Granada (29 de gener-1 de febrer de 2010)

Escapada de cap de setmana amb la Roser a Granada, per veure en Seco, un amic seu de l'escola!

Arribada a la ciutat el divendres a la nit. Directament a "callejear": tapes, tapes i més tapes.

(Mire - Roser - Seco)

Dissabte al matí, excursió a los Cahorros, als peus de la Sierra Nevada. Caminem pel costat del riu i passem ponts penjants de l'aire.

Oju equilibri: no fos cas que caiguéssim a l'aigua!!

Dinem en un restaurant de montanya d'aquests que fan història. Un super entrecot, que fa que ens haguem d'endur les patates de l'acompanyament en un tupper per falta d'espai a l'estómac...

Després de molts intents, aquí la foto guanyadora... El barri de l'Albaicín de nit, amb l'Alhambra il·luminada al fons.

L'Alhambra de nit!

Vistes del barri de l'Albaicín.

Diumenge al matí, visita a l'Alhambra i als Palaus Nazaris.

El Palacio de Carlos V

  

La Torre de las Damas

Amb tota la colla...

Més Alhambra...

Sierra Nevada nevada

Selva vs Desert a Coro (6-9 de gener de 2010)

El dia de Reis el passem "en família". Ens quedem tranquil·lament per València amb l'Aymara, la Mei i la seva família. Passegem per algun parc, mengem donas i cotufas (donuts i crispetes), veiem un pessembre indígena, i acabem el dia fent una excursió al Daka a mirar neveres i fogons de cuina. És curiós veure les dinàmiques de la gent a Veneçuela!

L'endemà al matí fem matinada gran, i anem a buscar un autobus per anar cap a Coro, una ciutat petita d'estil colonial que és patrimoni de la Unesco. Ja comencem a notar que ens estem acostumant al país, i certes coses se'ns fan més fàcils. Tot i així, tardem 5 hores en arribar al destí. Allà, després de buscar molta estona i que ens diguéssin que totes les posades estaven plenes, li fem pena al Juan, el noi jove que porta la "Posada el Gallo". Ens diu que si volem, podem dormir a una hamaca que hi ha penjada al pati interior. Després de valorar la proximitat dels mosquits i veure que el lloc és molt acollidor acceptem l'oferta. Però, com no, sempre alguna que altre sorpresa. Al cap d'una estona, el Juan se'ns acosta i diu que bueno, ... , si hay una habitación. Que no ens l'havia donat perquè li feia mandra netejar-la, però que ens la deixa. No hi ha qui els entengui.

El centre de Coro és molt bonic. Tot està arregladet i ben pintat, hi ha "centro turístico" on et donen informació del que necessitis, i ens hi passegem molt a gust.

A la tarda, anem al desert del Parc de los Médanos. Ens han recomanat arribar-hi sobre les 16h, abans és perillós (altravegada...). Fem un amic francès a la Posada, el Pièrre, el primer guiri que coneixem, i ens ajuntem per fer la visita.

El parc és molt espectacular. Hi ha dunes al llarg de tot el paisatge fins on arriba la vista, i amb la posta de sol, la llum és molt bonica. Ens revolquem per les dunes com a nens, fent la croqueta, deixant-se caure i saltant.

A la nit, podem utilitzar una cuina que hi ha a la posada, i com a novetat després de dues setmanes, ens podem cuinar una mica!! Sopem amb uns bascos que coneixem allà mateix, que ens expliquen més aventures venezolanes d'aquestes que posen els pels de punta...

El divendres anem a la Sierra de San Luís. Ens han explicat que hi ha el Camino de los Españoles que val molt la pena. Seguint les instruccions que ens ha donat un amic del Juan de la Posada (molt competent), arriben a agafar un "por puestos" que ens puja fins a l'entrada del camí. Allà són tres hores caminant per entremig de la selva, fins a arribar a Cabure, un poblet de montaña. Pel camí, ens creuem amb serps, crancs selvàtics (de colors), vaques (i no elefants), gossos, i mil insectes. L'anècdota del dia ve quan busquem al Gustavo perquè ens ensenyi unes coves. Les instruccions que portàvem era: als 20 minuts de caminar, una casa a l'esquerra, pregunteu per Gustavo. Així ho fem. Per començar, quan trobem la casa del Gustavo, la seva dona ens diu que no hi és. Que preguntem per Teo a la casa següent, o per Simón Polanco a la última. Seguim caminant i veiem un noi jove que està treballant tallant fusta. Li preguntem per Teo i ens diu que ja ens acompanya ell a les coves. D'aquesta manera que parlen els Venezolanos que no sabem si ens ha arribat a entendre del tot. Es presenta com a Angel, porta a la mà un "machete" que medeix un metro, i es posa a caminar amb nosaltres. Quasi ens morim del susto de veure que ens porta a les coves amb una arma... Hem de fer un gran esforç perquè la conversa flueixi, i poc a poc ens en sortim. Pobre noi, resulta ser una bona persona, i durant una hora ens acompanya per les coves.

