Aventura per la selva de l'Orinoco (3-5 de gener de 2010)

Arribem a Ciudad Bolívar que ja és de dia, després d'una nit de bus que semblava que estiguéssim al Pol Nord (compte amb els autobusos nocturns venezolans, que tenen temperatura fixa d'aire acondicionat i hi fa molt de fred). Fem uns tractes amb el Rubén, i decidim fer una ruta de tres dies pel Delta de l'Orinoco. En un por puestos, ens porten fins a Tucupita, on tenim el Robin que ens presentarà en "Sabà", qui ens farà de guia. Sabà és índigena de l'ètnia dels waraos, i viu a la vora del riu Orinoco. Parla castellà (amb algun que altre problema de comprensió), però la seva llengua materna és el warao.

L'aventura comença a la barca d'un home que va riu avall en la mateixa direcció que nosaltres. Ens acompanya una dona, el Sabà, el fill gran d'en Sabà, i un altre nen que no sabem exactament qui és. Aquesta primera etapa del viatge dura quasi 4 hores fins arribar a la casa on dinarem. Pel camí, comencem a veure ocells exòtics i alguna que altra serp.

Dinem en una caseta prou arreglada, on hi ha moltes hamaques i no paren de dir-nos que "nos reposemos", i fem les primeres incursions a la selva. El Toni amb pantalons llargs i màniga llarga, jo amb samarreta de tirants però amb colors de camuflatge: verd i marró. El balanç són mil picades de mosquit per mi, cap per ell, sense dengues ni malàries.

A la tarda, canviem la barca per una mini-barca amb l'eliscient que aquesta va més ràpid i el motor no li funciona gaire bé. El campament on hem de passar la nit es troba davant el poblat warao de Guaynamorena2. Quan arribem, ja és fosc, i la persona que ens havia d'esperar allà sembla que no hi és. Anem al poblat a donar una volta i a buscar en Dani, qui té la "clau" (qui ha de fer que tinguem llum al campament). Mentrestant, ens fem un passeig pel poble, que consisteix en una passarela amb cases "flotants" a banda i banda. Aquestes cases són molt senzilles, totes de fusta i no tenen parets. Totes les famílies dormen amb hamaques. Els nens del poble estan encantats amb la nostra visita, i tenim un gran moment quan anem a una de les cases i ens posem a saltar i ballar tots junts!

Les nits a la selva són molt sorolloses, impressiona molt sentir el volum permanent que hi ha de sorolls d'animals: des dels monos aulladores, als gats-tigres, els grills, els mil ocells... i la pluja!!!! Sino, el paisatge d'estrelles és brutal...

El segon dia de selva passa molt ràpid: en Sabà ens porta fins la desembocadura de l'Orinoco, de fet arribem al que ja és mar, i estem a menys de 200 km de Trinidad i Tobago. Veiem ibis, tucans i ocells de tot tipus, també algun que altre peix. I sense saber la perillositat del mar, saltem de la barca i ens fem un bany!!

Lo més impressionant arriba a la nit quan anem per un dels canals del riu i veiem una "baba", el que vindria a ser un caimán petit. El Sabà el vol agafar i tot amb les mans, però finalment ens conformem en iluminar-lo amb la llanterna.

L'últim dia toca patir pluja. Tot el viatge de tornada fins a Tucupita el passem plovent, són 4 hores de riu amunt. Passem per "casa" el Sabà, on hi ha la seva dona amb els 8 fills, un dels quals està amb febre i fa una mica de peneta. Allà aconseguim per fi el que anàvem desitjant tot el viatge: una hamaca!! És feta a mà, i de talla "matrimonial". També descobrim que hi ha dos tipus de pluja: la "lluvia blanca", quan plou poquet però constant, i la "lluvia negra", el que són les tempestes.

A Tucupita, ens en passa una altra de "Señores, tranquilos que estamos en Venezuela". Ens posen dalt d'un "por puestos", i ens despedim del guia. Ens informa que "nos estamos yendo hacia Ciudad Bolivar" i ens desitja un bon viatge. El cotxe arranca, i dues cantonades més enllà ens informa que "vamos a hacer una pequeña parada" per esperar als altres 2 que falten. Ens ho agafem amb molta paciència, però encara en necessitem més!! L'espera és de més de 2 hores....

Finalment, arribem justet a Ciudad Bolívar a les 20h per l'autobus de tornada. Aquest terminal si que és un caos absolut. Per començar, no trobem el nostre autobus. Preguntant, tothom diu coses diferents, fins que finalment ens trobem de casualitat a la noia que ens va vendre els bitllets i ens porta. Resulta que el bus porta un cartell amb una altra destinació, la companyia que porta pintada no és la mateixa que tenim els bitllets, està aparcat allà on ens havien assegurat que no era, i per colmo... quan arribem ens diuen que ja estaven a punt de revendre els nostres bitllets!! Però ens en sortim, i embarquem cap a València altravegada!