Excursió a Nura, l'illa de Menorca (31 de gener-2 de febrer de 2009)

L'home del temps anunciava vent, fred, pluges i mal temps. Tothom deia que cauria molta aigua.

Però en aquests casos el que més compta és l'esperit interior, i tots vam marxar el dissabte al matí amb moltes ganes de sol i de platja.

L'avió va ser un pujar i baixar, i en menys de mitja hora ens havia deixat a l'aeroport de Maó (o Mô tal i com ho diuen allà). Com que l'autobús funcionava amb compta-gotes, vam fer auto-stop per anar a la ciutat, i dos cotxes a velocitat de rally ens van deixar ràpidament al centre.
Després de voltar estona pel port i els carrerons buscant algo per menjar, vam tornar al primer lloc que havíem vist (la primera idea sempre és la bona!). I vam dinar com a reis. Un menú d'aquells que ens vam posar les botes: feia temps que no menjavem tant bé.
A la tarda, vam anar al poble de la Laura, Alaior (més conegut com a Alô), que està a només 10 km de Mô. Ens vam instal·lar al seu piset, i vam sortir a voltar. I coincidint amb un company nostre de l'ESMuC que tocava al poble del costat, a la nit vam decidir anar al seu concert a Es Mercadal, just el poble del costat.

L'endemà es va llevar amb un sol radiant. Després de passar a veure cordialment a l'indi de la carretera, vam anar fins a la platja de La Vall, a la costa nord al costat de Ciutadella. Des d'allà, vam caminar per les roques fins a la cala del costat. També vam haver de saltar un riu, amb més o menys èxit per alguns...! I com si aquí Barcelona no tinguéssim mar, ens vam tirar de cap a l'aigua. Ahhhhggggh, (con)-gelada. La sort va ser que al menys al sortir de l'aigua ja no feia fred.

Per dinar, vam fer un pic-nic a Ciutadella. Vam decidir triar un raconet en unes escales d'una plaça, al costat de l'Ajuntament. I sembla que a la Policia Nacional no li va agradar... Com que s'aburreixen, es van dedicar a tocar els nassos i fer abús d'autoritat. Vam haver d'ensenyar documentació i donar explicacions del que feiem. Ai quasi ens quedem sense el certificat de Penals!!!!

Al ser diumenge, no hi havia ni Blas pel carrer, i vam poder passejar tranquilament. Per completar la tarda, vam anar a Fornells, un mini poblet de la costa nord molt maco amb un far a la punta.
Al tornar a Alô, teníem varies cites. Primer de tot, vam anar a casa d'uns glossadors, per parlar sobre el taller de glossa menorquina que vindran a fer a les Jornades de Musicologia el proper mes de maig. Va ser molt interessant, ens van explicar el funcionament d'aquestes improvisacions cantades, com ho van aprendre (uf, que dificil), i finalment ens van fer uns quants versos.
Després vam anar al bar del poble, l'Escacs, on vam conèixer els amics de la Laura, i a les tantes vam tornar sopar a casa. Uns macarrons curiosos que volien tenir molts xefs de cuina!!
I no vam anar a dormir fins que ens vam nomenar a tots capitans Paf.



I dilluns més bon temps. Amb ganes de fer coses, vam pujar primer de tot a la muntanya més alta de Menorca, El Toro, que fa només 300 metres. Des d'allà hi vistes de tota l'illa. A continuació vam anar al Far de Favàritx, també a la costa nord, us indret magnífic. Les onades picant contra les roques, les vistes al mar, el far i la tranquil·litat de poder gaudir del moment sols.
Vam dinar a Alô, (on per cert tothom es diu Sintes de cognom!!), i a la tarda encara ens va donar temps d'anar a visitar una taula i les ruïnes d'un poblat pre-històric, on hi havia tres grans talaiots.


I tres dies passen ràpid. Aviat vam haver de fer l'operació tornada. No sense omplir-nos les motxilles de sobrassada i formatge del bo. Podem donar les gràcies a l'avió, que va decidir canviar-se d'hora sense avisar... però que ens va esperar!!!

Un week-end a Londres (23-25 de gener de 2009)

Una ciutat molt gran! S'ha de tenir paciència per moure's...


El London Eye, al costat del Thames, amb la pluja natural del temps...

Atenció al creuar el carrer: cal mirar a l'altra banda!

No poden faltar-hi els autobusos de dos pisos...

ni el Big Ben!



