... Somriu Viatjant ...

Granada (29 de gener-1 de febrer de 2010)

2010-04-11T20:34:00.000+02:00

Escapada de cap de setmana amb la Roser a Granada, per veure en Seco, un amic seu de l'escola!

Arribada a la ciutat el divendres a la nit. Directament a "callejear": tapes, tapes i més tapes.

(Mire - Roser - Seco)

Dissabte al matí, excursió a los Cahorros, als peus de la Sierra Nevada. Caminem pel costat del riu i passem ponts penjants de l'aire.

Oju equilibri: no fos cas que caiguéssim a l'aigua!!

Dinem en un restaurant de montanya d'aquests que fan història. Un super entrecot, que fa que ens haguem d'endur les patates de l'acompanyament en un tupper per falta d'espai a l'estómac...

Després de molts intents, aquí la foto guanyadora... El barri de l'Albaicín de nit, amb l'Alhambra il·luminada al fons.

L'Alhambra de nit!

Vistes del barri de l'Albaicín.

Diumenge al matí, visita a l'Alhambra i als Palaus Nazaris.

El Palacio de Carlos V

La Torre de las Damas

Amb tota la colla...

Més Alhambra...

Sierra Nevada nevada

Selva vs Desert a Coro (6-9 de gener de 2010)

2010-03-02T13:14:00.009+01:00

El dia de Reis el passem "en família". Ens quedem tranquil·lament per València amb l'Aymara, la Mei i la seva família. Passegem per algun parc, mengem donas i cotufas (donuts i crispetes), veiem un pessembre indígena, i acabem el dia fent una excursió al Daka a mirar neveres i fogons de cuina. És curiós veure les dinàmiques de la gent a Veneçuela!

L'endemà al matí fem matinada gran, i anem a buscar un autobus per anar cap a Coro, una ciutat petita d'estil colonial que és patrimoni de la Unesco. Ja comencem a notar que ens estem acostumant al país, i certes coses se'ns fan més fàcils. Tot i així, tardem 5 hores en arribar al destí. Allà, després de buscar molta estona i que ens diguéssin que totes les posades estaven plenes, li fem pena al Juan, el noi jove que porta la "Posada el Gallo". Ens diu que si volem, podem dormir a una hamaca que hi ha penjada al pati interior. Després de valorar la proximitat dels mosquits i veure que el lloc és molt acollidor acceptem l'oferta. Però, com no, sempre alguna que altre sorpresa. Al cap d'una estona, el Juan se'ns acosta i diu que bueno, ... , si hay una habitación. Que no ens l'havia donat perquè li feia mandra netejar-la, però que ens la deixa. No hi ha qui els entengui.

El centre de Coro és molt bonic. Tot està arregladet i ben pintat, hi ha "centro turístico" on et donen informació del que necessitis, i ens hi passegem molt a gust.

A la tarda, anem al desert del Parc de los Médanos. Ens han recomanat arribar-hi sobre les 16h, abans és perillós (altravegada...). Fem un amic francès a la Posada, el Pièrre, el primer guiri que coneixem, i ens ajuntem per fer la visita.

El parc és molt espectacular. Hi ha dunes al llarg de tot el paisatge fins on arriba la vista, i amb la posta de sol, la llum és molt bonica. Ens revolquem per les dunes com a nens, fent la croqueta, deixant-se caure i saltant.

A la nit, podem utilitzar una cuina que hi ha a la posada, i com a novetat després de dues setmanes, ens podem cuinar una mica!! Sopem amb uns bascos que coneixem allà mateix, que ens expliquen més aventures venezolanes d'aquestes que posen els pels de punta...

El divendres anem a la Sierra de San Luís. Ens han explicat que hi ha el Camino de los Españoles que val molt la pena. Seguint les instruccions que ens ha donat un amic del Juan de la Posada (molt competent), arriben a agafar un "por puestos" que ens puja fins a l'entrada del camí. Allà són tres hores caminant per entremig de la selva, fins a arribar a Cabure, un poblet de montaña. Pel camí, ens creuem amb serps, crancs selvàtics (de colors), vaques (i no elefants), gossos, i mil insectes. L'anècdota del dia ve quan busquem al Gustavo perquè ens ensenyi unes coves. Les instruccions que portàvem era: als 20 minuts de caminar, una casa a l'esquerra, pregunteu per Gustavo. Així ho fem. Per començar, quan trobem la casa del Gustavo, la seva dona ens diu que no hi és. Que preguntem per Teo a la casa següent, o per Simón Polanco a la última. Seguim caminant i veiem un noi jove que està treballant tallant fusta. Li preguntem per Teo i ens diu que ja ens acompanya ell a les coves. D'aquesta manera que parlen els Venezolanos que no sabem si ens ha arribat a entendre del tot. Es presenta com a Angel, porta a la mà un "machete" que medeix un metro, i es posa a caminar amb nosaltres. Quasi ens morim del susto de veure que ens porta a les coves amb una arma... Hem de fer un gran esforç perquè la conversa flueixi, i poc a poc ens en sortim. Pobre noi, resulta ser una bona persona, i durant una hora ens acompanya per les coves.

A Cabure hem d'esperar una estona fins s'ompli un cotxe per tornar cap a Coro. Tornem a la Posada i ràpidament anem al terminal a buscar un autobús cap a València. Són les 17h però agafem l'últim que surt. A mig camí, quan a sobre estem mig adormits, ens para l'autobús i ens fa baixar. Enmig de la foscor, ens fa pujar a un autobús que hi ha darrera. No ens dóna temps a reaccionar, ens n'hem de fiar... i allà pugem. Sí sí, no tot són coses dolentes. Es veu que això és molt normal, que ajunten autobusos per estalviar-se viatges quan no hi ha molta gent.

L'Aymara ens recull al Terminal i acabem la nit a una festa privada a casa una amiga seva.

I al matí següent, ens donem compte que ha arribat l'últim dia. Fem el viatge fins a Caracas en cotxe, tardem 2 hores, i arribem a l'hora a l'aeroport. Tenim algun percance d'última hora amb un impost que ens fan pagar, i ens hem de veure canviant euros a la desesperada al primer que ens passa per davant. Fins i tot les monedes...

Aconseguim pujar a l'avió després de 4 controls. Surt amb 2 hores de retard perquè s'han dedicat a buscar droga entre totes les maletes. I són 15 hores de viatge perquè puguem tornar cap a casa...!

Aventura per la selva de l'Orinoco (3-5 de gener de 2010)

2010-02-02T14:40:00.008+01:00

Arribem a Ciudad Bolívar que ja és de dia, després d'una nit de bus que semblava que estiguéssim al Pol Nord (compte amb els autobusos nocturns venezolans, que tenen temperatura fixa d'aire acondicionat i hi fa molt de fred). Fem uns tractes amb el Rubén, i decidim fer una ruta de tres dies pel Delta de l'Orinoco. En un por puestos, ens porten fins a Tucupita, on tenim el Robin que ens presentarà en "Sabà", qui ens farà de guia. Sabà és índigena de l'ètnia dels waraos, i viu a la vora del riu Orinoco. Parla castellà (amb algun que altre problema de comprensió), però la seva llengua materna és el warao.

L'aventura comença a la barca d'un home que va riu avall en la mateixa direcció que nosaltres. Ens acompanya una dona, el Sabà, el fill gran d'en Sabà, i un altre nen que no sabem exactament qui és. Aquesta primera etapa del viatge dura quasi 4 hores fins arribar a la casa on dinarem. Pel camí, comencem a veure ocells exòtics i alguna que altra serp.

Dinem en una caseta prou arreglada, on hi ha moltes hamaques i no paren de dir-nos que "nos reposemos", i fem les primeres incursions a la selva. El Toni amb pantalons llargs i màniga llarga, jo amb samarreta de tirants però amb colors de camuflatge: verd i marró. El balanç són mil picades de mosquit per mi, cap per ell, sense dengues ni malàries.

A la tarda, canviem la barca per una mini-barca amb l'eliscient que aquesta va més ràpid i el motor no li funciona gaire bé. El campament on hem de passar la nit es troba davant el poblat warao de Guaynamorena2. Quan arribem, ja és fosc, i la persona que ens havia d'esperar allà sembla que no hi és. Anem al poblat a donar una volta i a buscar en Dani, qui té la "clau" (qui ha de fer que tinguem llum al campament). Mentrestant, ens fem un passeig pel poble, que consisteix en una passarela amb cases "flotants" a banda i banda. Aquestes cases són molt senzilles, totes de fusta i no tenen parets. Totes les famílies dormen amb hamaques. Els nens del poble estan encantats amb la nostra visita, i tenim un gran moment quan anem a una de les cases i ens posem a saltar i ballar tots junts!

Les nits a la selva són molt sorolloses, impressiona molt sentir el volum permanent que hi ha de sorolls d'animals: des dels monos aulladores, als gats-tigres, els grills, els mil ocells... i la pluja!!!! Sino, el paisatge d'estrelles és brutal...

El segon dia de selva passa molt ràpid: en Sabà ens porta fins la desembocadura de l'Orinoco, de fet arribem al que ja és mar, i estem a menys de 200 km de Trinidad i Tobago. Veiem ibis, tucans i ocells de tot tipus, també algun que altre peix. I sense saber la perillositat del mar, saltem de la barca i ens fem un bany!!

Lo més impressionant arriba a la nit quan anem per un dels canals del riu i veiem una "baba", el que vindria a ser un caimán petit. El Sabà el vol agafar i tot amb les mans, però finalment ens conformem en iluminar-lo amb la llanterna.

L'últim dia toca patir pluja. Tot el viatge de tornada fins a Tucupita el passem plovent, són 4 hores de riu amunt. Passem per "casa" el Sabà, on hi ha la seva dona amb els 8 fills, un dels quals està amb febre i fa una mica de peneta. Allà aconseguim per fi el que anàvem desitjant tot el viatge: una hamaca!! És feta a mà, i de talla "matrimonial". També descobrim que hi ha dos tipus de pluja: la "lluvia blanca", quan plou poquet però constant, i la "lluvia negra", el que són les tempestes.

A Tucupita, ens en passa una altra de "Señores, tranquilos que estamos en Venezuela". Ens posen dalt d'un "por puestos", i ens despedim del guia. Ens informa que "nos estamos yendo hacia Ciudad Bolivar" i ens desitja un bon viatge. El cotxe arranca, i dues cantonades més enllà ens informa que "vamos a hacer una pequeña parada" per esperar als altres 2 que falten. Ens ho agafem amb molta paciència, però encara en necessitem més!! L'espera és de més de 2 hores....

Finalment, arribem justet a Ciudad Bolívar a les 20h per l'autobus de tornada. Aquest terminal si que és un caos absolut. Per començar, no trobem el nostre autobus. Preguntant, tothom diu coses diferents, fins que finalment ens trobem de casualitat a la noia que ens va vendre els bitllets i ens porta. Resulta que el bus porta un cartell amb una altra destinació, la companyia que porta pintada no és la mateixa que tenim els bitllets, està aparcat allà on ens havien assegurat que no era, i per colmo... quan arribem ens diuen que ja estaven a punt de revendre els nostres bitllets!! Però ens en sortim, i embarquem cap a València altravegada!

Endavant el 2010! (1-2 de gener de 2010)

2010-01-24T00:07:00.007+01:00

Estàvem avisats que el dia 1 de gener és un dia que la gent passa amb família. Però no el que no ens imaginàvem és la magnitud d'aquest dia de descans. Recomanació expressa si heu de viatjar un dia 1: compte!!

D'entrada, la primera notícia del 2010 és que estem bloquejats a Chichiriviche, que no hi ha autobusos. Però com en tot, preguntem a més d'una persona i aconseguim algú que ens diu que potser trobem algo. Ja per començar no hi ha ni estació d'autobusos, al que li diuen terminal és un toldo davant d'un bar en mig de la carretera. Esperem allà una estona després d'assegurar-nos que estem a bon lloc. Al poc rato apareix un home que crida destinacions. Diu que només hi ha dos autobusos: direcció Barquesimeto (ens ho pensem una llarga estona, allà hi ha Tintorero, el poble de les hamaques) o València. Agafem direcció València, que surt 1 hora més tard. El preu del bitllet s'ha doblat, només per ser dia festiu. Per raons vàries, acabem anant a parar a Puerto Cabello, un poble a 50 quilòmetres de casa l'Aymara.

De la Lonely Planet (que diu que es un poble amb platges acceptables) a la realitat del dia 1 de gener, hi ha un món. Puerto Cabello resulta ser una ciutat industrial on no hi ha absolutament res. A part que tot està tancat, no hi ha gent pel carrer i a penes circulen cotxes. Intuim cap on hem de caminar per anar al centre seguint a la gent que ha baixat de l'autobus. Després de 10 minuts i encara no haver vist ni Posades ni Hotels, preguntem a una casa particular. Ens poses por al cos explicant-nos lo perillós que és anar en qualsevol direcció, però sortim d'allà amb les referències d'un Hotel. Quan arribem allà, ens engeguen i ens diuen que no treballen perquè és festiu. A la segona opció tenim més èxit, però resulta que és un hotel "por horas". Un polvo són 3 hores i val 50 bolívars. Per una mica més, ens deixen passar-hi la nit sencera.

Aprofitem les últimes hores de llum de la tarda amb un passeig fins al malecón. La imatge que veiem ens sorpren: tot molt deixat, gossos remenant escombraries, mercadillos mig tancats, gent tirada per allà sense fer res, polícia rondant amb les escopetes a punt de tiro....

L'episodi sopar tampoc té desperdici. Absolutament tot tancat, i nosaltres morts de gana. Com a recurs preguntem a una casa particular si ens deixen utilitzar la cuina. No hi ha sort, però una dona s'ofereix per portar-nos en cotxe a buscar algo de menjar. La gana pot més que el susto de pujar amb la desconeguda, que resulta ser bona persona. I així aconseguim una pizza.

L'endemà al matí sortim al carrer, i pugem dalt del primer bus que se'ns posa davant. Ens és igual la destinació, només volem marxar d'allà. Total, que de la hostilitat del Puerto Cabello, en menys de dues hores ens trobem a les aigües termals de Las Trincheras, les segones més calentes de tot el món. Ens banyem en el que per nosaltres seria l'equivalent a una piscina municipal macificada, i ens fem un bany de fang (ens costa molta estona que algú ens digui d'on treuen el fang, fins que veiem un home que crida "pinto gente", "mojo gente"). Som els únics extrangers, i causem expectació. Tothom ens mira! Ah, i cal dir que no entenem el funcionament de les normes... en menys de 5 minuts ens criden l'atenció dues vegades: per entrar sense dutxar-nos a l'aigua i per no entrar per les escaletes i tirar-se saltant (com els nens...).

Dinem al restaurant xino de la Mei. El primer de la meva vida que entres i no fa olor a xino. A la tele passen en directe com el Barça juga contra el Villareal. Mengem super bé, potser el dia que millor de tots!!! I detall important: durant uns minuts tinc cacau a les meves mans!!!

L'anècdota de la tarda és l'incendi al terminal d'autobusos. Després de fer uns quants "trapicheos" amb en Gregor, aconseguim que els nostres passatges tinguin algo similar a la data del dia. I quan sembla que ja estem a punt de pujar a l'autobus, una onada de fum negre comença a invair les andanes d'espera. I és que hi ha hagut un curtcircuit en una de les oficines, i s'està cremant una part del terminal. Arriben els semi-bombers, però important a saber: un curtcircuit no s'apaga amb aigua!! Però com que per allà no es veu cap extintor, doncs res... a esperar a que s'apagui per si sol.

Sorprenentment, en menys de dues hores estem dalt l'autobus i en camí de Ciudad Bolívar...

Choroní i Chichiriviche, acabant el 2009 a la platja (28-31 de desembre de 2009)

2010-01-13T18:35:00.014+01:00

L'arribada a l'aeroport de Maiquetía ja ve acompanyada de sorpreses: benvinguts a l'estiu. Ens treiem unes quantes capes de sobre, i a disfrutar el clima tropical. Fins a València, són una mica més de 2 hores de viatge en "carro" (cotxe), per algo que li diuen autopista, però que no s'assembla gaire a l'AP-7 espanyola... No hi ha límit de velocitat, els carrils estan pintats, però... perquè no utilitzar també la vorera?? Es clar, optimitzar l'espai... En els llocs més perillosos, hi ha cartells indicant "Despacio", molt útils. Perquè el cinturó de seguretat quasi no saben el que és. Quan preguntem si està multat anar sense, la resposta és "Sí, pero aquí nadie le para"!

A casa l'Aymara estem super ben acollits. Allà viu la seva mare, Luzmila, en una caseta al barri de San Diego. I ja el primer dia, ens enamorem de les hamaques que té penjades per tota la casa. En total, en podem arribar a comptar 6... N'hi ha que són de roba, i altres de "moriche", que els hi diuen chinchorros!

