Marroc. Ens va portar a un terrat d'una casa des d'on es veiem totes les tel·les i llanes tenyides de diferents colors secant-se al sol. En una paradeta la Georgina i la Mire van comprovar la manera tradicional d'utilitzar els mocadors tenyits: a la manera tuareg. També vam provar plàtans, vam beure l'ultim suc de taronja, vam menjar en un lloc no turístic i vam gastar els últims dirhams.

A contra-rellotge vam agafar un taxi, vam passar a buscar les bosses i ens vam dirigir a l'aeroport. Després de llargues cues a la duana per culpa de la lentitud policial, registres i tocaments, vam passar totes les nostres làmpares i inclús els xampús de més de 100 ml.

Curiositats: ens van cridar l'atenció els ases que carretejaven tot el pes del món, fins i tot pels estrets carrers de la Medina; les gallines vives que penjaven cap per avall dels manillars de les bicicletes; la circulació caòtica; les màfies de taxis i de botigues per enredar turistes; el rebuig a sortir a les fotografies; la prohibició de l'entrada a turistes a les mesquites; etc...

I fins aquí el que va donar de si el regal de la Gimcana de la Mercè. Qui s'apunta el proper any?

Marrakech vol III: Excursió a Ouzoud (7-11 de febrer 2008)

Ben d'hora pel matí ens vam llevar (a les 6:30h, encara que sembli mentida), i el mini-bus ens esperava davant de l'hotel. Resulta que érem les úniques que havíem contractat el transport així que teníem tots els seients per nosaltres soletes. Això s'agraeix quan hi ha 3 horetes de trajecte! Tot i que el conductor també havia tingut la idea d'emportar-se la seva família a fer el dominguero a les cascades d'Ouzoud.

Un cop vam arribar, un guia espontani se'ns va enganxar només sortir del mini-bus. Després de prometre'ns que ens faria una visita guiada berever de tot el dia a "bon" preu, vam preferir despatxar-lo per passar el dia soletes en contacte amb la natura. Tan de contacte vam tenir, que ens vam perdre per les oliveres (on vam aprofitar per fer la segona tongada de salts). Al final vam trobar un prat a les altures, des d'on veiem el riu i el caminet que intentàvem assolir (prat que ha inspirat el momento hobbit). De camí ens vam aturar a menjar una truita berever: base de tomàquet i ceba amb ous i espècies, tot cuinat dins de la tajine. Després vam arribar al peu de la cascada passant per una zona de micos en llibertat (quina por!), vam creuar el riu amb una barqueta decorada amb flors i vam pujar els 10.000 esglaons fins al poblet on ens esperaven per tornar a Marrakech.

Per la nit vam anar al centre a sopar on per primer cop ens vam quedar fins mitjanit al restaurant de les palmeres. Al sortir vam poder comprovar que a certes hores de la nit només queden homes al carrer i no hi ha ni cap turista despistat. Amb la qual cosa va ser millor marxar campi qui pugui, sense pactar taxímetre ni punyetes, cap a l'hotel...

Marrakech vol II: sabor a Hamam (7-11 de febrer 2008)

Observant el recorregut del bus turístic des de la nostra fantàstica terrassa de la suite de 5 estrelles, vam calcular just quan havíem de baixar per parar-lo i no perdre ni un segon. Així vam aprofitat les 24h de ticket i vam anar a parar prop del Palau Reial. Tot i que la nostra intenció era anar a visitar-lo, vam acabar a Mellah, el barri jueu. Intentant seguir les indicacions per anar al Palau Reial, vam arribar fins al Palau Bahii, així que vam canviar les intencions de visita. Després de discutir amb l'home de l'entrada vam comprar un ticket de visita completa i un cop dins del recinte ens vam dedicar a fer salts fotogràfics (veure fotos). Les vistes des del terrat oferien una panoràmica d'antenes de televisió per cable, animals dissecats, cigonyes, pells secant-se al sol i la muralla de la ciutat antiga. Evidentment el que ens va omplir de joia i alegria va ser saltar, i fer saltar a la gent de la tercera edat que estaven per allà.

El nostre primer amic local va ser el Ronni, marroquí amb rastes, esperit hippie i guapíssim!!! Això sí ens va entaforar 4 pantalons que ens vam haver de provar quasi al mig del carrer amb "mi carro me lo robaron" de fons! Molt divertit!!! Vam continuar amb compres compulsives d'arracades a meitat de preu, més sabates ... i ens vam dirigir a dinar al millor descobriment que vam fer. Restaurant en un terrat-terrassa amb vistes al carrer comercial de la ciutat antiga, i de lo més marroquí (demostracions d'amor de parelles locals incloses), lloc íntim, barato i amb els millors postres de xocolata!!! (a la mire li va encantar... i vam repetir!!!).

Durant la tarda vam apanyar l'excursió pel dia següent i després va entrar en acció el Halim. El vam conèixer casualment i va ser el millor guia local que podíem trobar. Gràcies a ell vam aconseguir un dels objectius més preciats del viatge: trobar un Hamam no turístic. Abans, però vam fer una parada prèvia per comprar tot allò necessari: guants per rascar la pell i treure'n tota la brutícia acumulada pel pas dels anys, sabó negre extret de grasses vegetals i xampú d'oli d'argan. Al mateix carreró hi havia dues entrades al Hamam, una per homes i l'altra per dones. Un Hamam és un bany tradicional on et netegen a fons i alhora et fan un massatge. I mai millor dit...! Dues dones que no parlaven ni francès van ser les encarregades de rascar els nostres cossos de d'alt a baix (i la Georgina era la que no es volia despullar.... i va ser la primera de caure a les mans d'una de les dones). No us podeu imaginar la de ronya que va sortir, i lo netes i relaxades que vam acabar! Una de les tardes més productives del viatge!! (veure fotos del equipo)

Al sortir ja era hora de sopar, i vam decidir anar a la bulliciosa plaça de Djema el Fna. Allà vam tenir el momento agobio! Els diferents representants de les mil paradetes de menjar que posen al vespre a la plaça principal et criden i gairebé t'empenyen a les seves taules. Tots cridant alhora, ensenyant-te el seu menú, i fent-se el simpàtics! Finalment vam decidir-nos per la que ens havien molestat menys i vam fer les turistes un rato amb els tradicionals cous-cous i brotxetes de carn típiques.

Abans d'anar a dormir vam baixar a la súper disco del nostre fantàstic hotel. Després de mirar-nos de dalt a baix i gairebé no deixar-nos entrar (per les nostres pintes no pijes i estupendes), vam descobrir el paradís de la festa marroquí. Dones pràcticament sense roba, pujades dalt les taules i ballant la música raï mentrestant els homes els hi ficaven bitllets a la pitrera i a la cintura. Tot plegat molt surrealista.