A Cabure hem d'esperar una estona fins s'ompli un cotxe per tornar cap a Coro. Tornem a la Posada i ràpidament anem al terminal a buscar un autobús cap a València. Són les 17h però agafem l'últim que surt. A mig camí, quan a sobre estem mig adormits, ens para l'autobús i ens fa baixar. Enmig de la foscor, ens fa pujar a un autobús que hi ha darrera. No ens dóna temps a reaccionar, ens n'hem de fiar... i allà pugem. Sí sí, no tot són coses dolentes. Es veu que això és molt normal, que ajunten autobusos per estalviar-se viatges quan no hi ha molta gent.

L'Aymara ens recull al Terminal i acabem la nit a una festa privada a casa una amiga seva.

I al matí següent, ens donem compte que ha arribat l'últim dia. Fem el viatge fins a Caracas en cotxe, tardem 2 hores, i arribem a l'hora a l'aeroport. Tenim algun percance d'última hora amb un impost que ens fan pagar, i ens hem de veure canviant euros a la desesperada al primer que ens passa per davant. Fins i tot les monedes...

Aconseguim pujar a l'avió després de 4 controls. Surt amb 2 hores de retard perquè s'han dedicat a buscar droga entre totes les maletes. I són 15 hores de viatge perquè puguem tornar cap a casa...!

Aventura per la selva de l'Orinoco (3-5 de gener de 2010)

Arribem a Ciudad Bolívar que ja és de dia, després d'una nit de bus que semblava que estiguéssim al Pol Nord (compte amb els autobusos nocturns venezolans, que tenen temperatura fixa d'aire acondicionat i hi fa molt de fred). Fem uns tractes amb el Rubén, i decidim fer una ruta de tres dies pel Delta de l'Orinoco. En un por puestos, ens porten fins a Tucupita, on tenim el Robin que ens presentarà en "Sabà", qui ens farà de guia. Sabà és índigena de l'ètnia dels waraos, i viu a la vora del riu Orinoco. Parla castellà (amb algun que altre problema de comprensió), però la seva llengua materna és el warao.

L'aventura comença a la barca d'un home que va riu avall en la mateixa direcció que nosaltres. Ens acompanya una dona, el Sabà, el fill gran d'en Sabà, i un altre nen que no sabem exactament qui és. Aquesta primera etapa del viatge dura quasi 4 hores fins arribar a la casa on dinarem. Pel camí, comencem a veure ocells exòtics i alguna que altra serp.

Dinem en una caseta prou arreglada, on hi ha moltes hamaques i no paren de dir-nos que "nos reposemos", i fem les primeres incursions a la selva. El Toni amb pantalons llargs i màniga llarga, jo amb samarreta de tirants però amb colors de camuflatge: verd i marró. El balanç són mil picades de mosquit per mi, cap per ell, sense dengues ni malàries.

A la tarda, canviem la barca per una mini-barca amb l'eliscient que aquesta va més ràpid i el motor no li funciona gaire bé. El campament on hem de passar la nit es troba davant el poblat warao de Guaynamorena2. Quan arribem, ja és fosc, i la persona que ens havia d'esperar allà sembla que no hi és. Anem al poblat a donar una volta i a buscar en Dani, qui té la "clau" (qui ha de fer que tinguem llum al campament). Mentrestant, ens fem un passeig pel poble, que consisteix en una passarela amb cases "flotants" a banda i banda. Aquestes cases són molt senzilles, totes de fusta i no tenen parets. Totes les famílies dormen amb hamaques. Els nens del poble estan encantats amb la nostra visita, i tenim un gran moment quan anem a una de les cases i ens posem a saltar i ballar tots junts!

Les nits a la selva són molt sorolloses, impressiona molt sentir el volum permanent que hi ha de sorolls d'animals: des dels monos aulladores, als gats-tigres, els grills, els mil ocells... i la pluja!!!! Sino, el paisatge d'estrelles és brutal...

El segon dia de selva passa molt ràpid: en Sabà ens porta fins la desembocadura de l'Orinoco, de fet arribem al que ja és mar, i estem a menys de 200 km de Trinidad i Tobago. Veiem ibis, tucans i ocells de tot tipus, també algun que altre peix. I sense saber la perillositat del mar, saltem de la barca i ens fem un bany!!

