Choroní i Chichiriviche, acabant el 2009 a la platja (28-31 de desembre de 2009)

L'arribada a l'aeroport de Maiquetía ja ve acompanyada de sorpreses: benvinguts a l'estiu. Ens treiem unes quantes capes de sobre, i a disfrutar el clima tropical. Fins a València, són una mica més de 2 hores de viatge en "carro" (cotxe), per algo que li diuen autopista, però que no s'assembla gaire a l'AP-7 espanyola... No hi ha límit de velocitat, els carrils estan pintats, però... perquè no utilitzar també la vorera?? Es clar, optimitzar l'espai... En els llocs més perillosos, hi ha cartells indicant "Despacio", molt útils. Perquè el cinturó de seguretat quasi no saben el que és. Quan preguntem si està multat anar sense, la resposta és "Sí, pero aquí nadie le para"!

A casa l'Aymara estem super ben acollits. Allà viu la seva mare, Luzmila, en una caseta al barri de San Diego. I ja el primer dia, ens enamorem de les hamaques que té penjades per tota la casa. En total, en podem arribar a comptar 6... N'hi ha que són de roba, i altres de "moriche", que els hi diuen chinchorros!

El segon dia pel matí marxem cap a Choroní amb l'Aymara i dues amigues seves (Grace la de PortAventura, i Mei Kit). Per arribar fins allà, no hi deuen haver més de 100 quilòmetres, però tardem una eternitat. Els autobusos no surten del terminal fins que no estan plens del tot, la qual cosa implica esperar-se un temps indeterminat que pot arribar a més d'una hora... . Els terminals d'autobusos són un bullici de gent constant que crida múltiples destinacions i et persegueix: "Cracas-cracas-cracassssss", "Coro-coro-coro-coro-punto fijooooooo"... Anem primer a Maracay, i d'allà fins a Choroní. El trajecte és llarguíssim, el conductor té el reggeaton al màxim volum, amb altaveus davant i darrera el bus, i conduïnt a lo bruto per carreteres de curves.

El poble és prou bonic. Les casetes pintades de colors, i una platja de les de pel·lícula. Ens podem banyar a la llum de la lluna entre les mil onades que ens ofereix el Caribe. Per dormir, està permès acampar, i passem la nit en una tenda de campanya a 10 metres del mar.

L'endemà al matí ens despertem amb sorpresa: un polícia amb un altaveu cridant el desallotjament de la platja. Durant la nit hi ha hagut un seisme, i hi ha perill de sutnami, maremotos... o similar. Això sí, la platja precintada, perill d'inundacions, però sense pressa...

Total, que acabem banyant-nos al riu, amb els mil animalets varios que es passegen per alla. El menú del dinar tampoc té desperdici: "sopa de res". Originals...!?! Nooo, res significa carn!

Em té bastant preocupada el tema del sr. Papanoel. Resulta que tot i estar en terres tropicals, va vestit al pur estil clàssic i porta gorro i anorac vermell. Passa molta calor... En trobem un de molt curiós que porta la bandera catalana i la del Barça estampades...!

I el mateix passa amb la gent del pessebre.

Al vespre, ja a València, tenim la primera aventurita de viatge. Una amiga de l'Aymara ens havia comprat uns bitllets d'autobus per anar a Ciudad Bolívar durant la nit, a l'altra punta de Venezuela. Ens havia avisat que li havien dit que estaven agotats i que els comprava de reventa. A vegades eren falsos, altre no.. Total, que fals no era però l'estafa venia per la data, que havien posat la del dia anterior. Malgrat veure-ho abans, anem al terminal i intentem col·lar-nos dalt del bus a muerte... Però no tenim sort, ens tanquen les portes a la cara, i marxen sense dir-nos res. Paral·lelament, veiem com es revenen per allà els últims bitllets per al bus, explotant els desesperats. A nosaltres, no tenen ni la consideració d'oferir-nos-els. Finalment, ens aferrem a l'última opció. Ens fem "amics" de l'acomodador, Gregor, (que són els mateixos que porten el negoci de la revenda), i ens promet que ens deixarà viatjar el dia 2, prèvia trucada de "confirmación"... És l'opció que ens queda sino volem perdre els bitllets del tot!