El segon dia pel matí marxem cap a Choroní amb l'Aymara i dues amigues seves (Grace la de PortAventura, i Mei Kit). Per arribar fins allà, no hi deuen haver més de 100 quilòmetres, però tardem una eternitat. Els autobusos no surten del terminal fins que no estan plens del tot, la qual cosa implica esperar-se un temps indeterminat que pot arribar a més d'una hora... . Els terminals d'autobusos són un bullici de gent constant que crida múltiples destinacions i et persegueix: "Cracas-cracas-cracassssss", "Coro-coro-coro-coro-punto fijooooooo"... Anem primer a Maracay, i d'allà fins a Choroní. El trajecte és llarguíssim, el conductor té el reggeaton al màxim volum, amb altaveus davant i darrera el bus, i conduïnt a lo bruto per carreteres de curves.

El poble és prou bonic. Les casetes pintades de colors, i una platja de les de pel·lícula. Ens podem banyar a la llum de la lluna entre les mil onades que ens ofereix el Caribe. Per dormir, està permès acampar, i passem la nit en una tenda de campanya a 10 metres del mar.

L'endemà al matí ens despertem amb sorpresa: un polícia amb un altaveu cridant el desallotjament de la platja. Durant la nit hi ha hagut un seisme, i hi ha perill de sutnami, maremotos... o similar. Això sí, la platja precintada, perill d'inundacions, però sense pressa...

Total, que acabem banyant-nos al riu, amb els mil animalets varios que es passegen per alla. El menú del dinar tampoc té desperdici: "sopa de res". Originals...!?! Nooo, res significa carn!

Em té bastant preocupada el tema del sr. Papanoel. Resulta que tot i estar en terres tropicals, va vestit al pur estil clàssic i porta gorro i anorac vermell. Passa molta calor... En trobem un de molt curiós que porta la bandera catalana i la del Barça estampades...!

I el mateix passa amb la gent del pessebre.

Al vespre, ja a València, tenim la primera aventurita de viatge. Una amiga de l'Aymara ens havia comprat uns bitllets d'autobus per anar a Ciudad Bolívar durant la nit, a l'altra punta de Venezuela. Ens havia avisat que li havien dit que estaven agotats i que els comprava de reventa. A vegades eren falsos, altre no.. Total, que fals no era però l'estafa venia per la data, que havien posat la del dia anterior. Malgrat veure-ho abans, anem al terminal i intentem col·lar-nos dalt del bus a muerte... Però no tenim sort, ens tanquen les portes a la cara, i marxen sense dir-nos res. Paral·lelament, veiem com es revenen per allà els últims bitllets per al bus, explotant els desesperats. A nosaltres, no tenen ni la consideració d'oferir-nos-els. Finalment, ens aferrem a l'última opció. Ens fem "amics" de l'acomodador, Gregor, (que són els mateixos que porten el negoci de la revenda), i ens promet que ens deixarà viatjar el dia 2, prèvia trucada de "confirmación"... És l'opció que ens queda sino volem perdre els bitllets del tot!

Així doncs canvi de plans. El dia 31 ens llevem d'horeta i embarquem cap a Chichiriviche, a la costa nord, i al costat del Parc Nacional de Morrocoy. L'autobús ens deixa a algo semblant a una parada, el que vol dir enmig d'un carrer qualsevol. Preguntem per alguna posada, i obtenim dos tipus de resposta: NO SÉ (majoria), i "Creo que està casa de allí amarilla de dos pisos" (ens la mirem, i de segundo piso res de res, està a mig construir". Respirem fondo, i ens guiem per la intuició. Caminem carrer avall a ple sol en busca del que pot ser el centre, o cap a la platja. Mitja hora més tard, seguim sense trobar cap posada "normal", però com a mínim hem trobat la platja. Finalment acabem a Villa Gregoria, una posada molt acollidora que porta un espanyol, on ens donen la última habitació disponible.

Passem el dia al Cayo Sal, on el Miguel Angel ens porta amb la seva barqueta a mil per hora, sembla una atracció de Port Aventura. I allà ens deixa fins les 17,30h, que promet venir-nos a recollir. El Cayo té una sola platja per banyar-se i està a tope de Venezolanos domingueros. La resta es pot caminar però és perillós per banyar-se perquè hi ha pedres. L'aigua està super calenta, i el sol pica de mala manera. A les 18h encara estem allà, ni rastre del M.A. La gent ens diu que no ens preocupem, "ahorita viene". Tranquil·litat màxima doncs....

Si, no passem el cap d'any solets al Cayo, i la barqueta ens retorna a Chichiriviche. Quan anem a sopar, resulta que ja està tot tancat, tot i que ens havien dit que obririen. A vegades, no entenem aquestes no-veritats de la gent quan preguntes certes coses. Si vols saber algo del cert, ho has demanar varies vegades i esperar que coincideixin opinions.

Al final trobem un lloc per sopar, demanem la carta... i ens diuen que no, que "hoy hay solo plato de navidad". Insistim una mica... però acabem sopant plato de navidad: ensalada de gallina, hayaca, ...

Les campanades anem a celebrar-les al malecón, on varies famílies han sortit al carrer. Hi ha mil i un cotxes amb música, però ni una sola ràdio sintonitzada. I de fet, de campanades ni una. De cop i volta, a eso de las 12h, veiem que alguns grups comencen a felicitar-se el nou any, alhora que altres estan fent compte enrera i encara van per 51-50-49... Nosaltres ens fem uns amics, i així fem més abraçades i desitgem més felicitat pel 2010. En lloc de raïms, mengem 12 M&Ms de xocolata, i fem una copeta del més similar a cava que trobem a la licorería. Després intentem trobar una festa. La gent no balla. Nosaltres ballem una mica, i inclús ens aplaudeixen! Trobem uns artesanos (hippis venezolanos) que ens conviden a una festa, però quan arribem l'ambient és super decadent. Acabem deduint que la gent ho festeja a casa en família.

Objectiu Port Aventura (7 de desembre de 2009)

2009-12-07T22:26:00.000+01:00

Altrevegada el tàndem juDh i Mire a l'ataque!! Un mes sencer treballant de valent per aconseguir etiquetes de les ampolles d'Estrella, que donaven descomptes per anar a Port Aventura.

Si si, amb moltes ganes i molta motivació, fins a aconseguir-ne quasi 100, sense cap vergonya ni complexe!

Convidem a un munt de gent, però només deixem venir amb nosaltres a aquells que en tenen MOOOOOLLLTES ganes!! :)

I passem un dia molt esplèndit pel parc: atraccions que accelerem de 0 a 100 km/h en menys de 3 segons i per sorpresa (només arribar ja comencem fortes), caiguda al buit de 100 metres (sí sí, el que tarda en caure és menys de 3', però lo important són els metros que té....ah! i unes vistes panoràmiques...), repetim estampides mil vegades fins a comprovar que la nostra vagoneta sempre és la que perd, pugem a tot arreu a primera fila, fem uns quants Dragon Khan's fins a que tot ens dóna voltes, pugem a dalt dels renos com els nens petits (i oju que no és tan fàcil com sembla), i acabem ballant al ritme d'un pajarraco nadalenc!!

De visita per Paris (12-16 de novembre de 2009)

2009-11-17T23:32:00.010+01:00

A només una hora i mitja d'avió tenim a la Irina, companya de musicologia de l'ESMuC, vivint a Paris durant tot aquest any. Com que la trobàvem molt a faltar, alguns de nosaltres hem decidit fer-li una visiteta aquest cap de setmana passat.

Podem destacar que...

- El senyor del temps ens ha sorprès molt a tots, de cop i volta, una tardor càlida a Paris que ens ha deixat passejar-la tranquil·lament!

- El 17è arrondissement on viu la Irina és molt burgès, un barri molt estupendo per viure. Si heu d'anar d'hotel, trieu-ne un altre.

- El seu piset és fantàstic, una habitació molt gran i xula. Això sí, a partir de les 23h cal anar de puntetes i no fer soroll!!!!

- La Torre Eiffel s'il·lumina cada hora en punt i durant 5 minuts amb llumetes intermitents. Aquesta curiositat fa prou gràcia, però a la que ho has vist tres vegades comença a semblar una mica kitch...

- Les distàncies a Paris són enormes, si bé hi ha una boca de metro a cada cantonada. Ens marquem una Torre Eiffel-Hôtel de Ville en 1 h 45 minuts. Pas mal....

- El metro i el RER són molt cars, però fan descompte per estudiants. Si saltes és gratis, els taquillers no diuen res i és molt fàcil. Evidentment hem optat per aquesta última tarifa.

- El Marché des Puces ens va agradar molt. De fet, amb la zona prèvia al mercat, ja ens haviem gastat tot el que portàvem: pantalons, petos, pósters, ... etc. La part de les antiguetats també és molt bonica.

- La Universitat Paris 8 on estudia la Irina se sembla molt a la UAB. Divendres vam anar a una classe de Música i Ficció prou interessant, i ens vam guanyar una petita bronca del profe... Aquí són massa sèrios i estirats a vegades.

- El Ferran i el Varun són molt bons cuiners, la Marta i la Mireia, ens apanyem molt bé fent crèpes delicioses.

- Sortir a prendre una cervesa a La Bastille són 5 €, uns vinets al Carrefour surten per 2... Paris és extremadament car! Sempre et queda l'opció d'anar a dinar al Crouss (menjador universitari) per 2,9€... Evidentment, ens fem passar per estudiants despistats i aprofitem.

- Sembla que volem anar al Louvre, però al final anem al Museu du quai Branly, l'antic museu de l'home. Hi ha una gentada enorme, i molta informació per digerir... acabem saturats!

- Passejant per Mont-Matre, trobem l'épicerie de l'Amèlie, tot i que cap de nosaltres acaba de recordar bé la pel·lícula... El barri molt acollidor!

- El pa és molt més bo que a Barcelona, no hi ha color! Ens fem uns pic-nics que deunido i el Varun està contentíssim!

Split i les illes de Dalmacia (29.08-02.09-2009)

2009-09-03T21:15:00.003+02:00

Feia mes de dos anys que no veia la Jana (amiga meva alemana de quan vam estar d'Erasmus a Suissa fa 5 anys), pero les circumstancies han fet que ens poguessim trobar uns dies per escapar-nos juntes de vacances. Dissabte ens vam trobar a Split, a Croacia, i vam comencar aquesta petita aventura.

Split es ben poca cosa. Te un centre molt bonic i molt petit, que esta tot emmurallat. S'anomena el palau Dioclesia, i esta plagat de turistes. Per trobar el nostre hostal, hem de provar tots els carrerons possibles, ni el mapa de la guia, ni els noms dels carrers serveixen per res...!!

I malgrat sota la pluja que ens acompanya diumenge al mati, disfrutem passejant per dins les muralles, pujant a la torre de la catedral des d'on hi ha una vista espectacular de tota la ciutat, i caminant passeig amunt i avall. Pero la llei de Murphi a vegades es positiva: va ser comprar un paraigues, i sortir el sol radiant, que ens ha acompanyat la resta dels dies.

A la tarda, decidim agafar un barco i comencar a veure illes. Primer de tot, anem a la que esta mes a prop de Split, Brač. El ferry (enorme, com el Transmediterrania de Menorca que vaig prometre no tornar a pujar...) ens porta fins a Supetar, i d'alla anem fins a Bol, un altre poblet on passem la nit. Les carretes a les illes son fatals, plenes de corbes per anar esquivant les muntanyetes, i a sobre els conductors condueixen a lo bruto. Mig marejades les dues, arribem a l'estacio d'autobusos on ens trobem l'unic home que hi ha amb el cartell de "sobe". Aqui per dormir funciona aixi: la gent te cartells que diu SOBE o APARTMAN a les seves cases particulars, i et lloguen habitacions. Realment, t'acullen com un mes de la familia, i et donen d'esmorzar i tot. Aixi doncs, anem amb l'home, i ens allotgem a casa seva. L'habitacio esta realment molt be, i la Petra, la seva dona, no esta contenta fins a ensenyar-nos els 100 i pico canals de la televisio digital que tenim.

Dilluns toca excursio. Al costat de Bol hi ha la muntanya mes alta de totes les illes, que fa nomes 780 metres. Pero be, tenint en compte que sortim des del nivell del mar... se'ns fan 2hores i mitja de caminata abans no arribem a dalt. Pel cami no trobem ningu, sembla que la massa de turistes ha decidit quedar-se a la platja. Les vistes des de dalt son espectaculars, es veuen totes les illes i inclus la costa. La Jana, tot i tenir el genoll amb punts degut a una caiguda que s'havia fet una setmana abans, puja quasi mes rapidament que jo!! Per si un cas, porta a la bossa un medicament que ha "agafat prestat" del seu hospital, que consisteix en una injeccio d'adrenalina que es posa a la cuixa, just quan estas a punt de morir... (en casos d'atacs d'alergia, picades de serps i similars...).

Per la tarda, anem a la platja "de sorra" de l'illa, que l'anomenen Slatni Rad. Resulta que en prespectiva si que sembla que hagi de tenir sorra, pero arribes alla i es com totes les altres: de pedretes, que potser si que son una mica mes petites de l'habitual. Aqui totes les platges son de pedres i roques, qui va preparat ja sap que a la platja s'hi va amb asterilla.

A la nit, val la pena explicar-ho. Sopem en un restaurant com a reines. Al final de tot el poble, es un local on tenen tauletes en una terrasseta que sobresurt al mar, i despres una altra taula a la "sorra" de la platja, on quasi les onades arriben als peus. Alla mengem nosaltres, un peix bonissim i com a minim mes tipic que el pasta-pizza-fast food que abunda per tot arreu.

L'endema ens lloguem un cayac doble per les dues, i ens dediquem a explorar platgetes de l'illa. Ja ens assegurem be d'anar en la bona direccio pel vent, i no tenim cap "percance". Trobem moltes platges naturistes, i una que ens agrada molt es una privada d'una casa, que tenen les hamaques alla preparades amb un tenderete per parar el sol.

A la tarda, agafem de nou un barco fins a l'illa de davant, Hvar. No te desperdici el que fan alguns: nomes hi ha un ferry cada dia a les 17 hores. Doncs a les 16,45h, hi ha un barco mes petit que s'aparca a la parada del ferry amb un cartell de Bol-Jelsa-Hvar. Evidentment, com a turistes inexperts, ens pensem que es aquest el barco. Pugem, i quan estem tots dins, el barco arranca. Immediatament, veiem el ferry de Jadrolinija (la companyia nacional d'aqui) que arriba. Per mes inri, resulta que despres de treure-li un quart d'hora d'avantatge, el ferry acaba arribant abans que nosaltres.

Al poble de Hvar es molt turistic. De fet, totes les illes en general ho son, amb un tipus de turista d'aquest que nomes fa platja-festa-dormir a la platja, amb grans complexes hotelers. Pero Hvar a sobre es pijo, tot molt arregladet igual que els preus. Trobem una familia que ens acull, son una avia, un pare (que es mig invalid), i una nena de 16 anys que es la que ens porta a la casa. L'habitacio esta prou be, i a la casa esta molt al centre, pero es petita i senzilla. Tenim un balco habitacio des d'on es veu tot el poble (mireu la foto, es el que hi ha la tovallola taronja estesa)

El dimecres anem a explorar illetes. Una barqueta ens porta a les Illes Pakleni. Realment, hi ha raconets molt macos, trobem illetes on no hi ha res, nomes que comunitats naturistes que mig viuen alla. Tambe n'hi ha d'altres super preparades pel turista: cartells anunciant Full Moon party, bars amb coixins i hamaques amb matalas per prendre el sol. A part, grans complexes per fer submarinisme, pedalos i altres varios.

A la tarda visitem la fortalesa espanyola de Hvar (la van ajudar a construir uns enginyers espanyols al segle XIV), i despres corrents agafem un autobus cap a Stari Grad, des d'on surt l'ultim ferry cap a Split. Alla sopem una pizza, i ens fem uns coctels de despedida.

Festes de Sant Llorenç a Alaior, Menorca (12-18 d'agost de 2009)

2009-08-19T21:33:00.014+02:00

Només un dia abans de la sortida, decidim que anirem a Menorca en bicicleta. Així, que de cop i volta em trobo baixant el passeig Sant Joan de Barcelona en direcció al port, per embarcar en un mític Transmediterrània (que ara es diu Acciona), vaixell molt gran i molt lent. I si la seguretat als aeroports és tal que no es pot ni respirar a l'avió, el barco es caracteritza per una anarquia total. Vam pujar sense ensenyar ni el DNI, tan sols la targeta d'embarc i de lluny. Dins, ni seient assignat, ni voluntat d'assignar-lo. Cadascu que dormi on pugui, i si és que pot... Nosaltres ens decidim per d0rmir en un raconet a la coberta del barco, i quan tornem a obrir els ulls, ja estem aparcats al port de Maó, i quasi està el barco buit!

