Ja des de Barcelona, segueixo amb el relat de l'última etapa del nostre viatge. Ens havíem quedat al dissabte a la nit, dia (nit...) en que vam despedir-nos de Fes. A mitjanit, vam anar a l'estació de tren de la ciutat, on haviem d'agafar un tres a la 1.50h. 
Sense sorprendre'ns gaire, aquest va passar a les 2,30h, arribant al matí següent a Marrakech. Cal dir, que malgrat ser un tren cutrillo amb uns lavabos invisitables, vam tenir tot un compartiment per nosaltres i vam dormir esplendidament.A Marrakech, ens vam desplaçar fins a l'estació d'autobusos, on vam haver de lluitar literalment per aconseguir 4 bitllets per anar a Esssaouira. De la guixeta 1 a la 3, després prova la núm. 5, potser la 13, total per acabar anant a l'autobus a parlar amb el conductor i intentar arribar a un acord de soborn sense estafa...!! Tens la sensació de que sempre t'enredaran una mica, i que has d'aconseguir minimitzar el timo. Et cobren fins i tot per portar motxilla d'equipatge... Això sí, una de les qualitats marroquines és la insitència amb discussió. A la que et poses ferm en alguna cosa sense baixar del burro, poses cara sèria i autoritària, i ets de raça masculina (es clar), pots arribar a aconseguir que et tractin quasi com autòcton.
Després d'unes quantes partides de cartes d'espera i 3 hores de viatge, vam arribar després de dinar a Essaouira, situada a l'alçada de Marrakech, però a la costa de l'Atlàntic. Vam fer camí fins a la medina, i allà curiosament vam trobar l'habitació més barata de tot el viatge, en el primer intent. Així que disposavem de llits i tot. Durant la tarda, vam passejar pel poble: la plaça de les pallisses, el moll, la muralla, i vam veure tots els barcos pesquers descarregant i venent. Malgrat el sol, vam arribar a tenir fred degut al fort vent que bufava, ja habitual.
L'endemà, vam tenir una primera lluita matinal contra les caixes i bancs. Resulta, que durant el cap de setmana, els caixers s'havien quedat sense bitllets per repartir, i tot el poble estava "desbancat"... Els caixers tragant-se les targetes i tot. Després, vam caminar tota la platja d'Essaouira, on la gent es banyava alegrement mentre nosaltres anavem en maniga llarga pel vent. Vam veure la rapidesa amb la que la marea puja i baixa, menjant-se molta de la sorra de la platja. I vam pujar sobre les dunes, enmig d'un gran núvol de sorra.A la tarda, vam tornar a lluitar per un autobus, aconseguint bitllets per 3 hores més tard. I quin viatget... El recompte total va ser de 4 vomitades, i dues baixes per malaltia.... el Bernat i el Suari quasi se'ns queden pel camí...!
A l'arribar a Marrakech, vam anar directament al Riad Espanya, que seria l'equivalent a un hotelet-pensió, però portat per una família que et deixa allotjar-te a casa seva. I que pel nostre ritme de viatge era tot un luxe. El Guille i el Suari ja conèixien a la família, i va ser com arribar a l'hospital d'urgències. Els malalts dins el llit, i la resta vam sopar i fer el té amb el Rachid del Riad.
Dimarts al matí, vam perdre la meitat de l'equip de viatge, que se'n va tornar cap a Barcelona de bon matí. De fet, aquell dia vaig perdre fins i tot al Bernat, que va estar fora de joc degut a la mala passada de la seva panxa. Així que em vaig passejar tranquil·lament per Marrakech, evitant proposicions de matrimoni, saquejades de diners a lo turista, i fugint de la calor. Vaig portar al parc a les nenes del Riad, vaig descobrir el Ciber-Parc que tan explotaríem més endavant i vaig conèixer el Abdelkabir a la plaça de Djema el Fna. Aquest home, saharaui procedent d'un poblet al desert, va resultar ser un herbolista encantador.
