Choroní i Chichiriviche, acabant el 2009 a la platja (28-31 de desembre de 2009)

L'arribada a l'aeroport de Maiquetía ja ve acompanyada de sorpreses: benvinguts a l'estiu. Ens treiem unes quantes capes de sobre, i a disfrutar el clima tropical. Fins a València, són una mica més de 2 hores de viatge en "carro" (cotxe), per algo que li diuen autopista, però que no s'assembla gaire a l'AP-7 espanyola... No hi ha límit de velocitat, els carrils estan pintats, però... perquè no utilitzar també la vorera?? Es clar, optimitzar l'espai... En els llocs més perillosos, hi ha cartells indicant "Despacio", molt útils. Perquè el cinturó de seguretat quasi no saben el que és. Quan preguntem si està multat anar sense, la resposta és "Sí, pero aquí nadie le para"!

A casa l'Aymara estem super ben acollits. Allà viu la seva mare, Luzmila, en una caseta al barri de San Diego. I ja el primer dia, ens enamorem de les hamaques que té penjades per tota la casa. En total, en podem arribar a comptar 6... N'hi ha que són de roba, i altres de "moriche", que els hi diuen chinchorros!

El segon dia pel matí marxem cap a Choroní amb l'Aymara i dues amigues seves (Grace la de PortAventura, i Mei Kit). Per arribar fins allà, no hi deuen haver més de 100 quilòmetres, però tardem una eternitat. Els autobusos no surten del terminal fins que no estan plens del tot, la qual cosa implica esperar-se un temps indeterminat que pot arribar a més d'una hora... . Els terminals d'autobusos són un bullici de gent constant que crida múltiples destinacions i et persegueix: "Cracas-cracas-cracassssss", "Coro-coro-coro-coro-punto fijooooooo"... Anem primer a Maracay, i d'allà fins a Choroní. El trajecte és llarguíssim, el conductor té el reggeaton al màxim volum, amb altaveus davant i darrera el bus, i conduïnt a lo bruto per carreteres de curves.

El poble és prou bonic. Les casetes pintades de colors, i una platja de les de pel·lícula. Ens podem banyar a la llum de la lluna entre les mil onades que ens ofereix el Caribe. Per dormir, està permès acampar, i passem la nit en una tenda de campanya a 10 metres del mar.

L'endemà al matí ens despertem amb sorpresa: un polícia amb un altaveu cridant el desallotjament de la platja. Durant la nit hi ha hagut un seisme, i hi ha perill de sutnami, maremotos... o similar. Això sí, la platja precintada, perill d'inundacions, però sense pressa...

Total, que acabem banyant-nos al riu, amb els mil animalets varios que es passegen per alla. El menú del dinar tampoc té desperdici: "sopa de res". Originals...!?! Nooo, res significa carn!

Em té bastant preocupada el tema del sr. Papanoel. Resulta que tot i estar en terres tropicals, va vestit al pur estil clàssic i porta gorro i anorac vermell. Passa molta calor... En trobem un de molt curiós que porta la bandera catalana i la del Barça estampades...!

I el mateix passa amb la gent del pessebre.

Al vespre, ja a València, tenim la primera aventurita de viatge. Una amiga de l'Aymara ens havia comprat uns bitllets d'autobus per anar a Ciudad Bolívar durant la nit, a l'altra punta de Venezuela. Ens havia avisat que li havien dit que estaven agotats i que els comprava de reventa. A vegades eren falsos, altre no.. Total, que fals no era però l'estafa venia per la data, que havien posat la del dia anterior. Malgrat veure-ho abans, anem al terminal i intentem col·lar-nos dalt del bus a muerte... Però no tenim sort, ens tanquen les portes a la cara, i marxen sense dir-nos res. Paral·lelament, veiem com es revenen per allà els últims bitllets per al bus, explotant els desesperats. A nosaltres, no tenen ni la consideració d'oferir-nos-els. Finalment, ens aferrem a l'última opció. Ens fem "amics" de l'acomodador, Gregor, (que són els mateixos que porten el negoci de la revenda), i ens promet que ens deixarà viatjar el dia 2, prèvia trucada de "confirmación"... És l'opció que ens queda sino volem perdre els bitllets del tot!

Així doncs canvi de plans. El dia 31 ens llevem d'horeta i embarquem cap a Chichiriviche, a la costa nord, i al costat del Parc Nacional de Morrocoy. L'autobús ens deixa a algo semblant a una parada, el que vol dir enmig d'un carrer qualsevol. Preguntem per alguna posada, i obtenim dos tipus de resposta: NO SÉ (majoria), i "Creo que està casa de allí amarilla de dos pisos" (ens la mirem, i de segundo piso res de res, està a mig construir". Respirem fondo, i ens guiem per la intuició. Caminem carrer avall a ple sol en busca del que pot ser el centre, o cap a la platja. Mitja hora més tard, seguim sense trobar cap posada "normal", però com a mínim hem trobat la platja. Finalment acabem a Villa Gregoria, una posada molt acollidora que porta un espanyol, on ens donen la última habitació disponible.

Passem el dia al Cayo Sal, on el Miguel Angel ens porta amb la seva barqueta a mil per hora, sembla una atracció de Port Aventura. I allà ens deixa fins les 17,30h, que promet venir-nos a recollir. El Cayo té una sola platja per banyar-se i està a tope de Venezolanos domingueros. La resta es pot caminar però és perillós per banyar-se perquè hi ha pedres. L'aigua està super calenta, i el sol pica de mala manera. A les 18h encara estem allà, ni rastre del M.A. La gent ens diu que no ens preocupem, "ahorita viene". Tranquil·litat màxima doncs....

Si, no passem el cap d'any solets al Cayo, i la barqueta ens retorna a Chichiriviche. Quan anem a sopar, resulta que ja està tot tancat, tot i que ens havien dit que obririen. A vegades, no entenem aquestes no-veritats de la gent quan preguntes certes coses. Si vols saber algo del cert, ho has demanar varies vegades i esperar que coincideixin opinions.

Al final trobem un lloc per sopar, demanem la carta... i ens diuen que no, que "hoy hay solo plato de navidad". Insistim una mica... però acabem sopant plato de navidad: ensalada de gallina, hayaca, ...

Les campanades anem a celebrar-les al malecón, on varies famílies han sortit al carrer. Hi ha mil i un cotxes amb música, però ni una sola ràdio sintonitzada. I de fet, de campanades ni una. De cop i volta, a eso de las 12h, veiem que alguns grups comencen a felicitar-se el nou any, alhora que altres estan fent compte enrera i encara van per 51-50-49... Nosaltres ens fem uns amics, i així fem més abraçades i desitgem més felicitat pel 2010. En lloc de raïms, mengem 12 M&Ms de xocolata, i fem una copeta del més similar a cava que trobem a la licorería. Després intentem trobar una festa. La gent no balla. Nosaltres ballem una mica, i inclús ens aplaudeixen! Trobem uns artesanos (hippis venezolanos) que ens conviden a una festa, però quan arribem l'ambient és super decadent. Acabem deduint que la gent ho festeja a casa en família.