Lo més impressionant arriba a la nit quan anem per un dels canals del riu i veiem una "baba", el que vindria a ser un caimán petit. El Sabà el vol agafar i tot amb les mans, però finalment ens conformem en iluminar-lo amb la llanterna.

L'últim dia toca patir pluja. Tot el viatge de tornada fins a Tucupita el passem plovent, són 4 hores de riu amunt. Passem per "casa" el Sabà, on hi ha la seva dona amb els 8 fills, un dels quals està amb febre i fa una mica de peneta. Allà aconseguim per fi el que anàvem desitjant tot el viatge: una hamaca!! És feta a mà, i de talla "matrimonial". També descobrim que hi ha dos tipus de pluja: la "lluvia blanca", quan plou poquet però constant, i la "lluvia negra", el que són les tempestes.

A Tucupita, ens en passa una altra de "Señores, tranquilos que estamos en Venezuela". Ens posen dalt d'un "por puestos", i ens despedim del guia. Ens informa que "nos estamos yendo hacia Ciudad Bolivar" i ens desitja un bon viatge. El cotxe arranca, i dues cantonades més enllà ens informa que "vamos a hacer una pequeña parada" per esperar als altres 2 que falten. Ens ho agafem amb molta paciència, però encara en necessitem més!! L'espera és de més de 2 hores....

Finalment, arribem justet a Ciudad Bolívar a les 20h per l'autobus de tornada. Aquest terminal si que és un caos absolut. Per començar, no trobem el nostre autobus. Preguntant, tothom diu coses diferents, fins que finalment ens trobem de casualitat a la noia que ens va vendre els bitllets i ens porta. Resulta que el bus porta un cartell amb una altra destinació, la companyia que porta pintada no és la mateixa que tenim els bitllets, està aparcat allà on ens havien assegurat que no era, i per colmo... quan arribem ens diuen que ja estaven a punt de revendre els nostres bitllets!! Però ens en sortim, i embarquem cap a València altravegada!

Endavant el 2010! (1-2 de gener de 2010)

Estàvem avisats que el dia 1 de gener és un dia que la gent passa amb família. Però no el que no ens imaginàvem és la magnitud d'aquest dia de descans. Recomanació expressa si heu de viatjar un dia 1: compte!!

D'entrada, la primera notícia del 2010 és que estem bloquejats a Chichiriviche, que no hi ha autobusos. Però com en tot, preguntem a més d'una persona i aconseguim algú que ens diu que potser trobem algo. Ja per començar no hi ha ni estació d'autobusos, al que li diuen terminal és un toldo davant d'un bar en mig de la carretera. Esperem allà una estona després d'assegurar-nos que estem a bon lloc. Al poc rato apareix un home que crida destinacions. Diu que només hi ha dos autobusos: direcció Barquesimeto (ens ho pensem una llarga estona, allà hi ha Tintorero, el poble de les hamaques) o València. Agafem direcció València, que surt 1 hora més tard. El preu del bitllet s'ha doblat, només per ser dia festiu. Per raons vàries, acabem anant a parar a Puerto Cabello, un poble a 50 quilòmetres de casa l'Aymara.

De la Lonely Planet (que diu que es un poble amb platges acceptables) a la realitat del dia 1 de gener, hi ha un món. Puerto Cabello resulta ser una ciutat industrial on no hi ha absolutament res. A part que tot està tancat, no hi ha gent pel carrer i a penes circulen cotxes. Intuim cap on hem de caminar per anar al centre seguint a la gent que ha baixat de l'autobus. Després de 10 minuts i encara no haver vist ni Posades ni Hotels, preguntem a una casa particular. Ens poses por al cos explicant-nos lo perillós que és anar en qualsevol direcció, però sortim d'allà amb les referències d'un Hotel. Quan arribem allà, ens engeguen i ens diuen que no treballen perquè és festiu. A la segona opció tenim més èxit, però resulta que és un hotel "por horas". Un polvo són 3 hores i val 50 bolívars. Per una mica més, ens deixen passar-hi la nit sencera.

Aprofitem les últimes hores de llum de la tarda amb un passeig fins al malecón. La imatge que veiem ens sorpren: tot molt deixat, gossos remenant escombraries, mercadillos mig tancats, gent tirada per allà sense fer res, polícia rondant amb les escopetes a punt de tiro....

L'episodi sopar tampoc té desperdici. Absolutament tot tancat, i nosaltres morts de gana. Com a recurs preguntem a una casa particular si ens deixen utilitzar la cuina. No hi ha sort, però una dona s'ofereix per portar-nos en cotxe a buscar algo de menjar. La gana pot més que el susto de pujar amb la desconeguda, que resulta ser bona persona. I així aconseguim una pizza.

