dimarts, 26 de febrer del 2008

Fuerteventura: Vent, aigua i desert (23-26 de febrer 2008)

Es pot dir que vam començar el viatge molt malament. Vacances planejades des de feia temps i el dia abans de marxar comptàvem amb la meitat de baixes, de 5 vam acabar sent 2. La Veronica, la Cristina i finalment la Roisein no van poder venir, cosa que va incrementar considerablement l’espai total: cotxe per a dos, apartament per a dos... factures de 5 per a 2!!! No obstant vam poder gaudir de 4 dies enmig del no res i allunyades dels nostres maldecaps.

Fuerteventura. Illa situada a les Canàries i que de punta a punta hi ha uns 200km, molt més gran del que imaginàvem! El primer que impacta des de l’avió és que no hi ha absolutament cap arbre, ni cap tonalitat verda. Una taca marro-grogenca enmig de l’oceà atlàntic, un desert immens. No obstant això, Fuerteventura és més que un tros de desert rugós, és també un desert de sorra fina sahariana, és una platja verge amb quilòmetres i quilòmetres sense construccions ni carreteres, és un paradís per aquells que volen descansar i oblidar-se del món.

El nostre hotel, “las Gaviotas”, va ser el nostre campament base. Situat a l’extrem nord de l’illa a un poble hiper-mega-turístic: el Corralejo. Tot i que “las Gaviotas” era un oasi en si mateix: piscina, trosset de platja propi, ambient hippie-tirat i amb totes les comoditats que podien demanar: cuina, terrassa amb vistes d’escàndol a Lanzarote, mosquits assassins, solàrium... Absolutament fantàstic!

Vam dividir l’illa en zones d’interès i ens vam decidir a explorar-les poc a poc. Al nord: el Cotillo, la Oliva i Los Molinos; al centre: Puerto del Rosario (la capital), Betancuria, Antingua, Fustes, Pajara; al sud: Morro Jable i Jandía. Moltes estones al nostre cotxe, refugiades del fort vent i contemplant paisatges extraordinaris. Es increïble com algú pot viure en segons quins pobles on no hi ha res més que cabres i silenci.

Lo millor... el formatge de cabra, deliciós! (apte per a vegetarianes) I sobretot la senzillesa i l’amabilitat de la gent, tot i que pocs vam trobar que havien nascut allà, la majoria havien emigrat feia temps i no s’havien pogut estar d’acomodar-se en aquell paradís enmig de l’atlàntic. Lo pitjor... les construccions artificials sense gust ni ordre que es comencen a estendre per tot arreu, complexos hotelers que poden fer molt mal a una terra que és única!

Al final vam arribar a estimar el vent, l’aridesa de les muntanyes, les dunes enormes que no s’acabaven mai, els cactus, les pedres i els núvols que estaven a tocar de terra. Recomano la platja de Sotavento de Jandia, al sud de l’illa, una platja amb vint-i-vuit quilòmetres de virginitat, i Betancuria un poblet enmig de les muntanyes (vigileu amb la carretera que hi ha corbes eternes!!!) increïblement maco.

Us deixo amb unes paraules de Miguel de Unamuno:

"Esta inafortunada isla de Fuerteventura, donde entre la apacible calma del cielo y del mar escribimos este comentario a la vida que pasa y a la que se queda, mide en lo más largo, de punta norte a punta sur, cien kilómetros, y en lo más ancho, veinticinco. En su extremo suroeste forma una península casi deshabitada, por donde vagan, entre soledades desnudas y desnudeces solitarias de la mísera tierra, algunos pastores. A esta península se la conoce por el nombre de Jandía o de la Pared. La pared, o mejor, muralla, que dio nombre a la península de Jandía, y de la que aún se conservan trechos, fue una muralla construida por los guanches para separar los dos reinos en los que la isla Majorata, la de los majoreros, o sea Fuerteventura, estaba dividida, y para impedir las incursiones de uno en otro reino. Y he aquí cómo este pedazo de África sahárica, lanzado en el Atlántico, se permitía tener una península y una muralla como la de China, en cuanto al sentido histórico.

juDh