Així doncs canvi de plans. El dia 31 ens llevem d'horeta i embarquem cap a Chichiriviche, a la costa nord, i al costat del Parc Nacional de Morrocoy. L'autobús ens deixa a algo semblant a una parada, el que vol dir enmig d'un carrer qualsevol. Preguntem per alguna posada, i obtenim dos tipus de resposta: NO SÉ (majoria), i "Creo que està casa de allí amarilla de dos pisos" (ens la mirem, i de segundo piso res de res, està a mig construir". Respirem fondo, i ens guiem per la intuició. Caminem carrer avall a ple sol en busca del que pot ser el centre, o cap a la platja. Mitja hora més tard, seguim sense trobar cap posada "normal", però com a mínim hem trobat la platja. Finalment acabem a Villa Gregoria, una posada molt acollidora que porta un espanyol, on ens donen la última habitació disponible.

Passem el dia al Cayo Sal, on el Miguel Angel ens porta amb la seva barqueta a mil per hora, sembla una atracció de Port Aventura. I allà ens deixa fins les 17,30h, que promet venir-nos a recollir. El Cayo té una sola platja per banyar-se i està a tope de Venezolanos domingueros. La resta es pot caminar però és perillós per banyar-se perquè hi ha pedres. L'aigua està super calenta, i el sol pica de mala manera. A les 18h encara estem allà, ni rastre del M.A. La gent ens diu que no ens preocupem, "ahorita viene". Tranquil·litat màxima doncs....

Si, no passem el cap d'any solets al Cayo, i la barqueta ens retorna a Chichiriviche. Quan anem a sopar, resulta que ja està tot tancat, tot i que ens havien dit que obririen. A vegades, no entenem aquestes no-veritats de la gent quan preguntes certes coses. Si vols saber algo del cert, ho has demanar varies vegades i esperar que coincideixin opinions.

Al final trobem un lloc per sopar, demanem la carta... i ens diuen que no, que "hoy hay solo plato de navidad". Insistim una mica... però acabem sopant plato de navidad: ensalada de gallina, hayaca, ...

Les campanades anem a celebrar-les al malecón, on varies famílies han sortit al carrer. Hi ha mil i un cotxes amb música, però ni una sola ràdio sintonitzada. I de fet, de campanades ni una. De cop i volta, a eso de las 12h, veiem que alguns grups comencen a felicitar-se el nou any, alhora que altres estan fent compte enrera i encara van per 51-50-49... Nosaltres ens fem uns amics, i així fem més abraçades i desitgem més felicitat pel 2010. En lloc de raïms, mengem 12 M&Ms de xocolata, i fem una copeta del més similar a cava que trobem a la licorería. Després intentem trobar una festa. La gent no balla. Nosaltres ballem una mica, i inclús ens aplaudeixen! Trobem uns artesanos (hippis venezolanos) que ens conviden a una festa, però quan arribem l'ambient és super decadent. Acabem deduint que la gent ho festeja a casa en família.

Objectiu Port Aventura (7 de desembre de 2009)

Altrevegada el tàndem juDh i Mire a l'ataque!! Un mes sencer treballant de valent per aconseguir etiquetes de les ampolles d'Estrella, que donaven descomptes per anar a Port Aventura.

Si si, amb moltes ganes i molta motivació, fins a aconseguir-ne quasi 100, sense cap vergonya ni complexe!

Convidem a un munt de gent, però només deixem venir amb nosaltres a aquells que en tenen MOOOOOLLLTES ganes!! :)

I passem un dia molt esplèndit pel parc: atraccions que accelerem de 0 a 100 km/h en menys de 3 segons i per sorpresa (només arribar ja comencem fortes), caiguda al buit de 100 metres (sí sí, el que tarda en caure és menys de 3', però lo important són els metros que té....ah! i unes vistes panoràmiques...), repetim estampides mil vegades fins a comprovar que la nostra vagoneta sempre és la que perd, pugem a tot arreu a primera fila, fem uns quants Dragon Khan's fins a que tot ens dóna voltes, pugem a dalt dels renos com els nens petits (i oju que no és tan fàcil com sembla), i acabem ballant al ritme d'un pajarraco nadalenc!!

De visita per Paris (12-16 de novembre de 2009)

A només una hora i mitja d'avió tenim a la Irina, companya de musicologia de l'ESMuC, vivint a Paris durant tot aquest any. Com que la trobàvem molt a faltar, alguns de nosaltres hem decidit fer-li una visiteta aquest cap de setmana passat.