L'endemà al matí sortim al carrer, i pugem dalt del primer bus que se'ns posa davant. Ens és igual la destinació, només volem marxar d'allà. Total, que de la hostilitat del Puerto Cabello, en menys de dues hores ens trobem a les aigües termals de Las Trincheras, les segones més calentes de tot el món. Ens banyem en el que per nosaltres seria l'equivalent a una piscina municipal macificada, i ens fem un bany de fang (ens costa molta estona que algú ens digui d'on treuen el fang, fins que veiem un home que crida "pinto gente", "mojo gente"). Som els únics extrangers, i causem expectació. Tothom ens mira! Ah, i cal dir que no entenem el funcionament de les normes... en menys de 5 minuts ens criden l'atenció dues vegades: per entrar sense dutxar-nos a l'aigua i per no entrar per les escaletes i tirar-se saltant (com els nens...).

Dinem al restaurant xino de la Mei. El primer de la meva vida que entres i no fa olor a xino. A la tele passen en directe com el Barça juga contra el Villareal. Mengem super bé, potser el dia que millor de tots!!! I detall important: durant uns minuts tinc cacau a les meves mans!!!

L'anècdota de la tarda és l'incendi al terminal d'autobusos. Després de fer uns quants "trapicheos" amb en Gregor, aconseguim que els nostres passatges tinguin algo similar a la data del dia. I quan sembla que ja estem a punt de pujar a l'autobus, una onada de fum negre comença a invair les andanes d'espera. I és que hi ha hagut un curtcircuit en una de les oficines, i s'està cremant una part del terminal. Arriben els semi-bombers, però important a saber: un curtcircuit no s'apaga amb aigua!! Però com que per allà no es veu cap extintor, doncs res... a esperar a que s'apagui per si sol.

Sorprenentment, en menys de dues hores estem dalt l'autobus i en camí de Ciudad Bolívar...

Choroní i Chichiriviche, acabant el 2009 a la platja (28-31 de desembre de 2009)

L'arribada a l'aeroport de Maiquetía ja ve acompanyada de sorpreses: benvinguts a l'estiu. Ens treiem unes quantes capes de sobre, i a disfrutar el clima tropical. Fins a València, són una mica més de 2 hores de viatge en "carro" (cotxe), per algo que li diuen autopista, però que no s'assembla gaire a l'AP-7 espanyola... No hi ha límit de velocitat, els carrils estan pintats, però... perquè no utilitzar també la vorera?? Es clar, optimitzar l'espai... En els llocs més perillosos, hi ha cartells indicant "Despacio", molt útils. Perquè el cinturó de seguretat quasi no saben el que és. Quan preguntem si està multat anar sense, la resposta és "Sí, pero aquí nadie le para"!

A casa l'Aymara estem super ben acollits. Allà viu la seva mare, Luzmila, en una caseta al barri de San Diego. I ja el primer dia, ens enamorem de les hamaques que té penjades per tota la casa. En total, en podem arribar a comptar 6... N'hi ha que són de roba, i altres de "moriche", que els hi diuen chinchorros!

El segon dia pel matí marxem cap a Choroní amb l'Aymara i dues amigues seves (Grace la de PortAventura, i Mei Kit). Per arribar fins allà, no hi deuen haver més de 100 quilòmetres, però tardem una eternitat. Els autobusos no surten del terminal fins que no estan plens del tot, la qual cosa implica esperar-se un temps indeterminat que pot arribar a més d'una hora... . Els terminals d'autobusos són un bullici de gent constant que crida múltiples destinacions i et persegueix: "Cracas-cracas-cracassssss", "Coro-coro-coro-coro-punto fijooooooo"... Anem primer a Maracay, i d'allà fins a Choroní. El trajecte és llarguíssim, el conductor té el reggeaton al màxim volum, amb altaveus davant i darrera el bus, i conduïnt a lo bruto per carreteres de curves.

El poble és prou bonic. Les casetes pintades de colors, i una platja de les de pel·lícula. Ens podem banyar a la llum de la lluna entre les mil onades que ens ofereix el Caribe. Per dormir, està permès acampar, i passem la nit en una tenda de campanya a 10 metres del mar.

L'endemà al matí ens despertem amb sorpresa: un polícia amb un altaveu cridant el desallotjament de la platja. Durant la nit hi ha hagut un seisme, i hi ha perill de sutnami, maremotos... o similar. Això sí, la platja precintada, perill d'inundacions, però sense pressa...