I comença l'excursió. Pedalejem més d'una hora pel camí d'en Kane per arribar a casa la Laura a Alaior. Si bé és cert que la muntanya més alta de Menorca fa 300 metres, cal dir que els camins de l'illa no són precisament planers. Vinga pujades i baixades. Però fins i tot la bicicleta de passeig de la Irina resisteix! En total, 13 quilòmetres.
Decidim aprofitar el dia per anar a la platja, i anar a Cala Mitjana. El Miquel i jo "hem" d'agafar bici com a transport, i continuem fent camí d'en Kane i carretera. 23 quilòmetres només per anar...
Però arribem a la platja, la resta de l'equip ve motoritzat, porta parasol i fins i tot un pic-nic per dinar. Ens fem un lloc a la platja, i comencem la missió moreno a base de crema de Pastanaga. L'aigua no cobreix gaire, i a més està molt calenta! Descobrim també que a Menorca encara no ha arribat la figura del Paki-bier a la platja, i com fa 15 anys a Catalunya, hi ha el senyor del Coco fesco, sandía y melón.
La tornada a Alaior by bike es fa durilla però ho aconseguim. Això ens perjudica una mica per la nit, però que acabem al bar típic dels Escacs fent un coctel "sex-on-the-beach".

Divendres al matí ens dispersem una mica, i la Laura, el Carlos i jo anem a la platja de Son Bou, no molt lluny d'Alaior. Ens fem uns banys, i també unes compres compulsives de pareos de platja...!!!!
Per la tarda, comencen els actes intensos de la Laura, com a fabliolera oficial de les Festes. Pràctiques de burro, reunions, posar el flabiol a punt, la vestimenta, ... fins que al vespre es dóna el toc de sortida de Sant Llorenç amb el pregó de les festes. L'Àngels Gonyalons i l'alcalde fan uns discursos prou emotius, i després surt la Laura a tocar dues tonades davant tot el poble. Molt impressionant, especialment per la gran parafernàlia i protocols.
A la nit, sopar en família. Ens han convidat a sopar amb els glossadors, que fan un sopar al carrer amb tots els veïns. Mengem estupendament, tot fet casolà: coques, pastissets, i altres delicatessen. I acabem la nit al ball, com no, que toca una banda anomenada "Huracán".

Dissabte tenim un desperar molt alegre, arriba el Raul a les 8h amb molta energia i alegria, directe quasi des de NY. Ens costa, però ens activem depressa. A la Laura ja la tenim fa estona en marxa, amb els actes del protocol de les festes. Saltem del terra a la cuina, esmorzem, i anem a la platja de Binigaus (o ho intentem). Ens quedem pel camí, en un tros de platja on no hi ha massificacions, i tenim espai per nedar tranquilament. Nedem fins un illot sobre la mar blau cel transparent. Quan de cop i volta es torna el fons blau marí donem mitja volta... fa més impressió, i a sobre un bitxo de mar ha volgut atacar a la Irina!!

Després de dinar a casa la Laura, comença la convidada general a casa seva com a fabiolera, i s'omple la casa de gent. Alguns inclús em pregunten si estic nerviosa, primer no hi caic, i després m'adono que m'estan confonent amb la Laura!!! Ella està estupenda: entre sa mare i jo li hem fet una trena africana, que amb la gomina que li posem segur que no es mou de lloc; vestida ja amb la roba, i tota lluent. Al poc temps, ve l'amo del Silvio (el burro) a casa, i s'emporta a la Laura. S'apropa el gran moment...

La resta sortim també, i anem a prendre posicions davant l'Ajuntament. Els carrers estan plens de gent, tots amb ganes de festa, i amb dues ampolles de pomada sota el braç, com a mínim. La Irina i jo aconseguim pujar en una finestra al 1r pis, i mentres esperem que comenci quasi revolucionem a la joventut del poble, tots aclamant-nos... No cal explicar més! Vora les 17h és el moment: arriba la comitiva de caixers (representants de diversos gremis del poble) muntats amb els cavalls, i amb la Laura i el seu Sílvio davant. Paren davant l'Ajuntament, i la Laura és qui ha de demanar permís al Caixer Balda (el més important, equivalent a l'alcalde) perquè puguin començar les festes. Gran moment, quan dóna el SÍ. Esclata la bogeria al poble. La massa de gent munta el burro de la Laura sobre 2 potes, i comencen a desfilar tots els caixers (vora 35). Perillós però impactant, veure-ho per primera vegada em va sobtar molt!

A continuació va començar a tocar la Banda d'Es Mitjorn pel carrer, envoltada per guàrdies de seguretat, i una fila de 5 policies davant empenyent a la gent per donar pas. Fan una volta pel poble. Hi ha una massificació total de persones, però un ambient festiu total. I la pomada que no falti!! A tot això anem seguint a la Laura, que fa tombs pel poble també.
I al vespre comença el "Jaleo": tots els caixers entren un a un a la plaça del poble, entre tota la multitud de gent, i han de fer una volta i muntar el cavall, mentre la banda tota sense parar.
Festa i festa que dura fins a altes hores de la matinada...

Diumenge sembla que hauríem d'haver dormit més, però la festa continua, i a les 13h comença una altra ronda de "jaleo". Més pomada i cap a la plaça a saltar i ballar. Quan acaba, hi ha la volta de repartiment de les canyes, i per acabar, la famosa "Samba", ball multitudinari que acaba amb una ruixada d'aigua per tothom.
Al vespre dinem, els horaris se'ns han girat, fem una migdiada a les 21h i després veiem passar les carrosses pel balcó. A la nit, sortim a veure els focs artificials, anem a la fira, pugem a la Mega-Rana saltamontes, passem de visita pel CAP (la Irina es volia emportar trossets de polvora dins l'ull, pobreta... o potser és que ja sabia que el metge era tan guapo!!). Resulta que els focs es poden veure des de tan a prop, que cauen trossets encara encesos. Més de 5 persones fent cua al CAP per lo mateix...
Però la Irina sobreviu, i més marxa: atenció que toca al poliesportiu una Banda anomenada Huracan... Repetimos!! Fins que les forces ens poden...

Dilluns últim dia, i fem més platja. Anem a casa la Vero, una amiga de la Laura, a Ca'n Canutells, al sud. El Raul i jo decidim fer bicicleta, i fem ruta per una versió del camí del Kane, passem per Sant Climent, i baixem a la caleta. Una platja molt maca, sense gent, per poder nedar bé, i amb molta tranquil·litat. A més, dinem estupendament!

Passem la tarda de descans per allà, i al vespre som-hi que encara hi ha festa a Alaior. La traca final escalta a mitjanit a la plaça de les Palmeres (?) a només pocs metres de la gent (impensable a qualsevol lloc...). Els petards aquí peten molt fort, però la crisis, es fa present i escatimen l'últim petard dels tres finals.... Ah. I toca una banda a la plaça... Tornen a ser els Huracan que s'han canviat de roba, però allà aguanten!!
Per últim, cal dir que m'encanta aquest poble: l'únic on a la barra de festa que et serveixen licor 43, venen bosses de "chuches", i l'aigua és Solan de Cabras!!

Amb molta peneta, arriba dimarts. Matinem al so del Raul per fer la tornada a Maó en bicicleta, però arribem amb temps de sobres. El gran Trasmediterrània ja ens està esperant. Vénen la Laura, el Carlos, el Dani i la Mercè a despedir-nos... i diem adéu a Menorca!!
Fins l'any que ve!

Escapades estiuenques! (juliol 2009)

2009-08-04T00:43:00.014+02:00

Ja fa bastant de temps que li donem poqueta activitat a aquest blog, amb la Judh per les amèriques se'ns fa difícil fer viatgets juntes, almenys pel moment... :( Però mentrestant, he decidit motivar-me a posar quatre fotos de les escapades varies que he fet aquest estiu, encara que només sigui per tenir-ne el record!

De càmping a l'Escala

Aquestes últimes setmanes ha sigut una destinació de les preferides. El Bernat està tot l'estiu treballant en un càmping a la Cala Montgó, on tal i com diu.... "el silenci és valorat molt positivament". Tot i així, els comandos Irina-Mire-Laura/Isabel en les seves variants ja hem fet algunes incursions. Hem provat les platges de pedres, la Cala Montgó, la platja de l'Escala, i hem passat un Sant Joan alternatiu a St Martí d'Empúries ballant reggae.

Per les platges de Sant Antoni

Aquest ja comença a ser un tòpic. Amb la companyia de la Roser, un cap de setmana de piscina, banys a les platges del camí de Ronda, tranquil·litat, tardes de lectura, passejos al costat del mar, ... i una bona paella de la Mama!!

També en una altra ocasió, excursions en bicicleta quilomètriques a ritme de mon pare: St. Antoni - El Far de Sant Sebastià, més enllà de Calella de Palafrufell!

Corrent i escalant per les muntanyes del Pirineu

Ja començant a crear una tradició, aquest any no ha faltat una excursió a la muntanya amb el Raul i els seus amics, coneguts com a bicho-voladores. El primer dia vam anar a Vallter 2000 en versió estiu, on les pistes d'esquí i les aglomeracions de gent són inexistents. Des d'allà, i a ritme de cursa de muntanya (literal, ells van pujar CORRENT, jo quasi moro per seguir-los caminant!) vam fer el Pic de la Dona, i després el Bestiments. Vam anar a conèixer Camprodon, i vam dormir al càmping de Vilallonga de Ter.

L'endemà va tocar sessió d'escalada al costat de Ribes de Freser. Per primera vegada vaig fer una via sencera, crec que del número 5, només agafant-me un parell de vegades als seguros (tal i com m'ensenyà l'assegurador...) i superant un sostre i tot, amb un resultat de només dues rascades!!

Teniu més explicacions i fotos al blog dels bichovoldaors.

En bicicleta pel Delta de l'Ebre

I per últim, una setmana de relax per les terres de l'Ebre. Una visita al meu avi a Balada, molta tranquil·litat, molts mosquits (comprobat que només em piquen a mi!), molt temps per llegir, molta recuperació de forces i de son, ... Passejos per l'Illa de Buda, el camí nou de bicicletes al costat sud del riu Ebre, exploracions de la platja del Trabucador fins al final, festes de Sant Jaume i bous i tot!! Alhora, també molts quilòmetres en bicicleta, unes excursions a l'Ampolla, i les festes del Renaixement a Tortosa.

Valladolid, Urueña i Matapozuelos (13-15 de març de 2009)

2009-03-18T23:55:00.020+01:00

Repartits en tres cotxes i un avió, l'equip de musicòlegs se'n va cap a Valladolid a les Jornades de la SIBE (Societat Ibèrica d'Etnomusicologia) titulades Escribir la música.

Una gran majoria sortim dijous a la nit, atravessem tota mitja Espanya, i arribem l'endemà al matí a Valladolid. Ens dirigim primer de tot al poble de la Sara, Matapozuelos, on ens allotjarem aquests dies. Trobar-lo no resulta gens fàcil: un intent frustrat de GPS ens deixa en una carretera sense sortida (el pont que hi hauria d'haver allà encara no existeix), preguntem a uns obrers que ens indiquen cap al Puente del Duero, Tudela i pobles similars, però no hi ha sort. La Sara ens dóna unes indicacions per telèfon, però només trobem el poble una hora més tard preguntant a un bon home matiner que passeja pel carrer. Les repetides voltes a les rotondes per decidir la millor sortida són claus...

Arribem a Valladolid, i anem directes al primer taller de les Jornades, que es fan a la facultat de Filosofia i Lletres. Un matí dedicat a l'art d'escriure sobre música treballant a partir de propostes de textos d'estudiants de musicologia. Des d'investigacions fins a contes.

La tarda continua amb dues taules rodones on es discuteixen temes com quin és el lloc de divulgació més idoni per a publicacions musicològiques, o els formats que pot tenir.

L´última activitat del dia és el Cinefòrum. La pel·lícula.... cap de nosaltres se'n recorda gaire. Del cansament, ens quedem adormits tots a les butaques.... Sense voler, o sense voler evitar-ho, se'ns tanquen els ulls!

La nit no és molt intensa, però recorrem el barri del Paraíso de Valladolid, i alguns dels seus bars.

Dissabte al matí ja ens aixequem molt més recuperats. Alguns van als grups de treball de la SIBE, altres ens quedem visitant Matapozuelos i recuperant-nos tranquilament del dia anterior. El poble consisteix en quatre cases, una església i una carretera, però té el seu encant.

A continuació, anem cap a Valladolid i aparquem el cotxe (acció important del dia). Hem de sobornar al guàrdia de torn perquè no ens posi una multa mentre el lloc que hem triat encara és de càrrega i descarrega.

Passegem pel mercadillo que hi ha al voltant de la universitat, molt autèntic. Sentim coses com: Nena, txatxi piruli, esto es más guai que Juan Pelotillas....

Anem a dinar un menú per allà, i a la tarda ens reincorporem a la activitat de les jornades. En un autocar, ens porten a tots d'excursió cap a Urueña. Pel camí bufem les espelmes del pastís de la Sara, que ha fet anys la setmana anterior, i li cantem el feliç aniversari polifònic. Urueña és un poble curiós: només té 100 habitants, però compta amb 12 biblioteques. Fan bé de posar-li el sobrenom de Villa del Libro. Envoltat per una muralla, queda elevat en el paisatge, i té unes vistes de la plana Castella impressionants.

A la nit, sopar oficial de la SIBE al centre de Valladolid. Veiem la Plaza Mayor i voltants, i ens deixem portar per l'esperit SAM. La tornada a casa... també resulta molt divertida. El cotxe de les noies resulta que ens l'han amagat, i no aconseguim trobar-lo... Després d'una hora, i de reconstruir la ruta feta a partir de les fotos de la Ingrid, els carrers tornen al seu lloc, i per fi trobem el cotxe...

I gran moment històric: repetició i homenatge a la Marta i l'Isaac pel primer salt polifònic de la història.

Diumenge al matí, havent dormit ben poc, hi ha un cotxe que es desperta amb energia. BRuuuuuuuuuM, BRuuuuuuuUUM. Arribem a Valladolid a la primera (i última) taula rodona, com uns senyors, bons membres de la JAM.

El dia no dóna per gaire més. Després de descansar una estona en una terrasseta al sol, i reunir-nos tots, abandonem la ciutat i tornem camí Barcelona. La ruta dóna de sí, i fem una bona llista del que ens emportaríem en una illa deserta... jajajaa

Excursió a Nura, l'illa de Menorca (31 de gener-2 de febrer de 2009)

2009-02-08T15:46:00.013+01:00

L'home del temps anunciava vent, fred, pluges i mal temps. Tothom deia que cauria molta aigua.

Però en aquests casos el que més compta és l'esperit interior, i tots vam marxar el dissabte al matí amb moltes ganes de sol i de platja.

L'avió va ser un pujar i baixar, i en menys de mitja hora ens havia deixat a l'aeroport de Maó (o Mô tal i com ho diuen allà). Com que l'autobús funcionava amb compta-gotes, vam fer auto-stop per anar a la ciutat, i dos cotxes a velocitat de rally ens van deixar ràpidament al centre.
Després de voltar estona pel port i els carrerons buscant algo per menjar, vam tornar al primer lloc que havíem vist (la primera idea sempre és la bona!). I vam dinar com a reis. Un menú d'aquells que ens vam posar les botes: feia temps que no menjavem tant bé.
A la tarda, vam anar al poble de la Laura, Alaior (més conegut com a Alô), que està a només 10 km de Mô. Ens vam instal·lar al seu piset, i vam sortir a voltar. I coincidint amb un company nostre de l'ESMuC que tocava al poble del costat, a la nit vam decidir anar al seu concert a Es Mercadal, just el poble del costat.

L'endemà es va llevar amb un sol radiant. Després de passar a veure cordialment a l'indi de la carretera, vam anar fins a la platja de La Vall, a la costa nord al costat de Ciutadella. Des d'allà, vam caminar per les roques fins a la cala del costat. També vam haver de saltar un riu, amb més o menys èxit per alguns...! I com si aquí Barcelona no tinguéssim mar, ens vam tirar de cap a l'aigua. Ahhhhggggh, (con)-gelada. La sort va ser que al menys al sortir de l'aigua ja no feia fred.

Per dinar, vam fer un pic-nic a Ciutadella. Vam decidir triar un raconet en unes escales d'una plaça, al costat de l'Ajuntament. I sembla que a la Policia Nacional no li va agradar... Com que s'aburreixen, es van dedicar a tocar els nassos i fer abús d'autoritat. Vam haver d'ensenyar documentació i donar explicacions del que feiem. Ai quasi ens quedem sense el certificat de Penals!!!!

