Selva vs Desert a Coro (6-9 de gener de 2010)

El dia de Reis el passem "en família". Ens quedem tranquil·lament per València amb l'Aymara, la Mei i la seva família. Passegem per algun parc, mengem donas i cotufas (donuts i crispetes), veiem un pessembre indígena, i acabem el dia fent una excursió al Daka a mirar neveres i fogons de cuina. És curiós veure les dinàmiques de la gent a Veneçuela!

L'endemà al matí fem matinada gran, i anem a buscar un autobus per anar cap a Coro, una ciutat petita d'estil colonial que és patrimoni de la Unesco. Ja comencem a notar que ens estem acostumant al país, i certes coses se'ns fan més fàcils. Tot i així, tardem 5 hores en arribar al destí. Allà, després de buscar molta estona i que ens diguéssin que totes les posades estaven plenes, li fem pena al Juan, el noi jove que porta la "Posada el Gallo". Ens diu que si volem, podem dormir a una hamaca que hi ha penjada al pati interior. Després de valorar la proximitat dels mosquits i veure que el lloc és molt acollidor acceptem l'oferta. Però, com no, sempre alguna que altre sorpresa. Al cap d'una estona, el Juan se'ns acosta i diu que bueno, ... , si hay una habitación. Que no ens l'havia donat perquè li feia mandra netejar-la, però que ens la deixa. No hi ha qui els entengui.

El centre de Coro és molt bonic. Tot està arregladet i ben pintat, hi ha "centro turístico" on et donen informació del que necessitis, i ens hi passegem molt a gust.

A la tarda, anem al desert del Parc de los Médanos. Ens han recomanat arribar-hi sobre les 16h, abans és perillós (altravegada...). Fem un amic francès a la Posada, el Pièrre, el primer guiri que coneixem, i ens ajuntem per fer la visita.

El parc és molt espectacular. Hi ha dunes al llarg de tot el paisatge fins on arriba la vista, i amb la posta de sol, la llum és molt bonica. Ens revolquem per les dunes com a nens, fent la croqueta, deixant-se caure i saltant.

A la nit, podem utilitzar una cuina que hi ha a la posada, i com a novetat després de dues setmanes, ens podem cuinar una mica!! Sopem amb uns bascos que coneixem allà mateix, que ens expliquen més aventures venezolanes d'aquestes que posen els pels de punta...

El divendres anem a la Sierra de San Luís. Ens han explicat que hi ha el Camino de los Españoles que val molt la pena. Seguint les instruccions que ens ha donat un amic del Juan de la Posada (molt competent), arriben a agafar un "por puestos" que ens puja fins a l'entrada del camí. Allà són tres hores caminant per entremig de la selva, fins a arribar a Cabure, un poblet de montaña. Pel camí, ens creuem amb serps, crancs selvàtics (de colors), vaques (i no elefants), gossos, i mil insectes. L'anècdota del dia ve quan busquem al Gustavo perquè ens ensenyi unes coves. Les instruccions que portàvem era: als 20 minuts de caminar, una casa a l'esquerra, pregunteu per Gustavo. Així ho fem. Per començar, quan trobem la casa del Gustavo, la seva dona ens diu que no hi és. Que preguntem per Teo a la casa següent, o per Simón Polanco a la última. Seguim caminant i veiem un noi jove que està treballant tallant fusta. Li preguntem per Teo i ens diu que ja ens acompanya ell a les coves. D'aquesta manera que parlen els Venezolanos que no sabem si ens ha arribat a entendre del tot. Es presenta com a Angel, porta a la mà un "machete" que medeix un metro, i es posa a caminar amb nosaltres. Quasi ens morim del susto de veure que ens porta a les coves amb una arma... Hem de fer un gran esforç perquè la conversa flueixi, i poc a poc ens en sortim. Pobre noi, resulta ser una bona persona, i durant una hora ens acompanya per les coves.

A Cabure hem d'esperar una estona fins s'ompli un cotxe per tornar cap a Coro. Tornem a la Posada i ràpidament anem al terminal a buscar un autobús cap a València. Són les 17h però agafem l'últim que surt. A mig camí, quan a sobre estem mig adormits, ens para l'autobús i ens fa baixar. Enmig de la foscor, ens fa pujar a un autobús que hi ha darrera. No ens dóna temps a reaccionar, ens n'hem de fiar... i allà pugem. Sí sí, no tot són coses dolentes. Es veu que això és molt normal, que ajunten autobusos per estalviar-se viatges quan no hi ha molta gent.

L'Aymara ens recull al Terminal i acabem la nit a una festa privada a casa una amiga seva.

I al matí següent, ens donem compte que ha arribat l'últim dia. Fem el viatge fins a Caracas en cotxe, tardem 2 hores, i arribem a l'hora a l'aeroport. Tenim algun percance d'última hora amb un impost que ens fan pagar, i ens hem de veure canviant euros a la desesperada al primer que ens passa per davant. Fins i tot les monedes...

Aconseguim pujar a l'avió després de 4 controls. Surt amb 2 hores de retard perquè s'han dedicat a buscar droga entre totes les maletes. I són 15 hores de viatge perquè puguem tornar cap a casa...!