Total, que acabem banyant-nos al riu, amb els mil animalets varios que es passegen per alla. El menú del dinar tampoc té desperdici: "sopa de res". Originals...!?! Nooo, res significa carn!

Em té bastant preocupada el tema del sr. Papanoel. Resulta que tot i estar en terres tropicals, va vestit al pur estil clàssic i porta gorro i anorac vermell. Passa molta calor... En trobem un de molt curiós que porta la bandera catalana i la del Barça estampades...!

I el mateix passa amb la gent del pessebre.

Al vespre, ja a València, tenim la primera aventurita de viatge. Una amiga de l'Aymara ens havia comprat uns bitllets d'autobus per anar a Ciudad Bolívar durant la nit, a l'altra punta de Venezuela. Ens havia avisat que li havien dit que estaven agotats i que els comprava de reventa. A vegades eren falsos, altre no.. Total, que fals no era però l'estafa venia per la data, que havien posat la del dia anterior. Malgrat veure-ho abans, anem al terminal i intentem col·lar-nos dalt del bus a muerte... Però no tenim sort, ens tanquen les portes a la cara, i marxen sense dir-nos res. Paral·lelament, veiem com es revenen per allà els últims bitllets per al bus, explotant els desesperats. A nosaltres, no tenen ni la consideració d'oferir-nos-els. Finalment, ens aferrem a l'última opció. Ens fem "amics" de l'acomodador, Gregor, (que són els mateixos que porten el negoci de la revenda), i ens promet que ens deixarà viatjar el dia 2, prèvia trucada de "confirmación"... És l'opció que ens queda sino volem perdre els bitllets del tot!

Així doncs canvi de plans. El dia 31 ens llevem d'horeta i embarquem cap a Chichiriviche, a la costa nord, i al costat del Parc Nacional de Morrocoy. L'autobús ens deixa a algo semblant a una parada, el que vol dir enmig d'un carrer qualsevol. Preguntem per alguna posada, i obtenim dos tipus de resposta: NO SÉ (majoria), i "Creo que està casa de allí amarilla de dos pisos" (ens la mirem, i de segundo piso res de res, està a mig construir". Respirem fondo, i ens guiem per la intuició. Caminem carrer avall a ple sol en busca del que pot ser el centre, o cap a la platja. Mitja hora més tard, seguim sense trobar cap posada "normal", però com a mínim hem trobat la platja. Finalment acabem a Villa Gregoria, una posada molt acollidora que porta un espanyol, on ens donen la última habitació disponible.

Passem el dia al Cayo Sal, on el Miguel Angel ens porta amb la seva barqueta a mil per hora, sembla una atracció de Port Aventura. I allà ens deixa fins les 17,30h, que promet venir-nos a recollir. El Cayo té una sola platja per banyar-se i està a tope de Venezolanos domingueros. La resta es pot caminar però és perillós per banyar-se perquè hi ha pedres. L'aigua està super calenta, i el sol pica de mala manera. A les 18h encara estem allà, ni rastre del M.A. La gent ens diu que no ens preocupem, "ahorita viene". Tranquil·litat màxima doncs....

Si, no passem el cap d'any solets al Cayo, i la barqueta ens retorna a Chichiriviche. Quan anem a sopar, resulta que ja està tot tancat, tot i que ens havien dit que obririen. A vegades, no entenem aquestes no-veritats de la gent quan preguntes certes coses. Si vols saber algo del cert, ho has demanar varies vegades i esperar que coincideixin opinions.

Al final trobem un lloc per sopar, demanem la carta... i ens diuen que no, que "hoy hay solo plato de navidad". Insistim una mica... però acabem sopant plato de navidad: ensalada de gallina, hayaca, ...

Les campanades anem a celebrar-les al malecón, on varies famílies han sortit al carrer. Hi ha mil i un cotxes amb música, però ni una sola ràdio sintonitzada. I de fet, de campanades ni una. De cop i volta, a eso de las 12h, veiem que alguns grups comencen a felicitar-se el nou any, alhora que altres estan fent compte enrera i encara van per 51-50-49... Nosaltres ens fem uns amics, i així fem més abraçades i desitgem més felicitat pel 2010. En lloc de raïms, mengem 12 M&Ms de xocolata, i fem una copeta del més similar a cava que trobem a la licorería. Després intentem trobar una festa. La gent no balla. Nosaltres ballem una mica, i inclús ens aplaudeixen! Trobem uns artesanos (hippis venezolanos) que ens conviden a una festa, però quan arribem l'ambient és super decadent. Acabem deduint que la gent ho festeja a casa en família.