Al ser diumenge, no hi havia ni Blas pel carrer, i vam poder passejar tranquilament. Per completar la tarda, vam anar a Fornells, un mini poblet de la costa nord molt maco amb un far a la punta.
Al tornar a Alô, teníem varies cites. Primer de tot, vam anar a casa d'uns glossadors, per parlar sobre el taller de glossa menorquina que vindran a fer a les Jornades de Musicologia el proper mes de maig. Va ser molt interessant, ens van explicar el funcionament d'aquestes improvisacions cantades, com ho van aprendre (uf, que dificil), i finalment ens van fer uns quants versos.
Després vam anar al bar del poble, l'Escacs, on vam conèixer els amics de la Laura, i a les tantes vam tornar sopar a casa. Uns macarrons curiosos que volien tenir molts xefs de cuina!!
I no vam anar a dormir fins que ens vam nomenar a tots capitans Paf.

I dilluns més bon temps. Amb ganes de fer coses, vam pujar primer de tot a la muntanya més alta de Menorca, El Toro, que fa només 300 metres. Des d'allà hi vistes de tota l'illa. A continuació vam anar al Far de Favàritx, també a la costa nord, us indret magnífic. Les onades picant contra les roques, les vistes al mar, el far i la tranquil·litat de poder gaudir del moment sols.
Vam dinar a Alô, (on per cert tothom es diu Sintes de cognom!!), i a la tarda encara ens va donar temps d'anar a visitar una taula i les ruïnes d'un poblat pre-històric, on hi havia tres grans talaiots.

I tres dies passen ràpid. Aviat vam haver de fer l'operació tornada. No sense omplir-nos les motxilles de sobrassada i formatge del bo. Podem donar les gràcies a l'avió, que va decidir canviar-se d'hora sense avisar... però que ens va esperar!!!

Un week-end a Londres (23-25 de gener de 2009)

2009-01-26T22:56:00.007+01:00

Una ciutat molt gran! S'ha de tenir paciència per moure's...

El London Eye, al costat del Thames, amb la pluja natural del temps...

Atenció al creuar el carrer: cal mirar a l'altra banda!

No poden faltar-hi els autobusos de dos pisos...

ni el Big Ben!

Però sobretot el que més he visitat ha sigut l'Eddie i el Ferran! :)

Excursió Musicològica a Càceres (12-16 de novembre de 2008)

2008-11-19T23:49:00.008+01:00

De nou, un altre congrés de Musicologia. Aquesta vegada, el de la Societat Espanyola de Musicologia, la SEdeM, que va escollir Càceres com a seu.

I com de costum, una representació de musicòlegs vam decidir anar-hi.
Càceres. La guia Michelin diu que està a 921 km, el que van ser 11 hores de viatge en cotxe sota la llum de la lluna, i posteriorment la llum del sol, passant per la pluja, la boira, i les caravanes que no ens van voler deixar. Cinc en un Polo, espai no en sobrava.

Dimecres matí doncs vam arribar allà i ens vam instal·lar a l'alberg de la ciutat (poble). La primera impressió va ser d'entrar a un altre món, com si estésm 30 anys endarrera. Tot cases baixetes, el centre històric de la ciutat emmurallat i dalt una muntanyeta, molt poca gent pels carrers, pocs cotxes, distàncies on tot estava a prop. I per trobar el Centro Cultural El Brocense hi vam estar estona, ningú ho coneixia.

El congrés va començar dimecres a la tarda i va durar fins dissabte al matí. Cada sessió (matí/tarda), constava de 2 o 3 sales on es feien comunicacions paral·leles de 10 minuts. Molts ponents, però també molta estona al final per poder debatre i preguntar. Les temàtiques, bastant diverses: des d'iconografia musical, anàlisi, música i espectacles, oralitat, praxis musical, ... . I com tot, des de comunicacions molt interessants fins a migdiades improvisades a les cadires. També dir que es va fer molt evident la importància de l'expressió en públic: el fet de saber-se explicar i no llegir el paper feia que algo banal et pogués semblar espectacular, i al revés.
Per últim, les ponències de la Vanessa i el Miquel, així com els pósters de la Sara i el Gonzalo van sortir molt bé. El comité del club de fans aprova la seva actuació.

Pel que fa al turisme, la gastronomia no va ser el punt més fort. Es menja bé, tenen coses bones com les migas i la torta del Casar, però no mata. Vam acabar tirant-nos al "ración+litrona=6 euros", en un bar amb olor a fregit!
Vam coincidir aixó sí amb el Mercat Medieval, i tot el centre estava ple de parades de menjar, beure, artesania, gent disfrassada i inclús animals. Curiós de veure, però molt massificat de gent.
No obstant, vam poder visitar i passejar pels carrerons del centre, la Plaza Mayor i voltants.

I les nits, bastant d'ambient. Molts estudiants pel carrer, baretos on prendre algo, i algun que altre antro per ballar. No cal dir que ho vam provar tot, des de la festa Erasmus, fins a la festa de Dret de la universitat, i vam acabar decidint fer-nos independents.

Ah, i destacar la creació expectant de la SAM: Societat d'Amics de la Musicologia, dedicada a la profundització en les activitats lúdico-festives.

Fira del teatre de Tàrrega i Lleida (12-14 de setembre de 2008)

2008-09-28T22:51:00.009+02:00

Aquesta vegada, de nou juntes. Això sí, ens agrada anar de quatre en quatre. Així que amb la Lucile i la Roser vam anar a passar el pont de l'11 de setembre a terres lleidatanes. Ens vam estrenar el divendres a la nit amb l'espectacle d'inauguració, el qual vam trobar bastant inapropiat pel lloc i el moment en el que es feia. Grans tecnologies, grans pantalles, i una crítica a la societat actual molt sofisticada, però rossant la incomprensió. Després vam canviar d'escenari, i vam anar a veure el pianista volador, que ens va convèncer molt més. Per últim, vam assistir al "Bloc" de pisos, a l'espai Reguer. La pluja es va comportar, però el fred ens va perseguir tota la nit.

I l'endemà, som-hi que no n'hem tingut prou!! Després d'un esmorzar de luxe de la mare de la Judith (amb les figues més bones que un es pugui imaginar), vam tornar cap a Tàrrega. Vam visitar totes les firetes, ens vam comprar tot el que vam poder..., i vam passejar pel centre del poble. Un itinerant molt divertit ens va entretenir: dos pallassos que anaven parant cada cotxe que passava. També vam fer una cua esplèndida per la plaça dels Comediants, no calen més comentaris. Vam veure un espectacle de dansa, i altres coses que se'ns van anar improvisant pel camí. A destacar, las Viudas Alegres, els acròbates-ballarins a la paret de l'Església de la Plaça Major, i la batucada de l'estació d'autobusos.

I diumenge, un dia espléndit. El senyor sant pere va tancar l'aixeta de la pluja i va posar la calefacció!! De manera, que vam disfrutar de la piscina de casa la Judith a Lleida al màxim! Com si encara fos estiu... De pas, també vam rentar el cotxe groc (que ja començava a ser marró), i vam aprendre a controlar la pressió dels neumàtics (com unes professionals). El dinar va ser tan o més espectacular que l'esmorzar!! Amb els avis (padrins) i els pares de la Judith, vam fer una cargolada que farà història a les nostres panxes!!

De la platja al cim de l'Atles: Essaouira, Marrakech i el Toubkal (17-24.08.2008)

2008-08-27T00:52:00.000+02:00

Ja des de Barcelona, segueixo amb el relat de l'última etapa del nostre viatge. Ens havíem quedat al dissabte a la nit, dia (nit...) en que vam despedir-nos de Fes. A mitjanit, vam anar a l'estació de tren de la ciutat, on haviem d'agafar un tres a la 1.50h. Sense sorprendre'ns gaire, aquest va passar a les 2,30h, arribant al matí següent a Marrakech. Cal dir, que malgrat ser un tren cutrillo amb uns lavabos invisitables, vam tenir tot un compartiment per nosaltres i vam dormir esplendidament.
A Marrakech, ens vam desplaçar fins a l'estació d'autobusos, on vam haver de lluitar literalment per aconseguir 4 bitllets per anar a Esssaouira. De la guixeta 1 a la 3, després prova la núm. 5, potser la 13, total per acabar anant a l'autobus a parlar amb el conductor i intentar arribar a un acord de soborn sense estafa...!! Tens la sensació de que sempre t'enredaran una mica, i que has d'aconseguir minimitzar el timo. Et cobren fins i tot per portar motxilla d'equipatge... Això sí, una de les qualitats marroquines és la insitència amb discussió. A la que et poses ferm en alguna cosa sense baixar del burro, poses cara sèria i autoritària, i ets de raça masculina (es clar), pots arribar a aconseguir que et tractin quasi com autòcton.

Després d'unes quantes partides de cartes d'espera i 3 hores de viatge, vam arribar després de dinar a Essaouira, situada a l'alçada de Marrakech, però a la costa de l'Atlàntic. Vam fer camí fins a la medina, i allà curiosament vam trobar l'habitació més barata de tot el viatge, en el primer intent. Així que disposavem de llits i tot. Durant la tarda, vam passejar pel poble: la plaça de les pallisses, el moll, la muralla, i vam veure tots els barcos pesquers descarregant i venent. Malgrat el sol, vam arribar a tenir fred degut al fort vent que bufava, ja habitual.

L'endemà, vam tenir una primera lluita matinal contra les caixes i bancs. Resulta, que durant el cap de setmana, els caixers s'havien quedat sense bitllets per repartir, i tot el poble estava "desbancat"... Els caixers tragant-se les targetes i tot. Després, vam caminar tota la platja d'Essaouira, on la gent es banyava alegrement mentre nosaltres anavem en maniga llarga pel vent. Vam veure la rapidesa amb la que la marea puja i baixa, menjant-se molta de la sorra de la platja. I vam pujar sobre les dunes, enmig d'un gran núvol de sorra.
A la tarda, vam tornar a lluitar per un autobus, aconseguint bitllets per 3 hores més tard. I quin viatget... El recompte total va ser de 4 vomitades, i dues baixes per malaltia.... el Bernat i el Suari quasi se'ns queden pel camí...!
A l'arribar a Marrakech, vam anar directament al Riad Espanya, que seria l'equivalent a un hotelet-pensió, però portat per una família que et deixa allotjar-te a casa seva. I que pel nostre ritme de viatge era tot un luxe. El Guille i el Suari ja conèixien a la família, i va ser com arribar a l'hospital d'urgències. Els malalts dins el llit, i la resta vam sopar i fer el té amb el Rachid del Riad.

Dimarts al matí, vam perdre la meitat de l'equip de viatge, que se'n va tornar cap a Barcelona de bon matí. De fet, aquell dia vaig perdre fins i tot al Bernat, que va estar fora de joc degut a la mala passada de la seva panxa. Així que em vaig passejar tranquil·lament per Marrakech, evitant proposicions de matrimoni, saquejades de diners a lo turista, i fugint de la calor. Vaig portar al parc a les nenes del Riad, vaig descobrir el Ciber-Parc que tan explotaríem més endavant i vaig conèixer el Abdelkabir a la plaça de Djema el Fna. Aquest home, saharaui procedent d'un poblet al desert, va resultar ser un herbolista encantador.

Dimecres va ressuscitar el Bernat, però vam decidir quedar-nos encara a la gran ciutat. Ara ja amb més forces, vam canviar d'hotel, i vam instal·lar-nos en una terrassa. Durant el dia, vam evitar la calor tot el que vam poder, però va ser un dels pitjors dies en temperatura. Vam aprofitar el Ciber Parc tan com vam poder, un oasis... Uns jardins a l'estil més pijo, fonts d'aigua,i postes d'internet a cada cantonada. Això si, molt fresquet!! Resulta que les prioritats al Marroc estan desordenades, i fan coses com aquestes.
El hammam va ser el moment del dia. Vam tornar al mateix on jo havia estat al mes de febrer, però va resultar que ja no hi havia les mateixes dones. Vaig banyar-me fins a treure brillo, més neta que en tot el viatge!!
conegut al febrer!!). Amb un te davant, vam xerrar estona i estona amb ell. Va resultar ser un fanàtic de la religió, tant, que ni em va volerVam conèixer també al Halib, un home que no discuteix preus per vendre, però que li encanta parlar de filosofia i religió (el venedor de la botiga de davant del Hammam, el mateix que haviem donar la mà per despedir-se...!
El que no vam aclarir va ser el misteri de l'oli d'argan... que tan pot costar 10 Dirhams, com 60 o 70. Embotellats igual, mateixa marca i tot, tothom assegura que el seu és el millor.

Divendres vam decidir anar cap al Toubkal, la muntanya més alta de l'Altas, a 4 167 metres d'alçada. El meu primer 4 000 sense haver fer 3 000 .... Des de Marrakech, vam agafar un taxi compartit, d'aquests de llauna de sardines. Homologat pel Servei Català de Trànsit, això sí... Vam anar fins a Imlil, a una hora i pico de Marrakech, on vam dinar la millor pizza i el millor plat d'espaguetis mai vistos!! Amb això vam tenir suficients forces com per caminar fins al refugi, 5 horetes de pujada, seguint el camí de les mules i bebent més de 5 litros entre els dos! La harira (sopa marroquina) del sopar va ser la recuperació energètica.

L'endemà al matí a les 5h estàvem de peu per començar a pujar. Vaig descobrir que caminar de nit fa que el factor "pujada" sigui relatiu, i tingui menys importància. Impressionant veure com tot de llumetes pujaven la muntanya (allò semblava les Rambles de la gent que hi havia). Vam fer el cim sense patir gaire mal d'altura, i en poques hores tornavem a ser a baix davant un plat d'espaguetis i una pizza!! Les vistes van valer la pena (i la caminada), i una mica de pluja (4 gotes comptades) van fer més amè el camí.

Dissabte va ser el meu últim dia a Marrakech. Una mica de Souk, però poques compres, una placeta tranquil·la a l'entrada del Mellah (el barri jueu), i unes tentacions d'entrar a la mesquita i pujar al minaret a fer de musicòlegs (es van quedar amb l'intent...). Al Ciber Parc vam fer un amic, que va jugar a cartes amb nosaltres, i ens va explicar que treballava allà mateix com a vigilant del parc, 12 hores al dia, 6 dies a la setmana per no més de 5 euros al dia. Això sí, el parc té 50 jardiners, gasta mil litros d'aigua al dia, i té wi-fi.

La paradeta 15 ens va donar una harira per sopar, i seguidament dos més enllà ens van fer unes saltxitxes amb pa amb tomàquet! Boníssim. I vam contemplar l'ambient de la plaça per última nit: "castellers" marroquins, jocs amb botelles de coca-cola, paquets de tabac, grups de música cantant i tocant, baralles organitzades (inclus de nens i tot) amb la gent aplaudint, i dones perseguinte per tot arreu per fer-te la henna.

I tot lo bo s'acaba... diumenge va ser el dia de tornar a casa... Vam visitar l'aeroport de Marrakech (i amb el mèrit d'arribar-hi amb l'autobus local, sense timo turístic), i ens vam dir un Adeu-siau!
Això sí, vaig marxar sapiguent comptar del 0 al 10 en àrab!

Berlín, la ciutat de les abelles (18-23 d’agost 2008)

2008-08-23T18:26:00.017+02:00

Després dels Balcans vaig fer una parada tècnica a Barcelona per netejar roba, sortir per les festes de gràcia, veure la family i recollir la Lucile (la meva nova companya de viatge) i el dilluns, dia 18, a primera hora ja estàvem volant cap a la capital d’Alemanya. I al migdia ja estàvem totalment instal·lades al barri que ens acolliria durant 5 dies, Prenzlauer Berg.

Prenzlauer Berg, situat a l’antic Berlín est, havia estat un barri treballador i de classe mitjana baixa que s’havia fet força popular degut al gran nombre d’artistes i intel·lectuals dissidents del règim comunista que s’hi van instal·lar. Després de la caiguda del mur s’havia anat posant de moda i ara tenia un estil neo-hippy força curiós. També val a dir que era un lloc extremadament tranquil i el paradís dels nens (oasi dels parcs infantils i botigues de joguets), els cafès (amb brunch incorporat), i les terrasses alternatives per descansar del bullici del centre.

Els dos primers dies els vam dedicar a conèixer la història d’Alemanya i de la ciutat recorrent els seus museus (els que vam considerar més importants perquè n’hi ha a punta pala) i llocs més emblemàtics. l’Illa dels Museus (Museumsinsel), on només vam deleitar-nos amb l’arquitectura dels seus edicis; el museu d’història d’alemanya (Deutsches Historisches Museum) en el què ens vam perdre durant més de 6 hores absorbint tota la història que vam poder del país; l’esplanada de la Humboldt Universität on durant els primers anys del nazisme es van cremar llibres d’autors considerats contraris a la ideologia i l’estètica del Règim; el carrer Unter den Linden que et porta just davant la Porta de Brandenburg; el monument a les víctimes de l’Holocaust (Holocaust Mahnmal) que val a dir que no et deixa indiferent; el Reichstag que és la seu del Parlament (Bundestag) on pots pujar a la seva cúpula gratis... Tot això sense oblidar-nos del museu jueu (Jüdisches Museum) que no puc descriure amb paraules i les restes del mur que es troben entre l'estació Ostbahnhof i el pont Oberbaumbrücke.