Però sobretot el que més he visitat ha sigut l'Eddie i el Ferran! :)

Excursió Musicològica a Càceres (12-16 de novembre de 2008)

De nou, un altre congrés de Musicologia. Aquesta vegada, el de la Societat Espanyola de Musicologia, la SEdeM, que va escollir Càceres com a seu.

I com de costum, una representació de musicòlegs vam decidir anar-hi.
Càceres. La guia Michelin diu que està a 921 km, el que van ser 11 hores de viatge en cotxe sota la llum de la lluna, i posteriorment la llum del sol, passant per la pluja, la boira, i les caravanes que no ens van voler deixar. Cinc en un Polo, espai no en sobrava.

Dimecres matí doncs vam arribar allà i ens vam instal·lar a l'alberg de la ciutat (poble). La primera impressió va ser d'entrar a un altre món, com si estésm 30 anys endarrera. Tot cases baixetes, el centre històric de la ciutat emmurallat i dalt una muntanyeta, molt poca gent pels carrers, pocs cotxes, distàncies on tot estava a prop. I per trobar el Centro Cultural El Brocense hi vam estar estona, ningú ho coneixia.

El congrés va començar dimecres a la tarda i va durar fins dissabte al matí. Cada sessió (matí/tarda), constava de 2 o 3 sales on es feien comunicacions paral·leles de 10 minuts. Molts ponents, però també molta estona al final per poder debatre i preguntar. Les temàtiques, bastant diverses: des d'iconografia musical, anàlisi, música i espectacles, oralitat, praxis musical, ... . I com tot, des de comunicacions molt interessants fins a migdiades improvisades a les cadires. També dir que es va fer molt evident la importància de l'expressió en públic: el fet de saber-se explicar i no llegir el paper feia que algo banal et pogués semblar espectacular, i al revés.
Per últim, les ponències de la Vanessa i el Miquel, així com els pósters de la Sara i el Gonzalo van sortir molt bé. El comité del club de fans aprova la seva actuació.

Pel que fa al turisme, la gastronomia no va ser el punt més fort. Es menja bé, tenen coses bones com les migas i la torta del Casar, però no mata. Vam acabar tirant-nos al "ración+litrona=6 euros", en un bar amb olor a fregit!
Vam coincidir aixó sí amb el Mercat Medieval, i tot el centre estava ple de parades de menjar, beure, artesania, gent disfrassada i inclús animals. Curiós de veure, però molt massificat de gent.
No obstant, vam poder visitar i passejar pels carrerons del centre, la Plaza Mayor i voltants.

I les nits, bastant d'ambient. Molts estudiants pel carrer, baretos on prendre algo, i algun que altre antro per ballar. No cal dir que ho vam provar tot, des de la festa Erasmus, fins a la festa de Dret de la universitat, i vam acabar decidint fer-nos independents.

Ah, i destacar la creació expectant de la SAM: Societat d'Amics de la Musicologia, dedicada a la profundització en les activitats lúdico-festives.

Fira del teatre de Tàrrega i Lleida (12-14 de setembre de 2008)

Aquesta vegada, de nou juntes. Això sí, ens agrada anar de quatre en quatre. Així que amb la Lucile i la Roser vam anar a passar el pont de l'11 de setembre a terres lleidatanes. Ens vam estrenar el divendres a la nit amb l'espectacle d'inauguració, el qual vam trobar bastant inapropiat pel lloc i el moment en el que es feia. Grans tecnologies, grans pantalles, i una crítica a la societat actual molt sofisticada, però rossant la incomprensió. Després vam canviar d'escenari, i vam anar a veure el pianista volador, que ens va convèncer molt més. Per últim, vam assistir al "Bloc" de pisos, a l'espai Reguer. La pluja es va comportar, però el fred ens va perseguir tota la nit.

I l'endemà, som-hi que no n'hem tingut prou!! Després d'un esmorzar de luxe de la mare de la Judith (amb les figues més bones que un es pugui imaginar), vam tornar cap a Tàrrega. Vam visitar totes les firetes, ens vam comprar tot el que vam poder..., i vam passejar pel centre del poble. Un itinerant molt divertit ens va entretenir: dos pallassos que anaven parant cada cotxe que passava. També vam fer una cua esplèndida per la plaça dels Comediants, no calen més comentaris. Vam veure un espectacle de dansa, i altres coses que se'ns van anar improvisant pel camí. A destacar, las Viudas Alegres, els acròbates-ballarins a la paret de l'Església de la Plaça Major, i la batucada de l'estació d'autobusos.