Dimecres va ressuscitar el Bernat, però vam decidir quedar-nos encara a la gran ciutat. Ara ja amb més forces, vam canviar d'hotel, i vam instal·lar-nos en una terrassa. Durant el dia, vam evitar la calor tot el que vam poder, però va ser un dels pitjors dies en temperatura. Vam aprofitar el Ciber Parc tan com vam poder, un oasis... 
Uns jardins a l'estil més pijo, fonts d'aigua,i postes d'internet a cada cantonada. Això si, molt fresquet!! Resulta que les prioritats al Marroc estan desordenades, i fan coses com aquestes.El hammam va ser el moment del dia. Vam tornar al mateix on jo havia estat al mes de febrer, però va resultar que ja no hi havia les mateixes dones. Vaig banyar-me fins a treure brillo, més neta que en tot el viatge!!
conegut al febrer!!). Amb un te davant, vam xerrar estona i estona amb ell. Va resultar ser un fanàtic de la religió, tant, que ni em va volerVam conèixer també al Halib, un home que no discuteix preus per vendre, però que li encanta parlar de filosofia i religió (el venedor de la botiga de davant del Hammam, el mateix que haviem donar la mà per despedir-se...!
El que no vam aclarir va ser el misteri de l'oli d'argan... que tan pot costar 10 Dirhams, com 60 o 70. Embotellats igual, mateixa marca i tot, tothom assegura que el seu és el millor.
Divendres vam decidir anar cap al Toubkal, la muntanya més alta de l'Altas, a 4 167 metres d'alçada. El meu primer 4 000 sense haver fer 3 000 .... Des de Marrakech, vam agafar un taxi compartit, d'aquests de llauna de sardines. 
Homologat pel Servei Català de Trànsit, això sí... Vam anar fins a Imlil, a una hora i pico de Marrakech, on vam dinar la millor pizza i el millor plat d'espaguetis mai vistos!! Amb això vam tenir suficients forces com per caminar fins al refugi, 5 horetes de pujada, seguint el camí de les mules i bebent més de 5 litros entre els dos! La harira (sopa marroquina) del sopar va ser la recuperació energètica.
L'endemà al matí a les 5h estàvem de peu per començar a pujar. Vaig descobrir que caminar de nit fa que el factor "pujada" sigui relatiu, i tingui menys importància. Impressionant veure com tot de llumetes pujaven la muntanya (allò semblava les Rambles de la gent que hi havia). Vam fer el cim sense patir gaire mal d'altura, i en poques hores tornavem a ser a baix davant un plat d'espaguetis i una pizza!! Les vistes van valer la pena (i la caminada), i una mica de pluja (4 gotes comptades) van fer més amè el camí.
Dissabte va ser el meu últim dia a Marrakech. Una mica de Souk, però poques compres, una placeta tranquil·la a l'entrada del Mellah (el barri jueu), i unes tentacions d'entrar a la mesquita i pujar al minaret a fer de musicòlegs (es van quedar amb l'intent...). Al Ciber Parc vam fer un amic, que va jugar a cartes amb nosaltres, i ens va explicar que treballava allà mateix com a vigilant del parc, 12 hores al dia, 6 dies a la setmana per no més de 5 euros al dia. Això sí, el parc té 50 jardiners, gasta mil litros d'aigua al dia, i té wi-fi.
La paradeta 15 ens va donar una harira per sopar, i seguidament dos més enllà ens van fer unes saltxitxes amb pa amb tomàquet! Boníssim. I vam contemplar l'ambient de la plaça per última nit: "castellers" marroquins, jocs amb botelles de coca-cola, paquets de tabac, grups de música cantant i tocant, baralles organitzades (inclus de nens i tot) amb la gent aplaudint, i dones perseguinte per tot arreu per fer-te la henna.I tot lo bo s'acaba... diumenge va ser el dia de tornar a casa... Vam visitar l'aeroport de Marrakech (i amb el mèrit d'arribar-hi amb l'autobus local, sense timo turístic), i ens vam dir un Adeu-siau!
Això sí, vaig marxar sapiguent comptar del 0 al 10 en àrab!
Entrades
.JPG)