Després de visitar el top-10 de qualsevol guia vam dedicar-nos a buscar el berlin alternatiu. Així que vam llogar 2 bicicletes i a recórrer la ciutat!!! (surt a 12€ el dia i val molt la pena) Vam tenir molta sort perquè el temps acompanyava i ens vam perdre per tots els raconets que vam poder: La Potsdamer Platz, el Checkpoint Charlie, la Filharmònica, la Karl-Max-Allee amb la Torre de la Televisió (Fernsehturm) al fons, el parc de Tiergarten amb els seus llacs, ponts i espècies autòctones! Com si fóssim berlineses... No cal que vam poder situar-nos de meravella a la ciutat, una immersió total dins l’espai urbà. D’aquí destacar dos llocs:

- Tacheless. A pocs metres dels carrers més turístics de la ciutat (barri de Mitte, just a la cantonada de la nova sinagoga) i en plena zona rehabilitada, aquest edifici semidestruït és seu d'un dels principals moviments artístics de la ciutat. Al 1990 es va ocupar per salvar-lo de l’enderrocament i van aconseguir negociant directament amb el seu propietari un contracte de lloguer simbòlic per mig euro. Ara s’hi pot trobar exposicions, collages, pòsters i postals a la venda, un cinema de projeccions underground, el Café Zapata on fan recitals de poesia i concerts de petit format. També hi ha un descampat amb estàtues, taules i cadires construïdes a partir d'objectes reciclats, restes industrials i material de vehicles en desús. Fins i tot hi ha un autobús aparcat i repintat! Com no, ens va encantar!

- Gendarmenmarkt. Diuen que és la plaça més bonica de la ciutat, però hi vam anar perquè ens van recomanar una de les tendes de xocolata més grans del món! S’anomena Fassbender&Rausch i tenen tota classe de xocolates, de formes, sabors i dimensions! Puc dir que la qualitat del mateix també és excel·lent!!!

Després de 5 dies per la ciutat puc dir que Berlín enamora. Enamora perquè entre monuments històrics d'incalculable valor, museus interminables, enormes zones verdes i legions de molestes abelles, la ciutat amaga quelcom que la fa enormement atractiva. Es tracta d’una ciutat que cada cantonada, cada estàtua, cada edifici guarda algun que altre record, alguna que altra història què explicar. I és que si Berlín te alguna cosa és història. Molta història.

Recomanacions:
- perdre’s pel carrer Kastanienallee a Prenzlauer Berg
- visita obligada a Taheless
- prendre un dia per visitar bé el museu dels jueus
- fer un brunch!

- els pastissos, i els cafès amb llet. mmmmmmmmmmm!
- no deixar-se intimidar pels milers d’abelles que ocupen la ciutat, després de 2 dies t’hi acostumes.

juDh

El nord del Marroc (12-16.08.2008)

2008-08-19T15:16:00.005+02:00

Dimarts al mati era el dia de creuar cap al Marroc. Per problemes varis, incompetencies de Correus i altres, finalment nomes vam agafar el ferry el Bernat i jo, separant-nos amb molta peneta de la Julie. Efectivament, el barco era ''express'' tal i com ens havien dit, i a mig mati ja estavem posant els peus a Tanger. Vam retrassar el rellotge una hora, i vam endinsar-nos a la ciutat. Malgrat la mala fama, la medina ens va encantar. Vam trobar racons i parcs molt agradables. A l'hora de voler anar cap a Tetouan, pero, ja ens vam haver d'enfrentar a la lluita per trobar un taxi cap a l'estacio d'autobusos. I una vegada alla, trobar un bus que hi anes. Finalment vam haver de sobornar un conductor que ens va vendre dos bitllets ''de terra'', tot i que vam acabar trobant seient.

Tetouan es molt poc turistic, pero vam coincidir amb la visita del rei Mohamed VI alla, i la ciutat estava transformada. Vam tardar mes de tres hores en trobar allotjament, pero finalment vam trobar lloc per dormir en una terrassa d'una pensio. I inclus vam fer uns quants amics marroquins que ens van convidar a prendre te per la nit. Primera tajine del viatge tambe.

Dimecres ens vam encaminar cap a ChefChaouen, mes a l'est. La cosa dels autobusos ja va ser mes dificil: aquest autobus esta ple, ja no n'hi ha mes, aneu a l'altra estacio de busos (ben lluny), o l'unic bus surt dins de 5 hores... Total, que vam acabar agafant un taxi, pero de manera compartida. Es a dir, 7 persones i 7 motxilles i/o paquets en un sol cotxe. Pero vam arribar. Chaouen ens va rebre molt be, vam trobar rapidament una terrassa on dormir i vam passejar tot el dia pel poble. Casetes blaques i blaves, tot molt cuidat, sense cotxes... i molt acollirdor. Com algu va dir, un Cadaques a la marroquina.

Dijous ja va ser mes complicat. Tot i haver estat previsors comprant els bitllets de bus un dia abans, resulta que el nostre bus estava 'en panne'. Total, que ens van fer l'enredada del dia, i per anar a Fes vam fer una volta increible, passant per Rabat. En resum, 10 hores de viatge en bus (aire condicionat a les condicions del temps, i sense parades ni per menjar). Pero vam arribar, i la mateixa tarda vam trobar al Guille i al Suari a la terrassa de l'hotel Cascade a la medina de Fes.

Divendres i dissabte els vam dedicar tranquilament a la ciutat. Vam passejar, em vaig tallar el cabell a l'estil marroqui (3euros), i el mes especial es que vam coneixer una familia que ens va convidar a dinar un Couscous a cada seva. Vam compartir apat amb la familia, migdiada i un te, alhora que vam fer 2 amigues que ens van passejar durant dos dies per la ciutat. Vam estar al Mellah (barri jueu°) i una gran placa a l'estil de la de Marrakech, pero sense el gran bullici.

En resum, una ciutat de les que un no es pot perdre al Marroc.

De platja en platja per Andalusia (6-11.08.2008)

2008-08-16T17:31:00.004+02:00

Erem el Bernat, la Julie, la Mire i la batejada Mami84 (un Fiat Punto platejat molt estupendo) i vam sortir de Barcelona un dimecres a la tarda. Carretera i carretera, vam fer la primera nit a Benidorm, concretament al poble de Finestrat, on vam estar a casa del Raul i companyia.

Dijous vam continuar el trajecte fins a Mojacar i les seves platges, ja a la provincia d'Almeria. La norma era ''platja que parem, platja que provem''. Vam seguir per Carboneras i la seva Playa de los Muertos, i al passar Agua Amarga ja estavem al Parc Natural del Cabo de Gata. Encara per la tarda vam estar a la Platja de los Genoveses i a la del costat, les quals son impressionants!! Aixo si, els noms dels llocs no tenen desperdici. Per dormir, ja vam arribar fins al camping que hi ha dins la mateixa ciutat de Granada, on vam ''plantar la tenda''.

Divendres vam visitar Granada: la Plaza Nueva, el barri de l'Albaicin, els miradors de la ciutat per veure l'Alhambra, les cuevas del Sacromonte, i inclus ens va donar temps de fer-nos un banyet a la piscina del camping. Vam provar tots els tipus de tapas possibles, i vam acabar el dia rebentats.

Dissabte ens vam despertar corrents per pujar a l'Alhambra. Semblava allo un parc d'atraccions per la cua que s'havia de fer per entrar. Dues hores mes tard ho aconseguiem. Durant tot el mati, vam visitar els jardins i els palaus, i vam contemplar les vistes de la ciutat.

A la tarda, arreu de trobar-nos amb un grup de tres noies conegudes, vam anar d'excursio fins a Juviles, un poble perdut (i mai millor dit....) a La Alpujarra, a la Sierra Nevada. Alla vam participar de la festa major del poble, i vam dormir fent un vivac a la muntanya.

Diumenge va ser el dia marato. Baixant de Juviles, vam anar parant pels poblets de La Alpujarra, vam passar per Malaga, i finalment arribavem a temps a Algeciras per despedir la Mami. Algeciras ens va impressionar molt. Passejant pels carrers no hi havia ningu, les botigues tancades, i cap sensacio d'activitat. Per aixo vam passar la tarda a la Platja del Rinconcillo, molt gran, pero molt contaminada degut a la proximitat amb el port.

Dilluns va tornar a donar vida a Algeciras, i vam poder passejar pel mercat i les seves places. La resta del dia, el vam passar a la Platja de Getares, a les afores, des d'on es podia veure Ceuta, i imaginar la costa del Marroc. Realment, faltava poc per arribar-hi...

Marató de muntanya al Refugi d'Amitges (25-27 de juliol de 2008)

2008-07-30T15:46:00.008+02:00

I de la platja a la muntanya. Aquest cap de setmana hem anat d'excursió al Parc Natural de Sant Maurici, als Pirineus del Pallars Jussà. Balanç total de 6 muntanyistes contra 4 "aficionats", però hem superat la prova i amb nota!

En un temps récord, les motxilles i nosaltres vam pujar fins al Refugi d'Amitges, a tres hores a peu de la civilització, on vam passar el cap de setmana. Des d'allà, envoltats de llacs i muntanyes, vam poder fer tot tipus d'excursions.

El primer dia vam començar forts, i ja podem apuntar a la llista de cims el Pic del Portarró Superior, a 2 733 metres, i el Pic del Portarró Inferior (es un pic que val per dos...!). Vam passar el dia caminant: sobre roques, sobre herba, sobre pedres, per caminets, per no-caminets, trepant per les allaus i alguns més professionals escalant per les arestes de les muntanyes.
Per sort nostra, l'home del temps a la carta de Catalunya Radio se'ns va equivocar de veredicte, i durant tots tres dies va fer un sol brillant. Ens vam banyar a les fredes aigües dels estanys alhora que de nit vam contemplar totes les estrelles.

Diumenge va ser el dia tranquil, i "només" ens vam dedicar a fer escalada. Als més amateurs ens van instruir sobre com posar-se un ernest, uns peus de gat, fer servir els friends, i començar a escalar sobre una via 4+ fins arribar a la R de reunió... I quasi arribo fins a dalt!! Enfi, que almenys hem fet una ampliació del nostre vocabulari molt gran.

I m'he quedat amb ganes de més, a veure quan repetim. Tal i com diu l'Esteve, si tothom anés un dia a l'any a la muntanya, segur que el món aniria millor...!!!

(Mire)

Les dues Buddys, immersió a Palamós (18-20 de juliol de 2008)

2008-07-24T17:35:00.007+02:00

Tornem una altra vegada de nou, i aquesta vegada juntes. El passat cap de setmana vam estar a la Costa Brava, amb una prioritat molt important: augmentar el moreno!! Un altre dels motius era anar a fer submarinisme...!!

Després del nostre super títol de Open Waters de Tailàndia, encara no havíem tornat a bussejar. Al principi, la cosa estava difícil... no teníem permís del metge, ni assegurança, ni experiència....
Però tot té solució en aquesta vida. El Marc, germà de la Mireia, es va unir al club de submarinistes inexpertes i ens va ajudar. Vam contractar un guia professional i vam decidir (no hi havia més opció) fer una sortida de Cala. "El barco per més endavant", ens van dir.

Més de 2 hores d'espera, peró finalment l'expedició va començar l'aventura. Vestides amb els neoprens, escarpins als peus, 6 o 7 quilos de ploms a la cintura, les mascares a la cara i el tank a l'esquena, ens vam encaminar cap a la Cala. A tant de pes, costava molt de caminar. Per sort, una vegada a l'aigua, tot pesa menys.

I poc a poc, vam anar baixant. Durant 45 minuts, vam estar nadant sota l'aigua a 9 metres de profunditat. Vam veure estrelles de mar (i tocar i tot!), peixos cargol, peixos de colors, així com tot de mini-peixets que voltaven per allà.

Ja tenim una pàgina més al nostre logbook!

Per la resta, cap de setmana molt tranquil. Menjant paella, gofres i batuts de coco. Banyant-se a la platja, a la piscina, i a les caletes. Passejades per Palamós, i inclús una sessió de cine!

I gràcies a la mama per les fotos.

Nota: A veure si trobeu la "foto amb piscina".

Escapada a l'illa de Mallorca (4-6 de juliol de 2008)

2008-07-14T15:34:00.007+02:00

Fugint de tanta ciutat, vaig agafar un avió i vaig aterrissar a Mallorca...

Cap de setmana de platja, recorrent totes les cales de la part est de l'illa, fins arribar allà on només hi arriben els de la terra...

Aigües calentetes, sol esplendit i bona companyia. No es pot demanar més!!

Empúria Brava: Salt al buit! (2 de maig 2008)

2008-05-10T13:18:00.001+02:00

Salamanca: Congrés de Musicòpates (5-9 de març de 2008)

2008-03-15T14:29:00.014+01:00

Una expedició quasi al complet d'estudiants de musicologia i etnomusicologia de l'Esmuc vam anar el passat 5 de març cap a Salamanca. Un autobús de línea nocturn, del qual ens vam apoderar de tota la zona del darrera, ens va passejar per tota Espanya via carreteretes nacionals i poblets que vam anar a trobant pel mig. Més de 10 hores de viatge, però que van permetre que ens estalviéssim una nit d'hotel.

Organitzat per la Societat Ibèrica d'Etnomusicologia (SIBE), el congrés també compartia la V edició del congrés de la IASPM, Associació internacional de Música Popular a Espanya i el II congrés de Música Popular dels móns hispànics i lusòfons. Tot plegat va tenir lloc al Conservatori Superior de Música de Salamanca.

El congrés va ser realment molt intens, uns horaris de 9,30 a 20 hores on cada dia hi havia tres sessions de matí i tres de tarda. Algunes inclús hi havia taules simultànies. I en diversos idiomes: vam practicar castellano, anglès, i inclús portuguès. El primer dia, vam començar com a estudiants exemplars, ja que a les 9 hores ja estàvem acreditats i a punt de marxa. Al llarg dels quatre dies, aquesta formalitat va disminuir una mica, però en conjunt vam poder assistir a gran part del congrés. També cal remarcar la gran activitat de "public relations" que vam fer la comissió organitzadora de les Jornades de Musicologia a Barcelona (8-10 maig): vam relacionar-nos amb tots els estudiants i els no-tan-estudiants d'Espanya (o no) per explicar-los-hi les Jornades. (més informació a jornadesmusicologia.blogspot.com).

La ciutat de Salamanca és relativament petita i en els pocs moments lliures que vam tenir vam poder disfrutar de la Plaza Mayor i de la façana del "archivo general de la guerra civil" al carrer Expolio!!! Que fort, que just li van canviar el nom al carrer amb el tema dels papers. També vam gaudir de les terrassetes al sol dels carrerons del centre, així com de tots els bars de tapes.

La gran activitat nocturna tan típica dels congressos, va fer que poguessim contemplar àmpliament la Salamanca nocturna. Els carrers prenen vida, la gent surt i hi ha un ambient molt xulo. Vam estar de tapeo pel carrer Van Dick, on els pinchos, las costillas o els minutejos ens van omplir les panxes de bon gust!! Vam sortir pels bars d'aprop de la Gran Via, on des del congrés havien organitzat una jam session amb els estudiants del consevatori. Vam anar a ballar fins a tancar els locals, i ens vam revolcar per la gespa com a nens de 5 anys. D'una de les nits, també va sortir el salt multipolifònic, una versió desenvolupada de la patent de Valladolid
(http://www.youtube.com/watch?v=qrzKkVqj-h0)

El tema allotjament tampoc tenia cap desperdici. Com a una associació vinculada als comunistes, ens vam presentar a l'Albergue de Joventut on amablement ens van fer un bon preu. Malgrat estar una mica lluny del conservatori, vam dormir prou bé.

En general, els "Salmantinos" són gent molt simpàtica, vam quedar encantats amb l'amabilitat i el bon humor que desprenien. I el ritme de vida que porten cal dir que és super agradable. Pel que fa al temps, un sol super intens va permetre que ens tombéssim a la gespeta a posar-nos morenos, però després a la nit quasi entrem en procés de congelació.

En resum, una molt bona experiència que pensem repetir ben aviat!