I diumenge, un dia espléndit. El senyor sant pere va tancar l'aixeta de la pluja i va posar la calefacció!! De manera, que vam disfrutar de la piscina de casa la Judith a Lleida al màxim! Com si encara fos estiu... De pas, també vam rentar el cotxe groc (que ja començava a ser marró), i vam aprendre a controlar la pressió dels neumàtics (com unes professionals). El dinar va ser tan o més espectacular que l'esmorzar!! Amb els avis (padrins) i els pares de la Judith, vam fer una cargolada que farà història a les nostres panxes!!

De la platja al cim de l'Atles: Essaouira, Marrakech i el Toubkal (17-24.08.2008)

Ja des de Barcelona, segueixo amb el relat de l'última etapa del nostre viatge. Ens havíem quedat al dissabte a la nit, dia (nit...) en que vam despedir-nos de Fes. A mitjanit, vam anar a l'estació de tren de la ciutat, on haviem d'agafar un tres a la 1.50h. Sense sorprendre'ns gaire, aquest va passar a les 2,30h, arribant al matí següent a Marrakech. Cal dir, que malgrat ser un tren cutrillo amb uns lavabos invisitables, vam tenir tot un compartiment per nosaltres i vam dormir esplendidament.
A Marrakech, ens vam desplaçar fins a l'estació d'autobusos, on vam haver de lluitar literalment per aconseguir 4 bitllets per anar a Esssaouira. De la guixeta 1 a la 3, després prova la núm. 5, potser la 13, total per acabar anant a l'autobus a parlar amb el conductor i intentar arribar a un acord de soborn sense estafa...!! Tens la sensació de que sempre t'enredaran una mica, i que has d'aconseguir minimitzar el timo. Et cobren fins i tot per portar motxilla d'equipatge... Això sí, una de les qualitats marroquines és la insitència amb discussió. A la que et poses ferm en alguna cosa sense baixar del burro, poses cara sèria i autoritària, i ets de raça masculina (es clar), pots arribar a aconseguir que et tractin quasi com autòcton.

Després d'unes quantes partides de cartes d'espera i 3 hores de viatge, vam arribar després de dinar a Essaouira, situada a l'alçada de Marrakech, però a la costa de l'Atlàntic. Vam fer camí fins a la medina, i allà curiosament vam trobar l'habitació més barata de tot el viatge, en el primer intent. Així que disposavem de llits i tot. Durant la tarda, vam passejar pel poble: la plaça de les pallisses, el moll, la muralla, i vam veure tots els barcos pesquers descarregant i venent. Malgrat el sol, vam arribar a tenir fred degut al fort vent que bufava, ja habitual.

L'endemà, vam tenir una primera lluita matinal contra les caixes i bancs. Resulta, que durant el cap de setmana, els caixers s'havien quedat sense bitllets per repartir, i tot el poble estava "desbancat"... Els caixers tragant-se les targetes i tot. Després, vam caminar tota la platja d'Essaouira, on la gent es banyava alegrement mentre nosaltres anavem en maniga llarga pel vent. Vam veure la rapidesa amb la que la marea puja i baixa, menjant-se molta de la sorra de la platja. I vam pujar sobre les dunes, enmig d'un gran núvol de sorra.
A la tarda, vam tornar a lluitar per un autobus, aconseguint bitllets per 3 hores més tard. I quin viatget... El recompte total va ser de 4 vomitades, i dues baixes per malaltia.... el Bernat i el Suari quasi se'ns queden pel camí...!
A l'arribar a Marrakech, vam anar directament al Riad Espanya, que seria l'equivalent a un hotelet-pensió, però portat per una família que et deixa allotjar-te a casa seva. I que pel nostre ritme de viatge era tot un luxe. El Guille i el Suari ja conèixien a la família, i va ser com arribar a l'hospital d'urgències. Els malalts dins el llit, i la resta vam sopar i fer el té amb el Rachid del Riad.

Dimarts al matí, vam perdre la meitat de l'equip de viatge, que se'n va tornar cap a Barcelona de bon matí. De fet, aquell dia vaig perdre fins i tot al Bernat, que va estar fora de joc degut a la mala passada de la seva panxa. Així que em vaig passejar tranquil·lament per Marrakech, evitant proposicions de matrimoni, saquejades de diners a lo turista, i fugint de la calor. Vaig portar al parc a les nenes del Riad, vaig descobrir el Ciber-Parc que tan explotaríem més endavant i vaig conèixer el Abdelkabir a la plaça de Djema el Fna. Aquest home, saharaui procedent d'un poblet al desert, va resultar ser un herbolista encantador.