Podem destacar que...

- El senyor del temps ens ha sorprès molt a tots, de cop i volta, una tardor càlida a Paris que ens ha deixat passejar-la tranquil·lament!

- El 17è arrondissement on viu la Irina és molt burgès, un barri molt estupendo per viure. Si heu d'anar d'hotel, trieu-ne un altre.

- El seu piset és fantàstic, una habitació molt gran i xula. Això sí, a partir de les 23h cal anar de puntetes i no fer soroll!!!!

- La Torre Eiffel s'il·lumina cada hora en punt i durant 5 minuts amb llumetes intermitents. Aquesta curiositat fa prou gràcia, però a la que ho has vist tres vegades comença a semblar una mica kitch...

- Les distàncies a Paris són enormes, si bé hi ha una boca de metro a cada cantonada. Ens marquem una Torre Eiffel-Hôtel de Ville en 1 h 45 minuts. Pas mal....

- El metro i el RER són molt cars, però fan descompte per estudiants. Si saltes és gratis, els taquillers no diuen res i és molt fàcil. Evidentment hem optat per aquesta última tarifa.

- El Marché des Puces ens va agradar molt. De fet, amb la zona prèvia al mercat, ja ens haviem gastat tot el que portàvem: pantalons, petos, pósters, ... etc. La part de les antiguetats també és molt bonica.

- La Universitat Paris 8 on estudia la Irina se sembla molt a la UAB. Divendres vam anar a una classe de Música i Ficció prou interessant, i ens vam guanyar una petita bronca del profe... Aquí són massa sèrios i estirats a vegades.

- El Ferran i el Varun són molt bons cuiners, la Marta i la Mireia, ens apanyem molt bé fent crèpes delicioses.

- Sortir a prendre una cervesa a La Bastille són 5 €, uns vinets al Carrefour surten per 2... Paris és extremadament car! Sempre et queda l'opció d'anar a dinar al Crouss (menjador universitari) per 2,9€... Evidentment, ens fem passar per estudiants despistats i aprofitem.

- Sembla que volem anar al Louvre, però al final anem al Museu du quai Branly, l'antic museu de l'home. Hi ha una gentada enorme, i molta informació per digerir... acabem saturats!

- Passejant per Mont-Matre, trobem l'épicerie de l'Amèlie, tot i que cap de nosaltres acaba de recordar bé la pel·lícula... El barri molt acollidor!

- El pa és molt més bo que a Barcelona, no hi ha color! Ens fem uns pic-nics que deunido i el Varun està contentíssim!

Split i les illes de Dalmacia (29.08-02.09-2009)

Feia mes de dos anys que no veia la Jana (amiga meva alemana de quan vam estar d'Erasmus a Suissa fa 5 anys), pero les circumstancies han fet que ens poguessim trobar uns dies per escapar-nos juntes de vacances. Dissabte ens vam trobar a Split, a Croacia, i vam comencar aquesta petita aventura.

Split es ben poca cosa. Te un centre molt bonic i molt petit, que esta tot emmurallat. S'anomena el palau Dioclesia, i esta plagat de turistes. Per trobar el nostre hostal, hem de provar tots els carrerons possibles, ni el mapa de la guia, ni els noms dels carrers serveixen per res...!!

I malgrat sota la pluja que ens acompanya diumenge al mati, disfrutem passejant per dins les muralles, pujant a la torre de la catedral des d'on hi ha una vista espectacular de tota la ciutat, i caminant passeig amunt i avall. Pero la llei de Murphi a vegades es positiva: va ser comprar un paraigues, i sortir el sol radiant, que ens ha acompanyat la resta dels dies.



A la tarda, decidim agafar un barco i comencar a veure illes. Primer de tot, anem a la que esta mes a prop de Split, Brač. El ferry (enorme, com el Transmediterrania de Menorca que vaig prometre no tornar a pujar...) ens porta fins a Supetar, i d'alla anem fins a Bol, un altre poblet on passem la nit. Les carretes a les illes son fatals, plenes de corbes per anar esquivant les muntanyetes, i a sobre els conductors condueixen a lo bruto. Mig marejades les dues, arribem a l'estacio d'autobusos on ens trobem l'unic home que hi ha amb el cartell de "sobe". Aqui per dormir funciona aixi: la gent te cartells que diu SOBE o APARTMAN a les seves cases particulars, i et lloguen habitacions. Realment, t'acullen com un mes de la familia, i et donen d'esmorzar i tot. Aixi doncs, anem amb l'home, i ens allotgem a casa seva. L'habitacio esta realment molt be, i la Petra, la seva dona, no esta contenta fins a ensenyar-nos els 100 i pico canals de la televisio digital que tenim.