Mire

Fuerteventura: Vent, aigua i desert (23-26 de febrer 2008)

2008-02-26T19:21:00.018+01:00

Es pot dir que vam començar el viatge molt malament. Vacances planejades des de feia temps i el dia abans de marxar comptàvem amb la meitat de baixes, de 5 vam acabar sent 2. La Veronica, la Cristina i finalment la Roisein no van poder venir, cosa que va incrementar considerablement l’espai total: cotxe per a dos, apartament per a dos... factures de 5 per a 2!!! No obstant vam poder gaudir de 4 dies enmig del no res i allunyades dels nostres maldecaps.

Fuerteventura. Illa situada a les Canàries i que de punta a punta hi ha uns 200km, molt més gran del que imaginàvem! El primer que impacta des de l’avió és que no hi ha absolutament cap arbre, ni cap tonalitat verda. Una taca marro-grogenca enmig de l’oceà atlàntic, un desert immens. No obstant això, Fuerteventura és més que un tros de desert rugós, és també un desert de sorra fina sahariana, és una platja verge amb quilòmetres i quilòmetres sense construccions ni carreteres, és un paradís per aquells que volen descansar i oblidar-se del món.

El nostre hotel, “las Gaviotas”, va ser el nostre campament base. Situat a l’extrem nord de l’illa a un poble hiper-mega-turístic: el Corralejo. Tot i que “las Gaviotas” era un oasi en si mateix: piscina, trosset de platja propi, ambient hippie-tirat i amb totes les comoditats que podien demanar: cuina, terrassa amb vistes d’escàndol a Lanzarote, mosquits assassins, solàrium... Absolutament fantàstic!

Vam dividir l’illa en zones d’interès i ens vam decidir a explorar-les poc a poc. Al nord: el Cotillo, la Oliva i Los Molinos; al centre: Puerto del Rosario (la capital), Betancuria, Antingua, Fustes, Pajara; al sud: Morro Jable i Jandía. Moltes estones al nostre cotxe, refugiades del fort vent i contemplant paisatges extraordinaris. Es increïble com algú pot viure en segons quins pobles on no hi ha res més que cabres i silenci.

Lo millor... el formatge de cabra, deliciós! (apte per a vegetarianes) I sobretot la senzillesa i l’amabilitat de la gent, tot i que pocs vam trobar que havien nascut allà, la majoria havien emigrat feia temps i no s’havien pogut estar d’acomodar-se en aquell paradís enmig de l’atlàntic. Lo pitjor... les construccions artificials sense gust ni ordre que es comencen a estendre per tot arreu, complexos hotelers que poden fer molt mal a una terra que és única!

Al final vam arribar a estimar el vent, l’aridesa de les muntanyes, les dunes enormes que no s’acabaven mai, els cactus, les pedres i els núvols que estaven a tocar de terra. Recomano la platja de Sotavento de Jandia, al sud de l’illa, una platja amb vint-i-vuit quilòmetres de virginitat, i Betancuria un poblet enmig de les muntanyes (vigileu amb la carretera que hi ha corbes eternes!!!) increïblement maco.

Us deixo amb unes paraules de Miguel de Unamuno:

"Esta inafortunada isla de Fuerteventura, donde entre la apacible calma del cielo y del mar escribimos este comentario a la vida que pasa y a la que se queda, mide en lo más largo, de punta norte a punta sur, cien kilómetros, y en lo más ancho, veinticinco. En su extremo suroeste forma una península casi deshabitada, por donde vagan, entre soledades desnudas y desnudeces solitarias de la mísera tierra, algunos pastores. A esta península se la conoce por el nombre de Jandía o de la Pared. La pared, o mejor, muralla, que dio nombre a la península de Jandía, y de la que aún se conservan trechos, fue una muralla construida por los guanches para separar los dos reinos en los que la isla Majorata, la de los majoreros, o sea Fuerteventura, estaba dividida, y para impedir las incursiones de uno en otro reino. Y he aquí cómo este pedazo de África sahárica, lanzado en el Atlántico, se permitía tener una península y una muralla como la de China, en cuanto al sentido histórico.

juDh

Marrakech vol IV: Shukran!! (7-11 de febrer 2008)

2008-02-19T18:47:00.002+01:00

"Accidentalment", gràcies a la Mire, ens vam llevar una hora abans del pactat la nit anterior (fallos tècnics del canvi d'horari). Això ens va permetre estar una hora de més esmorzant, provant tots el plats i, sobretot, debatent sobre la vida i la música (la juDh i l'Anahí van tenir un retrobament interior amb elles mateixes). Malgrat fer un dia núvol i gris, la Mire i l'Anahí no van voler desaprofitar la piscina 5 estrelles i s'hi van tirar de cap. L'aigua estava calenteta però al sortir l'ambient era fresquet. Sort que després el dia es va arreglar!

Al sortir de l'hotel van intentar fer-nos la timada del dia: un taxista ens va intentar convèncer que aquell dia la Medina estava tancada i que havíem d'agafar un taxi per anar a un altre lloc. L'experiència es un grau i ja coneixíem la història (Bangkok revival) així que txino-txano vam agafar un camí alternatiu per endinsar-nos a la Medina i vam trobar la zona dels artesans: fusters, ferrers, treballadors del cuir, tinters,... Els carrers oferien un paisatge molt pintoresc i, sobretot, molt més tranquil. A una botiga de babutxes vam conèixer al Fuad, un antropòleg que ens va respondre tots els nostres dubtes sobre el Marroc. Ens va portar a un terrat d'una casa des d'on es veiem totes les tel·les i llanes tenyides de diferents colors secant-se al sol. En una paradeta la Georgina i la Mire van comprovar la manera tradicional d'utilitzar els mocadors tenyits: a la manera tuareg. També vam provar plàtans, vam beure l'ultim suc de taronja, vam menjar en un lloc no turístic i vam gastar els últims dirhams.

A contra-rellotge vam agafar un taxi, vam passar a buscar les bosses i ens vam dirigir a l'aeroport. Després de llargues cues a la duana per culpa de la lentitud policial, registres i tocaments, vam passar totes les nostres làmpares i inclús els xampús de més de 100 ml.

Curiositats: ens van cridar l'atenció els ases que carretejaven tot el pes del món, fins i tot pels estrets carrers de la Medina; les gallines vives que penjaven cap per avall dels manillars de les bicicletes; la circulació caòtica; les màfies de taxis i de botigues per enredar turistes; el rebuig a sortir a les fotografies; la prohibició de l'entrada a turistes a les mesquites; etc...

I fins aquí el que va donar de si el regal de la Gimcana de la Mercè. Qui s'apunta el proper any?

Marrakech vol III: Excursió a Ouzoud (7-11 de febrer 2008)

2008-02-17T18:09:00.009+01:00

Ben d'hora pel matí ens vam llevar (a les 6:30h, encara que sembli mentida), i el mini-bus ens esperava davant de l'hotel. Resulta que érem les úniques que havíem contractat el transport així que teníem tots els seients per nosaltres soletes. Això s'agraeix quan hi ha 3 horetes de trajecte! Tot i que el conductor també havia tingut la idea d'emportar-se la seva família a fer el dominguero a les cascades d'Ouzoud.

Un cop vam arribar, un guia espontani se'ns va enganxar només sortir del mini-bus. Després de prometre'ns que ens faria una visita guiada berever de tot el dia a "bon" preu, vam preferir despatxar-lo per passar el dia soletes en contacte amb la natura. Tan de contacte vam tenir, que ens vam perdre per les oliveres (on vam aprofitar per fer la segona tongada de salts). Al final vam trobar un prat a les altures, des d'on veiem el riu i el caminet que intentàvem assolir (prat que ha inspirat el momento hobbit). De camí ens vam aturar a menjar una truita berever: base de tomàquet i ceba amb ous i espècies, tot cuinat dins de la tajine. Després vam arribar al peu de la cascada passant per una zona de micos en llibertat (quina por!), vam creuar el riu amb una barqueta decorada amb flors i vam pujar els 10.000 esglaons fins al poblet on ens esperaven per tornar a Marrakech.

Per la nit vam anar al centre a sopar on per primer cop ens vam quedar fins mitjanit al restaurant de les palmeres. Al sortir vam poder comprovar que a certes hores de la nit només queden homes al carrer i no hi ha ni cap turista despistat. Amb la qual cosa va ser millor marxar campi qui pugui, sense pactar taxímetre ni punyetes, cap a l'hotel...

Marrakech vol II: sabor a Hamam (7-11 de febrer 2008)

2008-02-17T12:18:00.000+01:00

Observant el recorregut del bus turístic des de la nostra fantàstica terrassa de la suite de 5 estrelles, vam calcular just quan havíem de baixar per parar-lo i no perdre ni un segon. Així vam aprofitat les 24h de ticket i vam anar a parar prop del Palau Reial. Tot i que la nostra intenció era anar a visitar-lo, vam acabar a Mellah, el barri jueu. Intentant seguir les indicacions per anar al Palau Reial, vam arribar fins al Palau Bahii, així que vam canviar les intencions de visita. Després de discutir amb l'home de l'entrada vam comprar un ticket de visita completa i un cop dins del recinte ens vam dedicar a fer salts fotogràfics (veure fotos). Les vistes des del terrat oferien una panoràmica d'antenes de televisió per cable, animals dissecats, cigonyes, pells secant-se al sol i la muralla de la ciutat antiga. Evidentment el que ens va omplir de joia i alegria va ser saltar, i fer saltar a la gent de la tercera edat que estaven per allà.

El nostre primer amic local va ser el Ronni, marroquí amb rastes, esperit hippie i guapíssim!!! Això sí ens va entaforar 4 pantalons que ens vam haver de provar quasi al mig del carrer amb "mi carro me lo robaron" de fons! Molt divertit!!! Vam continuar amb compres compulsives d'arracades a meitat de preu, més sabates ... i ens vam dirigir a dinar al millor descobriment que vam fer. Restaurant en un terrat-terrassa amb vistes al carrer comercial de la ciutat antiga, i de lo més marroquí (demostracions d'amor de parelles locals incloses), lloc íntim, barato i amb els millors postres de xocolata!!! (a la mire li va encantar... i vam repetir!!!).

Durant la tarda vam apanyar l'excursió pel dia següent i després va entrar en acció el Halim. El vam conèixer casualment i va ser el millor guia local que podíem trobar. Gràcies a ell vam aconseguir un dels objectius més preciats del viatge: trobar un Hamam no turístic. Abans, però vam fer una parada prèvia per comprar tot allò necessari: guants per rascar la pell i treure'n tota la brutícia acumulada pel pas dels anys, sabó negre extret de grasses vegetals i xampú d'oli d'argan. Al mateix carreró hi havia dues entrades al Hamam, una per homes i l'altra per dones. Un Hamam és un bany tradicional on et netegen a fons i alhora et fan un massatge. I mai millor dit...! Dues dones que no parlaven ni francès van ser les encarregades de rascar els nostres cossos de d'alt a baix (i la Georgina era la que no es volia despullar.... i va ser la primera de caure a les mans d'una de les dones). No us podeu imaginar la de ronya que va sortir, i lo netes i relaxades que vam acabar! Una de les tardes més productives del viatge!! (veure fotos del equipo)

Al sortir ja era hora de sopar, i vam decidir anar a la bulliciosa plaça de Djema el Fna. Allà vam tenir el momento agobio! Els diferents representants de les mil paradetes de menjar que posen al vespre a la plaça principal et criden i gairebé t'empenyen a les seves taules. Tots cridant alhora, ensenyant-te el seu menú, i fent-se el simpàtics! Finalment vam decidir-nos per la que ens havien molestat menys i vam fer les turistes un rato amb els tradicionals cous-cous i brotxetes de carn típiques.

Abans d'anar a dormir vam baixar a la súper disco del nostre fantàstic hotel. Després de mirar-nos de dalt a baix i gairebé no deixar-nos entrar (per les nostres pintes no pijes i estupendes), vam descobrir el paradís de la festa marroquí. Dones pràcticament sense roba, pujades dalt les taules i ballant la música raï mentrestant els homes els hi ficaven bitllets a la pitrera i a la cintura. Tot plegat molt surrealista.

Marrakech vol I: Per quants camells? (7-11 de febrer 2008)

2008-02-16T13:44:00.000+01:00

Un dijous com qualsevol altre: vam sortir de les respectives feines a les 21 h del vespres, i vam anar cap a l'aeroport en dos equips. Air Marroc ens va portar en dues hores a Marrakech, on vam aterrar després de mitja nit, guanyant una hora amb el canvi d'horari.

Com és habitual, només sortir de l'aeroport ja ens van estafar: quatre noies, altes hores de la nit, i amb necessitat d'agafar un taxi com a única opció. Vam regatejar tot el que vam poder, sense gaire experiència (cosa que les mafies locals de taxi van notar) i finalment ens van cobrar molts-masses dirhams per 5 minuts de trajecte. Va resultar que el nostre hotel de 5 estrelles estava ben a prop, enmig d'una zona de complexes hotelers.Ens vam instal·lar en una gran habitació doble, la qual comptava amb 4 llits de matrimoni, una televisió gegant, aire condicionat, un gran lavabo amb banyera i una piscina a l'exterior.

Divendres al matí vam gaudir d'un esmorzar buffet-lliure cortesia de la Gimcana de la (gràcies Ajuntament de Barcelona per les vostres atencions, realment les vam aprofitar totes). Amb els estòmacs ben plens, vam sortir de l'hotel en direcció a la Medina, el casc antic de la ciutat. Vam recórrer camins en obres, grans carrers, i mitja hora més tard ja havíem comprat uns bitllets per pujar al bus turístic de la ciutat. I acomod Mercèades al 2n pis descobert prenent el sol vam donar dues voltes per la ciutat. La volta "vermella" ens va mostrar els llocs més emblemàtics de la ciutat, tan de la part antiga com de la nova. La ciutat nova no ens va agradar gens, ja que és una zona construida massivament i seria equiparable a una Marbella o un Salou qualsevol. I la volta "blava" ens va fer un tour per les afores de Marrakech. Vam veure selves de palmeres, camells, la gran serralada de l'Atlas nevat i fins i tot una mesquita amb tot de gent resant.

Per dinar, vam anar a la plaça central de la Medina anomenada Djema el Fna. Aquesta és la plaça més concorreguda, animada i completa que hem vist mai. Hi pots beure sucs de taronja naturals, fer-te tatuatges de henna, deixar que et llegeixin el futur, pescar coca-coles, passar de lluny per la zona dels encantadors de serps (no sigui que te'n pengin una al coll), observar els saltimbanquis fent acrobàcies, escoltar els conta-contes, comprar qualsevol cosa...
El lloc és realment preciós. Va ser declarat Patrimoni de la Humanitat l'any 1985. Aquí a la foto una paradeta de la plaça on pots vendre les teves dents i el senyor et fa una dentadura postissa.

Per la tarda, vam fer una immersió al "Souk": petits carrerons plens de botiguetes a banda i banda on pots trobar des de sabates, "babutxes", làmpares, espècies, herbes, arracades, cuir, antiguitats, coses de fusta, i fins i tot instruments musicals. El que en un principi era curiós, i finalment va resultar agobiant va ser la simpatia marroquina. Des de guapa, Espanya va bien, Més bo que el Ferran Adrià, nen, Más barato que en el Pryca/Mercadona, Catalunya-bancarrota, fins a "Cagun-deu". Tot perquè t'aturessis a la seva parada. Vam saldar la tarda amb tres làmpares enormes, 4 parells de sabates, arracades i collarets per parar un carro i amb una sensació constant de que ens estaven estafant sense cap mena de compassió. Quan es va fer fosc, a les 19h, i després de prendre uns sucs de taronja, ens vam trobar al mig de la plaça amb la necessitat de tornar a l'hotel per deixar tots els trastos varios adquirits.

Orígens del viatge a Marrakech: la Gimcana

2008-02-15T13:12:00.005+01:00

Nova aventura!! Aquesta vegada hem ampliat l'equip a quatre noies: a part de la juDh i la Mire habituals, s'incorporen la Georgina i l'Anahí.

Ens vam fer anomenar Somriu Viatjant i vam participar a la gimcana de la Mercè el passat més de setembre. Ens vam disfressar de thais, vam buscar retalls de diari de la Paulina Rubio, ens vam posar ulleres de submarinista, vam fabricar un ham de pescar, vam poder saber el número de la font que hi ha al carrer Pau Clarís amb Passeig de Gràcia, vam aconseguir un ou BUIT (i no cuit, ni mig cuit jaja), vam trobar un llibre autobiogràgic en català, vam dibuixar una cara somrient amb esprais de graffiti, vam fer un ninot amb fruites i verdures, .... i moltes altres coses més! Hi vam posar voluntat, ganes i alegria, i vam passar una de les tardes més divertides que un es pot imaginar!!

Malgrat quedar en 49 posició de 1000 equips participants, no vam tenir premi de guanyadores. Però la sort va posar justícia, i el 17 d'octubre en el sorteig general per als participants va sortir el número 1650 que ens corresponia a nosaltres! Crits i alegries, vam pujar dalt l'escenari i ens van donar el premi: un viatge allà on volguéssim per a tot l'equip!