Dimecres va ressuscitar el Bernat, però vam decidir quedar-nos encara a la gran ciutat. Ara ja amb més forces, vam canviar d'hotel, i vam instal·lar-nos en una terrassa. Durant el dia, vam evitar la calor tot el que vam poder, però va ser un dels pitjors dies en temperatura. Vam aprofitar el Ciber Parc tan com vam poder, un oasis... Uns jardins a l'estil més pijo, fonts d'aigua,i postes d'internet a cada cantonada. Això si, molt fresquet!! Resulta que les prioritats al Marroc estan desordenades, i fan coses com aquestes.
El hammam va ser el moment del dia. Vam tornar al mateix on jo havia estat al mes de febrer, però va resultar que ja no hi havia les mateixes dones. Vaig banyar-me fins a treure brillo, més neta que en tot el viatge!!
conegut al febrer!!). Amb un te davant, vam xerrar estona i estona amb ell. Va resultar ser un fanàtic de la religió, tant, que ni em va volerVam conèixer també al Halib, un home que no discuteix preus per vendre, però que li encanta parlar de filosofia i religió (el venedor de la botiga de davant del Hammam, el mateix que haviem donar la mà per despedir-se...!
El que no vam aclarir va ser el misteri de l'oli d'argan... que tan pot costar 10 Dirhams, com 60 o 70. Embotellats igual, mateixa marca i tot, tothom assegura que el seu és el millor.

Divendres vam decidir anar cap al Toubkal, la muntanya més alta de l'Altas, a 4 167 metres d'alçada. El meu primer 4 000 sense haver fer 3 000 .... Des de Marrakech, vam agafar un taxi compartit, d'aquests de llauna de sardines. Homologat pel Servei Català de Trànsit, això sí... Vam anar fins a Imlil, a una hora i pico de Marrakech, on vam dinar la millor pizza i el millor plat d'espaguetis mai vistos!! Amb això vam tenir suficients forces com per caminar fins al refugi, 5 horetes de pujada, seguint el camí de les mules i bebent més de 5 litros entre els dos! La harira (sopa marroquina) del sopar va ser la recuperació energètica.

L'endemà al matí a les 5h estàvem de peu per començar a pujar. Vaig descobrir que caminar de nit fa que el factor "pujada" sigui relatiu, i tingui menys importància. Impressionant veure com tot de llumetes pujaven la muntanya (allò semblava les Rambles de la gent que hi havia). Vam fer el cim sense patir gaire mal d'altura, i en poques hores tornavem a ser a baix davant un plat d'espaguetis i una pizza!! Les vistes van valer la pena (i la caminada), i una mica de pluja (4 gotes comptades) van fer més amè el camí.

Dissabte va ser el meu últim dia a Marrakech. Una mica de Souk, però poques compres, una placeta tranquil·la a l'entrada del Mellah (el barri jueu), i unes tentacions d'entrar a la mesquita i pujar al minaret a fer de musicòlegs (es van quedar amb l'intent...). Al Ciber Parc vam fer un amic, que va jugar a cartes amb nosaltres, i ens va explicar que treballava allà mateix com a vigilant del parc, 12 hores al dia, 6 dies a la setmana per no més de 5 euros al dia. Això sí, el parc té 50 jardiners, gasta mil litros d'aigua al dia, i té wi-fi.

La paradeta 15 ens va donar una harira per sopar, i seguidament dos més enllà ens van fer unes saltxitxes amb pa amb tomàquet! Boníssim. I vam contemplar l'ambient de la plaça per última nit: "castellers" marroquins, jocs amb botelles de coca-cola, paquets de tabac, grups de música cantant i tocant, baralles organitzades (inclus de nens i tot) amb la gent aplaudint, i dones perseguinte per tot arreu per fer-te la henna.

I tot lo bo s'acaba... diumenge va ser el dia de tornar a casa... Vam visitar l'aeroport de Marrakech (i amb el mèrit d'arribar-hi amb l'autobus local, sense timo turístic), i ens vam dir un Adeu-siau!
Això sí, vaig marxar sapiguent comptar del 0 al 10 en àrab!