Dilluns toca excursio. Al costat de Bol hi ha la muntanya mes alta de totes les illes, que fa nomes 780 metres. Pero be, tenint en compte que sortim des del nivell del mar... se'ns fan 2hores i mitja de caminata abans no arribem a dalt. Pel cami no trobem ningu, sembla que la massa de turistes ha decidit quedar-se a la platja. Les vistes des de dalt son espectaculars, es veuen totes les illes i inclus la costa. La Jana, tot i tenir el genoll amb punts degut a una caiguda que s'havia fet una setmana abans, puja quasi mes rapidament que jo!! Per si un cas, porta a la bossa un medicament que ha "agafat prestat" del seu hospital, que consisteix en una injeccio d'adrenalina que es posa a la cuixa, just quan estas a punt de morir... (en casos d'atacs d'alergia, picades de serps i similars...).

Per la tarda, anem a la platja "de sorra" de l'illa, que l'anomenen Slatni Rad. Resulta que en prespectiva si que sembla que hagi de tenir sorra, pero arribes alla i es com totes les altres: de pedretes, que potser si que son una mica mes petites de l'habitual. Aqui totes les platges son de pedres i roques, qui va preparat ja sap que a la platja s'hi va amb asterilla.

A la nit, val la pena explicar-ho. Sopem en un restaurant com a reines. Al final de tot el poble, es un local on tenen tauletes en una terrasseta que sobresurt al mar, i despres una altra taula a la "sorra" de la platja, on quasi les onades arriben als peus. Alla mengem nosaltres, un peix bonissim i com a minim mes tipic que el pasta-pizza-fast food que abunda per tot arreu.

L'endema ens lloguem un cayac doble per les dues, i ens dediquem a explorar platgetes de l'illa. Ja ens assegurem be d'anar en la bona direccio pel vent, i no tenim cap "percance". Trobem moltes platges naturistes, i una que ens agrada molt es una privada d'una casa, que tenen les hamaques alla preparades amb un tenderete per parar el sol.



A la tarda, agafem de nou un barco fins a l'illa de davant, Hvar. No te desperdici el que fan alguns: nomes hi ha un ferry cada dia a les 17 hores. Doncs a les 16,45h, hi ha un barco mes petit que s'aparca a la parada del ferry amb un cartell de Bol-Jelsa-Hvar. Evidentment, com a turistes inexperts, ens pensem que es aquest el barco. Pugem, i quan estem tots dins, el barco arranca. Immediatament, veiem el ferry de Jadrolinija (la companyia nacional d'aqui) que arriba. Per mes inri, resulta que despres de treure-li un quart d'hora d'avantatge, el ferry acaba arribant abans que nosaltres.




Al poble de Hvar es molt turistic. De fet, totes les illes en general ho son, amb un tipus de turista d'aquest que nomes fa platja-festa-dormir a la platja, amb grans complexes hotelers. Pero Hvar a sobre es pijo, tot molt arregladet igual que els preus. Trobem una familia que ens acull, son una avia, un pare (que es mig invalid), i una nena de 16 anys que es la que ens porta a la casa. L'habitacio esta prou be, i a la casa esta molt al centre, pero es petita i senzilla. Tenim un balco habitacio des d'on es veu tot el poble (mireu la foto, es el que hi ha la tovallola taronja estesa)



El dimecres anem a explorar illetes. Una barqueta ens porta a les Illes Pakleni. Realment, hi ha raconets molt macos, trobem illetes on no hi ha res, nomes que comunitats naturistes que mig viuen alla. Tambe n'hi ha d'altres super preparades pel turista: cartells anunciant Full Moon party, bars amb coixins i hamaques amb matalas per prendre el sol. A part, grans complexes per fer submarinisme, pedalos i altres varios.