I és per això que l'equip somriu viatjant se n'ha anat a Marrakech 5 dies en hotel de 4 estrelles!!
El relat de les aventures, en el proper post!

Freezing Cold (3-7 de gener 2008)

2008-01-06T17:33:00.000+01:00

Un fred glaçat, intens i no gaire suportable han caracteritzat els últims 3 dies de turisme. El dijous, dia 3 ens vam aixecar super aviat i lo primer que ens van dir els pares de la Roisein es que estavem a -1, però no Celsius sinó amb Farenheit... la proporció és 36 Farenheit és 0 graus, doncs -1 uns -18 graus! Per la nit s'havien glaçat les canonades i no teníem ni aigua calenta.. Increible! Així que ens vam vestir com si anéssim d'excursió al pol nord, o sigui a consciència amb mil i una capes, i com no els complements perfectes: guants, bufanda, barret... I bé al sortir al carrer la sensació general després de 10 minuts era de dolor, sobretot en les extremitats: els dits, els peus i tot allò que no estava sota la roba! Tot i així vam ficar rumb a Ellis Island, una illa situada al port de Nova York i que va ser des del segle XIX el punt d'inspecció legal i mèdica dels immigrants que arribaven als EEUU per via marítima, calculen que hi van passar uns 12 milions de persones!

Ara hi ha un museu homenatge als immigrants que van aixecar el pais de les oportunitats. Lloc molt interesant i fonamental per entendre com s’interpreten els Estats Units a ells mateixos i sobretot quina visió en poden tenir d’Europa, un origen fosc caracteritzat per la misèria i la repressió política, social i religiosa. Després vam anar a la illa del costat on hi ha l'Estatua de la Llibertat molt més petiteta de lo que sembla a les pelis! Si reserves les entrades per internet et deixen pujar-hi i vam poder observar les vistes de Manhattan i New Jersey des d'allà dalt. Tot això amb el fred que feia... que no ens vam morir congelades fent cua de miracle!! Però va valdre la pena :)

Els últims dos dies vam dedicar-nos a recórrer tot allo imprescindible que calia ser visitat, vamos el top 10 de qualsevol guia: Pujar al pis 86 del Empire State Building fent totes les fotos possibles des de tots els angles, passejar per Central Park i montar al seu fantàstic carrusel (a diferència de Brusel·les sí ens van deixar pujar-hi), anar a Nacions Unides, prendre algo al bareto de Dr. Jekyll and Mr. Hyde a la sisena avinguda, el MOMA... Fent de turistes autèntiques perdudes enmig de la gran ciutat i els seus enormes carrers! També vam aprendre a utilitzar el metro i vam anar amunt i avall sense perdre'ns, tot un record. Val a dir que tampoc ens va passar res... cosa fora de lo comú coneixent l'historial personal d'aventures i desventures de la Roisein i el meu.

A destacar: el soparet de la nit de reis que ens van montar els papis. Molt currat, amb regalets, menjar vegetarià... i amb concert inclòs. Ara tocar tornar, però quan faci millor temps!!!!

Happy New Year from New York!! (30 desembre 07 - 02 gener 08)

2008-01-03T23:08:00.000+01:00

Molt bon any a tothom i totdon! Aquest cop des de l'altra banda de l'atlantic i sense la Mire...

Aqui la primera entrada al blog per descriure els 4 primers dies a territori yanqui, de fet els dos primers gairebe no compten perque vaig dormir unes 25 hores!!! El que suposa l'efecte jet-lag que feia que m'anes dormint per tots els raconets: cadires, butaques i sofas inclosos per lo qual les respectives torticolis van ser espectaculars. El viatge en si va ser un tant excepcional, tot el que et pot comportar viatjar amb un gat i anar a EEUU... aixi com tots els controls addicionals que et fan passar i tot plegat! Dins l'avio els sedants van deixar de fer efecte fruit de totes les turbulencies que vam sofrir, segons el capita: fort vent de cara. Pero malgrat tot vam arribar 30 minuts abans de l'hora prevista i els pares de la Roisein ja ens estaven esperant per sorpresa al aeroport!

El dia 31 es comencaven a tancar els carrers propers a Times Square Garden a partir de les 4 de la tarda! El dispositiu policial i gairebe militar era impressionant... cotxes, camions de bombers, i tot tipus de vehicles oficials barraven el pas dels carrers, helicopters sobrevolant la zona i com no check-points per tot arreu on controlaven que la gent no portes armes, ni begudes alcoholiques! Pitjor que qualsevol aeroport de ryan-air. Nosaltres vam agafar una posicio immillorable, a Broadway nomes a 3 carrers de la placa on veiem fins i tot la bola, les llums i sentiem la musica dels concerts (Lenny Krabitz inclos). Lo que s'ha de dir es que estava tot molt mal organitzat: ni pantalles per anar seguint el que passava, ni altaveus, ni res de res... quan havien tancat del carrer 39 al 59 i hi havia mes d'un milio de persones!!! Quina indignacio! Al final nosaltres vam aprofitar per anar a sopar per alla i passejar una mica amb tot l'ambient, realment tota una experiencia! Ahhhhhhh! I sense oblidar que vam prendre el nostre raim amb el compte enrera (clar pq campanades com la placa del sol i el Ramoncin anunciant-les no teniem... tot i que ens ho imaginavem! 6 hores mes tard :P ).

I ahir, dia 1 de gener del 2008 vam aprofitar per anar de compres i visitar els voltants de New Jersey (on tenim la nostra residencia oficial) ja que estava diluviant i tampoc valia molt la pena baixar a Nova York. Vam estar a Elisabeth town, Newark i a Jersey Gardens (un centre comercial immens on vam trobar tot de coses inverosimils). Curiositat: A part d'estar tot ple de banderes dels Estats Units ja que aqui el sentiment patriotic es molt molt gran, tot es enorme: la gent es enorme, les quantitats de menjar al supermercat son enormes (pero molt mes que enormes gigantesques!) i la roba es extremadament barata!!! Per la nit vam preparar un soparet de cumple a l a mare de la roisein que feia anys, molt maco!

Avui hem recorregut Manhattan de cap a peus gairebe: la Zona 0, on estan fent els ciments del que sera un nou rascacels, encara avui impressiona el forat que van fer les torres al desplomar-se i tota la reconstruccio que s'esta fent... sense parlar de les fotos, videos que es poden veure! Se't fica la carn de gallina. Chinatown on per mes estrany que sembli em sentia una mica a casa.. fins i tot hem entrat a un parell de temples buddistes (i casi em fico a meditar en un d'ells!), com no hem dinat en un asiatic noodles amb verduretes i arros amb pollastre... molt a lo thai! Little Italy amb tot de banderes i com no, pizzeries... el Soho amb les seves tendes fashion, el districte universitari, Greenwich (que m'ha encantat, si hagues de viure a NY segur que triaria aquesta zona), la Washington Square on antigament hi havia estables per animals i ara son baretos de lo mes cool! I be, la sisena, la septima, la cinquena avinguda... Tot aixo a -1 graus, sensacio -7... quan hem sortit de casa estava nevant i tot!!!

A vegades em sento com si estigues dins d'una peli....

Bèlgica (6-10 de desembre)

2007-12-22T16:19:00.000+01:00

Brussel·les: arribada a l'aeroport

Bruges: la búsqueda del pont

Bruges: Grand Place

Bruges: Grand Place, fent amics

Brussel·les: la sala d'escalada

Donosti, de ruta gastronomica (29 novembre-01 desembre 07)

2007-12-01T05:30:00.000+01:00

En propers dies actualitzacio de la sortida del Clan Roma a Donosti.

Primera actualitzacio del blog en terra espanyola...

Holanda: quan el fred va en bicicleta... (1-4 de novembre)

2007-11-11T17:27:00.000+01:00

Ring-Ring... El que ens va treure del llit no va ser el despertador sinó el taxista que ens havia de portar a l'aeroport! I corrents cap allà, que l'avió cap a Amsterdam ens estava esperant. Es va notar el pont i estava ple de gent! A l'arribar, directament vaig agafar un tren cap a Eindhoven ( i sort que era directe... que quan em vaig despertar, feia estona que el tren havia arribat i allà ja no quedava ningú!). Durant tot el dijous, vam estar visitant Eindhoven. El Rick ens va ensenyar la seva mini-ciutat, on bàsicament hi ha una Universitat d'estudis tècnics que és gegant, i un centrum amb casetes antigues i mones al costat d'edificis super moderns. Per seguir la tradició local, tot el dia vam passejar en bicicleta: d'aquestes que frenen amb els pedals només, i no tenen marxes! Ah! I també vam veure l'estadi del PSV Einhoven (els seguidors estan tristos perquè l'entrenador, el Koeman, se n'ha anat al València...). Per sopar, vam fer cuina de crèpes al pis del Rick.

L'endemà al matí, la Roser i jo vam agafar el tren per anar cap a Amsterdam. Amb el Carles i l'Steffan, i dues bicicletes, vam moure'ns tot el dia molt còmodament (alguns més que altres...). Pel matí, vam estar al mercat de Waterloo, i tots vam acabar comprant compulsivament (jaquetes, bolsos, samarretes, quadres, ...). Vam mig dinar com els holandesos, que van menjant durant tot el dia, però no fan cap àpat de dinar, i vam tastar el Paling i el Haring, uns entrepans de peixos. A la tarda vam voltar molt, vam estar a casa la Feyona, vaig tocar el seu piano Steinway, vam agafar el transbodador (mare de deu que organitzats que són)! És impressionant la disciplina que tenen, tan les bicis com els que van a peu. I també la infraestructura que hi ha per les bicicletes, des de carrils per tot arreu, fins a parkings vigilats de tres pisos!!
A la nit, ens vam reunir tots, i vam sopar en un japonès a prop de Nieuwmarkt, on curiosament la cambrera era xinesa. Atenció que vam aprendre a distingir els orientals: els japonesos tenen les faccions quadrades, els xinos els ulls rodons, i els coreans la cara ovalada... I la festa de després va ser divertida: tot un pis re-ple de músics intentant ballar salsa!

Dissabte al matí va ser tranquil. Vam estar al forn de pa més bo de tot Amsterdam. Pa de figues, pa de pipes, pa de nous i panses, ... tot tipus de varietats boníssimes. Això sí, una bona cua vam haver de fer... Després vam agafar el metro per anar al centre (que curioses són les "Strippen" Card), i vam estar prenent algo a Nieuwmark, abans d'agafar un tren cap a Delft. Encara vam arribar de dia, i vam tenir temps de veure tot el centre en bici. Una ciutat molt petita, però amb molt d'encant. Tot està rodejat de canals, i les cases són baixetes i tortes (com a tota Holanda...). Sembla un Amsterdam en petit. Ens va cridar l'atenció el Beesten Markt, antigament per fer corrals i posar els animals, i també les cases que donen directament al canal. Ens vam trobar amb el Carles cosí del Carles i vam sopar al piset de la Roser un "pa amb tomàquet" amb pernil i tot. A la nit, vam sortir pels bars del centre. Vam estar a un de molt curiós on et donen algo per picar només passar per la porta.

Diumenge va tocar matinar, i vam arribar a Amsterdam bastant d'hora. Vam aprofitar tot el dia per veure el més important de la ciutat (segons la guia de 1990, o el que se'n recordava el Carles). Ah, també portàvem un mapa, que quan ens vam perdre ens va ser totalment inútil, perquè resulta que ens havíem sortit dels límits... Sort d'una senyora que amablement ens va dir: "Que yo no soy de aquiiii", però que ens va treure de l'apuro! Vam estar a la plaça Damm, al barri on antigament vivia la Mònica, vam entrar en un Coffee Shop (uf quin agovio), i vam passar molt de fred!! Vam dinar en un àrab amb la Mònica, que es va poder escapar del concert mentre tocaven la primera part... Al vespre, vam passar pel museu Van Gogh i el Rijksmuseum i vam aconseguir entrar al Conservatori, evidentment fent-nos els despistats, i encara vaig poder tocar un altre Steinway!!
Finalment, l'avió de tornada no es va portar gaire bé, primer faltaven uns papers i vam estar 1hora esperant. I quan semblava que anàvem a enlairar-nos, resulta que ens havíem quedat sense combustible (com en una pel·lícula). I torna a repostar... Total, que vam posar els peus a casa més tard de les 2h del matí!
Mire

Paris, la ciutat de les llums i l’art (11-15 d’octubre)

2007-10-30T16:31:00.000+01:00

Aquest cop ha tocat un viatge sense la Mire... ohhhh! Ens hem repartit les capitals dels nostres veïns: Portugal i França! Què puc dir de Paris?? Diuen que és la ciutat de l’amor, de la llum, de la música i una de les més visitades en el món! És una ciutat per contemplar, per recórrer i per gaudir (fins i tot de la multitud que cada matí arreplega el metro).

Tres adjectius que defineixen la ciutat: Enorme, cara i majestuosa. Museus, monuments i cultura són per tot arreu; terrasses i restaurants a preu d'or, barris que encara són populars a més dels centenars de turistes descarrilats que envaeixen gran part dels carrers. A Paris cal caminar i caminar per trobar-te ben a gust, per notar que tu també formes part de la ciutat. Vagis on vagis sempre trobaràs algun edifici grandiós o algun raconet amb encant.

La capital francesa és capaç d'enamorar a qualsevol amb els seus grans símbols, com la torre Eiffel, Notre-Dame o els camps Elisis, fins als seus carrers, jardins i carrerons perduts per on és un plaer perdre't i si és amb bona companyia més que millor!

Coses a destacar:

El bon temps que va fer. Un sol immillorable que ens va permetre deixar els abrics, bufandes, gorros i demés a casa!

El balconet amb les millors vistes de la ciutat! Esmorzar allà era tot un plaer.

La ineptitud i ineficiència dels treballadors espanyols al banc popular.

La bogeria francesa pel rugby. Sense comentaris.

Les fantàstiques crèpes!

La supèrbia absoluta dels parisencs.

Els tunels interminables del metro, sense pràcticament escales mecàniques. Molt pràctic quan vas a ikea i has de pujar i baixar escales sense parar carregat de mobles!

Llocs remarcables, tot i no tenir molt temps de fer turisme.

Els Champs du Mars i la Torre Eiffel (les vistes ho eren tot)

El museu Pompidou, Notre Dame i el centre de la ciutat.

El mercat de les puces

El quartier de Montmartre i el Sacré Coeur

l’Arc de triomf, sobretot tot il·luminadet!

El Moulin Rouge i el carrer que el precedeix amb la concentració més gran de sexshops per km2 del món

3 Conclusions:

I. He d’aprendre francès ja! Definitivament en algun moment de la meva vida he de mudar-me a algun país francòfon. II. Recordar-me a mi mateixa de no tornar a agafar RyanAir mai més per anar a Paris. Les 8 hores de trajecte entre Girona-Barcelona-Avió-Beauvais-Paris no valen la pena. III. He de tornar, per passejar per tots els raconets que em queden per veure. :)

juDh

Lisboa: disfrutant la ciutat (13-15 d'octubre) Part 2

2007-10-20T11:21:00.000+02:00

Dissabte al matí vam passar l'equador de la nostra estada a Lisboa. Poc a poc, ens vam anar llevant per fases, i alguns van arribar una mica tard a les conferències... (també a causa de reportatges fotogràfics del monolito). Altres no van probar ni el cofee-break! La primera sessió va parlar altrevegada sobre els temes arxivístics (els arxius audiovisuals del segle XXI), mentre que la segona va ser sobre música i dansa, i les identitats culturals de la gent a Espanya i Portugal. Cal destacar la conferència sobre el Barrio Alto, en el qual haviem estat fent "treball de camp" la nit anterior!. Al migdia ja notavem el cansament, però encara vam aguantar fins a la tarda. L'Isaac i jo vam anar a fer un "esmorzar dinar" al Taurante Xinès (on vam fer molta relació amb el personal, jo vaig acabar aprenent algo...), mentre que els altres es van atrevir una vegada més amb el menjar de la universitat (tot sigui pels postres de xocolata...). Parèntesis: que els hi passa a Lisboa amb les lletres dels cartells de les botigues?? Sempre falta algo!!