A la tarda visitem la fortalesa espanyola de Hvar (la van ajudar a construir uns enginyers espanyols al segle XIV), i despres corrents agafem un autobus cap a Stari Grad, des d'on surt l'ultim ferry cap a Split. Alla sopem una pizza, i ens fem uns coctels de despedida.

Festes de Sant Llorenç a Alaior, Menorca (12-18 d'agost de 2009)

Només un dia abans de la sortida, decidim que anirem a Menorca en bicicleta. Així, que de cop i volta em trobo baixant el passeig Sant Joan de Barcelona en direcció al port, per embarcar en un mític Transmediterrània (que ara es diu Acciona), vaixell molt gran i molt lent. I si la seguretat als aeroports és tal que no es pot ni respirar a l'avió, el barco es caracteritza per una anarquia total. Vam pujar sense ensenyar ni el DNI, tan sols la targeta d'embarc i de lluny. Dins, ni seient assignat, ni voluntat d'assignar-lo. Cadascu que dormi on pugui, i si és que pot... Nosaltres ens decidim per d0rmir en un raconet a la coberta del barco, i quan tornem a obrir els ulls, ja estem aparcats al port de Maó, i quasi està el barco buit!

I comença l'excursió. Pedalejem més d'una hora pel camí d'en Kane per arribar a casa la Laura a Alaior. Si bé és cert que la muntanya més alta de Menorca fa 300 metres, cal dir que els camins de l'illa no són precisament planers. Vinga pujades i baixades. Però fins i tot la bicicleta de passeig de la Irina resisteix! En total, 13 quilòmetres.
Decidim aprofitar el dia per anar a la platja, i anar a Cala Mitjana. El Miquel i jo "hem" d'agafar bici com a transport, i continuem fent camí d'en Kane i carretera. 23 quilòmetres només per anar...
Però arribem a la platja, la resta de l'equip ve motoritzat, porta parasol i fins i tot un pic-nic per dinar. Ens fem un lloc a la platja, i comencem la missió moreno a base de crema de Pastanaga. L'aigua no cobreix gaire, i a més està molt calenta! Descobrim també que a Menorca encara no ha arribat la figura del Paki-bier a la platja, i com fa 15 anys a Catalunya, hi ha el senyor del Coco fesco, sandía y melón.
La tornada a Alaior by bike es fa durilla però ho aconseguim. Això ens perjudica una mica per la nit, però que acabem al bar típic dels Escacs fent un coctel "sex-on-the-beach".

Divendres al matí ens dispersem una mica, i la Laura, el Carlos i jo anem a la platja de Son Bou, no molt lluny d'Alaior. Ens fem uns banys, i també unes compres compulsives de pareos de platja...!!!!
Per la tarda, comencen els actes intensos de la Laura, com a fabliolera oficial de les Festes. Pràctiques de burro, reunions, posar el flabiol a punt, la vestimenta, ... fins que al vespre es dóna el toc de sortida de Sant Llorenç amb el pregó de les festes. L'Àngels Gonyalons i l'alcalde fan uns discursos prou emotius, i després surt la Laura a tocar dues tonades davant tot el poble. Molt impressionant, especialment per la gran parafernàlia i protocols.
A la nit, sopar en família. Ens han convidat a sopar amb els glossadors, que fan un sopar al carrer amb tots els veïns. Mengem estupendament, tot fet casolà: coques, pastissets, i altres delicatessen. I acabem la nit al ball, com no, que toca una banda anomenada "Huracán".

Dissabte tenim un desperar molt alegre, arriba el Raul a les 8h amb molta energia i alegria, directe quasi des de NY. Ens costa, però ens activem depressa. A la Laura ja la tenim fa estona en marxa, amb els actes del protocol de les festes. Saltem del terra a la cuina, esmorzem, i anem a la platja de Binigaus (o ho intentem). Ens quedem pel camí, en un tros de platja on no hi ha massificacions, i tenim espai per nedar tranquilament. Nedem fins un illot sobre la mar blau cel transparent. Quan de cop i volta es torna el fons blau marí donem mitja volta... fa més impressió, i a sobre un bitxo de mar ha volgut atacar a la Irina!!

Després de dinar a casa la Laura, comença la convidada general a casa seva com a fabiolera, i s'omple la casa de gent. Alguns inclús em pregunten si estic nerviosa, primer no hi caic, i després m'adono que m'estan confonent amb la Laura!!! Ella està estupenda: entre sa mare i jo li hem fet una trena africana, que amb la gomina que li posem segur que no es mou de lloc; vestida ja amb la roba, i tota lluent. Al poc temps, ve l'amo del Silvio (el burro) a casa, i s'emporta a la Laura. S'apropa el gran moment...

La resta sortim també, i anem a prendre posicions davant l'Ajuntament. Els carrers estan plens de gent, tots amb ganes de festa, i amb dues ampolles de pomada sota el braç, com a mínim. La Irina i jo aconseguim pujar en una finestra al 1r pis, i mentres esperem que comenci quasi revolucionem a la joventut del poble, tots aclamant-nos... No cal explicar més! Vora les 17h és el moment: arriba la comitiva de caixers (representants de diversos gremis del poble) muntats amb els cavalls, i amb la Laura i el seu Sílvio davant. Paren davant l'Ajuntament, i la Laura és qui ha de demanar permís al Caixer Balda (el més important, equivalent a l'alcalde) perquè puguin començar les festes. Gran moment, quan dóna el SÍ. Esclata la bogeria al poble. La massa de gent munta el burro de la Laura sobre 2 potes, i comencen a desfilar tots els caixers (vora 35). Perillós però impactant, veure-ho per primera vegada em va sobtar molt!

A continuació va començar a tocar la Banda d'Es Mitjorn pel carrer, envoltada per guàrdies de seguretat, i una fila de 5 policies davant empenyent a la gent per donar pas. Fan una volta pel poble. Hi ha una massificació total de persones, però un ambient festiu total. I la pomada que no falti!! A tot això anem seguint a la Laura, que fa tombs pel poble també.
I al vespre comença el "Jaleo": tots els caixers entren un a un a la plaça del poble, entre tota la multitud de gent, i han de fer una volta i muntar el cavall, mentre la banda tota sense parar.
Festa i festa que dura fins a altes hores de la matinada...

Diumenge sembla que hauríem d'haver dormit més, però la festa continua, i a les 13h comença una altra ronda de "jaleo". Més pomada i cap a la plaça a saltar i ballar. Quan acaba, hi ha la volta de repartiment de les canyes, i per acabar, la famosa "Samba", ball multitudinari que acaba amb una ruixada d'aigua per tothom.
Al vespre dinem, els horaris se'ns han girat, fem una migdiada a les 21h i després veiem passar les carrosses pel balcó. A la nit, sortim a veure els focs artificials, anem a la fira, pugem a la Mega-Rana saltamontes, passem de visita pel CAP (la Irina es volia emportar trossets de polvora dins l'ull, pobreta... o potser és que ja sabia que el metge era tan guapo!!). Resulta que els focs es poden veure des de tan a prop, que cauen trossets encara encesos. Més de 5 persones fent cua al CAP per lo mateix...
Però la Irina sobreviu, i més marxa: atenció que toca al poliesportiu una Banda anomenada Huracan... Repetimos!! Fins que les forces ens poden...

Dilluns últim dia, i fem més platja. Anem a casa la Vero, una amiga de la Laura, a Ca'n Canutells, al sud. El Raul i jo decidim fer bicicleta, i fem ruta per una versió del camí del Kane, passem per Sant Climent, i baixem a la caleta. Una platja molt maca, sense gent, per poder nedar bé, i amb molta tranquil·litat. A més, dinem estupendament!

Passem la tarda de descans per allà, i al vespre som-hi que encara hi ha festa a Alaior. La traca final escalta a mitjanit a la plaça de les Palmeres (?) a només pocs metres de la gent (impensable a qualsevol lloc...). Els petards aquí peten molt fort, però la crisis, es fa present i escatimen l'últim petard dels tres finals.... Ah. I toca una banda a la plaça... Tornen a ser els Huracan que s'han canviat de roba, però allà aguanten!!
Per últim, cal dir que m'encanta aquest poble: l'únic on a la barra de festa que et serveixen licor 43, venen bosses de "chuches", i l'aigua és Solan de Cabras!!


Amb molta peneta, arriba dimarts. Matinem al so del Raul per fer la tornada a Maó en bicicleta, però arribem amb temps de sobres. El gran Trasmediterrània ja ens està esperant. Vénen la Laura, el Carlos, el Dani i la Mercè a despedir-nos... i diem adéu a Menorca!!
Fins l'any que ve!