La tarda va començar amb una sessió final on el Gonzalo va fer la conferència sobre el ska, els seus origens a Jamaica i la seva arribada a Espanya. Tots estavem una mica nerviosos per saber com aniria (era realment el més jove del congrès, l'únic estudiant), però se'n va sortir de manera immillorable. Finalment, es va fer la cerimònia de clausura, que va consistir en un concert que va posar a prova la nostra resistència somnífera.
Després d'alliberar-nos dels nostres compromisos, vam tornar a la Pensao tranquilament (qui té el poder???), i vam anar a sopar al nostre Cafe de les Bifanas de la Praça Figueira. Vam tenir un desengany amb les muelhas, que van resultar ser pollastre (i no peix com ens havien dit), però vam sopar uns plats gegants (el meu bacallà es sortia de la taula). I amb l'estòmac ben ple, vam pujar al Barrio Alto, una zona plena de bars i de molt ambient al carrer. Vam estar a tot tipus de llocs: des d'un cubà on la cervesa es bebia amb unes canyes molt llargues (jaja) fins al Karaoke on vam acabar cantant tot tipus de cançons en portuguès (I......N......S.....T.......R......U.......M etc). La nit va acabar de manera espectacular al costat de l'estàtua d'en Fernando Pasoa, on l'Isaac ens va muntar un llarg show improvisat amb uns amics portuguesos/amigues de l'Alguer.

Diumenge és el dia de descans del Senyor, així que ens ho vam prendre al peu de la lletra i vam dormir bastant (cap despertador va sonar a l'hora espanyola). Vam fer un esmorzar dinar de Bifanas i similars, i a continuació vam quedar amb la Christine perquè ens ensenyés la ciutat. Tots junts, formant una llarga comitiva vam anar fins al barri de Belem, on hi ha un parc al costat del riu Tejo (Tajo per nosaltres), un monestir, i un complex cultural molt gran. Vam descobrir també un monument que ens va agradar especialment, tot i que ara mateix no sabria dir com es deia. Això si, vam fer una simbolització humana que va causar expectació. Més tard vam anar a menjar Pastissets de Belem (bonissims!) a la pastisseria més típica del barri. I quan ja era quasi fosc, després d'estar tota la tarda sentint parlar de l'elevator, vam agafar el tranvia per pujar al Castell de San Jorge, des d'on vam veure unes vistes panoràmiques nocturnes de la ciutat. La visita dins el castell va ser curiosa, però divertida (on està la bandera de Portugal?).

A la nit vam sopar en un restaurant molt típic del Barrio Alto, on de nou vam omplir l'estomac amb sopes, carns i grans peixos, i vam tenir una conversa profunda sobre la nostra existència com a musicòlegs.

Dilluns al matí, presses i preparatius de tornada. Vam esmorzar al lloc de sempre, i la Sara ens va guiar cap al bus per anar a l'aeroport. Ho vam fer prou bé, i vam arribar nosaltres i les maletetes de rodes sans i estalvis! El vol de tornada va ser millor que el d'anada, tot i que personalment no puc opinar gaire (vaig dormir....!). A l'aeroport, vam agafar carrito i maletes, i vam passar triomfalment per la porta d'arribades, on no ens esperava ningú!!

Ara la pròxima aventura és a Salamanca, del 6 al 9 de març....

(Mire)

Lisboa, the seminar experience (10-12 d'octubre) Part 1

2007-10-16T23:08:00.000+02:00

Dimecres dia 10, després de passejar-me tot el dia per l'Esmuc amb una maleteta de rodetes que no era meva (fent soroll pels passadissos, atropellant a la gent sense voler, ...), a mitja tarda l'Isaac, el Miquel i jo vam agafar un tren cap a l'aeroport. El Miquel portava noticies, una heavy rain anunciada que ni l'Isaac ni jo vam voler creure. A l'aeroport vam jugar a fer curses de carros de maletes, fins que vam decidir de facturar-les totes i ja no vam tenir excusa. L'experiència aèrea va deixar molt que desitjar. L'esperada pluja va arribar just al moment de despegar l'avió, amb lo qual vam tenir un vol molt mogudet!!!

L'arribada a Lisboa va fer que endarressim els nostres rellotges una hora. Confiant plenament amb les dots de l'Isaac com a guia turistic, vam pujar en un autobus que ens portava molt a prop de la Pensió (Pensao pels portuguesos). Malauradament ens vam passar de parada (d'unes quantes...) però vam tenir el plaer de veure la via Aura (es deia aixi??). La Pensao Praça de Figueira va superar totes les nostres expectatives: una doble habitació doble (sense endolls, aixo si...), amb una sala d'estar comú (3 sofas + una maxi tele!!), uns lavabos enormes, i una nevera (amb Nutella a dins...)!
Allà ens vam trobar amb en Gonzalo, que des de Madrid havia arribat al matí. Tots junts vam baixar a sopar a la plaça, i sense pensar-nos-ho gaire vam descobrir un lloc al qual ens fariem clients habituals! Vam menjar les nostres primeres sopes, Bifanas (porc), i ens van recomanar les Muelhas (chicken...), i després vam fer la cervesa més cara de totes!

Dijous era el primer dia del Congrés (tècnicament anomenat XXIII Conference European Seminar in Ethnomusicology), que es feia a la Universitat Nova de Lisboa. Degut a lo còmode que era el matalàs, vam decidir anar directament a la primera taula de conferències i passar de les presentacions oficials! La sala del congrés, l'Auditori de l'edifici del rectorat (super moderno!), era un lloc molt apropiat però una mica massa serio: fons negre, cadires molt còmodes, i molt gran! Durant el matí, va arribar la Sara, que pobreta va fer una visita turistica per la Universitat buscant-nos. Els temes tractats durant el dia van anar al voltant dels Arxius al segle XXI (arxivem o no arxivem??), diferents visions de la ciutat de Viena pel que fa a la immigració musical, cultures musicals en diàspora (immigracio de cultures), i finalment vam veure la pel·lícula Chant d'un pays perdu. Un dia molt intens i interessant!
A la nit, vam anar pels voltants de la Pensao a buscar un lloc per sopar. Seguint el guia Gonzalo (estil de l'Isaac), vam pujar mil i una escales, i vam descobrir uns xiringuitos molt macos i molt romàntics amb vistes a la ciutat. Trobar un lloc per sopar va ser una mica més complicat, però el que vam escollir va ser un èxit total: vam menjar una tonyina deliciosa, una dorada gegant, i unes quantes sopes. Quin fart de menjar! I vam acabar la nit prenent unes copetes de vi verd típic portuguès en una terrasseta molt original!

Divendres al matí va continuar la sessió intensiva de conferències (i també la de coffee breaks, a destacar les galetes grogues dolcetes...). Només arribar a la universiat, ens va sobtar l'aglomeració que hi havia davant la mesquita de musulmans super ben vestits. Vam averiguar que era l'últim dia del Ramadà, i que anaven a celebrar-ho. Els temes tractats al congrés van ser de nou els arxius i el rol de l'arxivista, la música i la dansa a Portugal, una sessió de posters havent dinat (grans grafiques de punts...), una migdiadeta a la gespa i finalment una classe magistral del gran professor Bohlman en memòria a John Blacking (la relacio va quedar una mica incerta, però bueno... si és el màster...). Al vespre, ens vam unir a l'autocar dels ponents (com a persones importants), i ens van portar a veure el museu del Fado. El museu en si va ser normalet (potser també degut al poc interès de la nostra guia...). Va quedar en dubte grans qüestions com si el Fado ve de l'enFAdaDO, o si hi havia més canapès que els que ens vam menjar, però les trufes de xocolata van passar positivament el control de qualitat! Al sortir, encara vam passejar pel barri d'Alfama i vam "sopar" en un restaurant Indu. Finalment, vam acabar la nit pels animats carrers del barrio Alto, descobrint locals i policia, mai se sap...!

(Mire)

Els millors moments!

2007-10-09T14:27:00.001+02:00

Same same, but different (post-viatge)

2007-10-07T17:11:00.000+02:00

Avui ja just un mes que vam tornar del viatge... Hem tingut temps de desfer motxilles, superar el jet-lag, deixar de prendre'ns la malària i tocar de peus a terra amb una depressió post-vacacional de les que fan història. Ja han passat tots aquells moments que teníem tantes ganes de viure; passejar per una ciutat plena de monos com Lopburi, cansar-nos d'entrar a temples i més temples, veure les dones girafa, pujar en elefant, conèixer tribus de muntanya, fer ruta pel riu Mekong, perdre'ns per la selva, fer submarinisme, disfrutar de platges paradisíaques, poder estar a una full-moon party a Koh Pha-Ngan, comprar al mercat flotant, estar al temple dels tigres... tantes i tantes coses!!!

Cal remarcar, però, que les desavinences lingüístiques van ser notables ja que bona part de la població, especialment a les zones rurals no parlava anglès. Tot i així la comunicació no va ser impossible, i fins i tot vam aprendre unes nocions bàsiques de thai que ens van ajudar a fer amics, i també a comunicar-nos a Laos (on l'idioma és molt similar). Pel que fa als transports, dir que Tailàndia és un país molt fàcil per desplaçar-se: hi ha des de autocars mitjanament normals amb horaris mes o menys a l'hora, furgonetes improvisades que et porten a qualsevol racó per molt pocs bats, trens una mica incomodes i molt lents però que arriben molt lluny, i fins a avions a baix cost. Laos en canvi, esta molt mal comunicat. La xarxa de carreteres es quasi inexistent, però les comunicacions pel riu Mekong son excel·lents: nomes cal disposar de molt de temps i una paciència infinita (i taps per les orelles... els motors fan molt d’escàndol). Cambodja es el pitjor dels tres: les carreteres son mes aviat camins de terra amb molts bonys i forats, i el mitja de transport mes utilitzat es el moto-sandwich (3 per moto). La contaminació es molt elevada i les normes de circulació no son les adequades (mes aviat no n'hi ha).

El tema dels menjars no és gaire problemàtic, sempre i quan t'agradi l'arròs. Els plats estrella son els noodles o l’arròs (cuinat de mil maneres diferents), afegint-li des de vegetables fins a carns, peix i moltes especies picants (s'ha de vigilar). Una cosa que ens va agradar especialment va ser els batuts de fruites tropicals que preníem a totes hores per suportar les elevades temperatures. Alerta si aneu als mercats cambodjans per això, podreu trobar-hi tot tipus d'insectes fregits, amb xocolata, ... .
Per últim, les diferències en les costums i tradicions: el sawa-dee-jaaaa (amb les mans juntes en posició frontal), el treure’ns les sabates per entrar a qualsevol lloc, el gran respecte per a la comunitat de monjos budistes, el portar samarretes de color groc els dilluns en honor al rei (així com veure fotos seves per tot arreu) i la gran quantitat de temples que hi ha.

Aquest viatge ha estat una gran experiència per nosaltres en molts sentits. D'una banda em descobert els racons més insospitats de tres països del sud-est asiàtic, i per l'altra em après moltes coses d'unes cultures molt diferents a la nostra. Un dels factors que han ajudat al bon desenvolupament d'aquest viatge ha estat la predisposició i bona voluntat de totes aquelles persones que ens vam anar trobant pel camí. Des de monjos fins a nens, passant per tot tipus de personatges variopintos que van fer que la nostra estada fos la millor que podíem tenir.

Marato a Bangkok! (3-7 de setembre)

2007-09-08T22:00:00.000+02:00

L'arribada a Bangkok va ser espectacular: un vaixell Koh Phi Phi-Krabi, una mini furgoneta fins a Surathani que ens va deixar tirades enmig d'una carretera i despres alli un tuk-tuk fins un lloc indeterminat en la geografia thai (4 taules i un lavabo mal ficat i poc net perdut en el no-res) on ens vam esperar prop d´1 hora fins que un pick-up ens va inquivir a nosaltres i les motxiles i ens va portar a una autopista (la unica). Alla al mes pur estil thai vam fer parar el bus fent senyes i 12 hores mes tard entravem a la gran capital!

El primer que vam fer despres de buscar hotel, a part d'esmorzar; passar per una uni i trobar-nos amb un mercat d'amulets, va ser fer un curs d'iniciacio a la meditacio (al temple Mahathat). Meditacio asseguts, meditacio caminant, meditacio estirats, meditacio abans d'anar a dormir... Molt instructiu! Alla vam aconseguir relaxar-nos durant 3 hores aprenent el modus vivendi buddhista. A continuacio vam tenir el gran plaer de perdre'ns en un immens centre comercial de 8 plantes (1 per telecomunicacions, 1 per videojocs, 1 per roba, 1 per menjar, 1 per cines...) vamos el que es veu a les pelis de japos! Vam estar apunt de veure una peli i tot, mes que res perque diuen que es espectacular i sobretot per no perdre'ns l´himne del rei que les precedeix... pero la majoria eren amb thai i les d'angles prometien una siesta a "l'estil mireiïl". Mes tard vam descobrir que davant del gran complex hi havia un mercadillo dels autentics: tot a 100 bats!!! (1,5 euros) aixi que vam arrassar: samarretes, pantalons, xancles, faldilles, arracades... tot el que no havien comprat fins llavors per por a portar massa pes durant el viatge. La guindilla del dia la va ficar un passeig a la llum de la lluna per ChinaTown i com no, Kao San.

El segon dia va ser molt dur. Nosaltres teniem una super planificacio amb tot allo que voliem veuren (apuntat en una llista amb les hores i tot!!! que si perdiem 20 minuts ja no arribavem a tot) i sortim del hotel, esmorzades, a l'hora i carregades d'energia per afrontar el dia que ens esperava, i anem a buscar un tuk-tuk. Sorprenentment l'home parlava amb angles massa be i tot, i ens va explicar un recorregut alternatiu alegant que el Palau Reial aquell mati estava tancat i que el Ministeri de Cultura feia una oferta especial per anar a certs temples on l'entrada era gratuita. Total que ens el vam creure, com a persones innocents que som, i el tour va resultar una ESTAFA. Que vol dir estafa? Vol dir que entre temple i temple el senyor es va dedicar a passejar-nos per les mes refinades botigues de la ciutat: joieres, modistes de sedes, mes joieries, una fabrica de pedres precioses.... Mentrestant ens va portar: al Standing Buddha (de 38m), el temple del Buddha de la bona sort, el Buddha de marbre i el Buddha negre. Per fi ens vam desempellegar del conductor i vam arribar al Wat Pho que conté un dels Buddhes mes important de Tailandia. Just davant hi havia el Gran Palau, un recinte immens on en un dels temples hi ha el Buddha esmeralda (Wat Phra Keo), una miniatura molt venerada on davant seu vam practicar els arts de la meditacio.

A l'hora de dinar vam trobar un mini-restaurant thai a la vora del Chao Phraya (el riu de Bangkok) amb vistes al Wat Arun. I despres de 2 hores a un bus local (menjant contaminacio) vam fer cap a la plaça de Siam i alli vam aprofitar per agafar l'Sky Train fins al parc de Lumphini on vam trobar 300 persones fent aerobic. Tambe vam veure un mercat nocturn on vam comprar de les coses mes utils que us podeu imaginar, com per exemple una maquina de cosir portatil, un rellotge, unes bitlleteres... Vam agafar el primer taxi cap a Kao San i vam passar la nit entre bars musicals i paradetes.

El tercer dia va ser el guiri tour, de paquet en una furgoneta que ens va portar amunt i avall començant a les 7 del mati pel floating market a Damnoen Saduak, mercat flotant on les parades estan muntades sobre les barques i per poder comprar tambe t'hi has de passejar remant. Aquesta es una de les imatges mes tipiques de Bangkok i malgrat la gran afluencia de turistes es un lloc que val molt la pena de visitar. Despres ens van portar a un camp de serps, el poblet de Kanchanaburi amb el seu cementiri, el seu pont sobre el riu Kwai i la seva gran historia. Aixi com el temple del tigre, lloc on uns monjos cuiden aquestes bestioles que haurien de ser salvatges i que les han domesticat.

L'últim dia va estar dedicat a l'arquitectura i a les cases tipiques thais del segle XIX i als fantastics taxis-meter que ens van portar com 2 princeses per tots els racons de la ciutat (vam descobrir que eres mes baratos que els tuk-tuk i que damunt tenen aire acondicionat). Començant per la casa de Jim Thompson, el Lettuce Palace, el Dusit Parc on hi ha la segona residencia del rei... on vam dir prou a la nostra aficio pels museus, monuments, temples i tot allo que quedava al top-20 de la nostra guia. En aquest moment vam prendre la gran desicio d'agafar un altre taxi cap a Little India on ens vam perdre pels seus carrers, vam passejar per un mercat de flors i vam agafar el barco Chao Phraya Express, el transport mes rapid i fiable de la ciutat (amb 10 minuts a tot arreu, tot i que fa una mica de por per lo rapid que avança). La resta de la tarda la vam aprofitar per fer les ultimes compres, revelar fotos i fer caber totes les coses a la maleta.

Finalment el divendres vam agafar un bus a les 5 del mati i vam anar fins a l'aeroport internacional... i alla va ser el començament del final. Per arribar fins a Madrid vam tardar 16 hores amb una parada a Doha. De Madrid ens vam passejar per totes les terminals fins que vam arribar a la T-4, i d'alla tren inclos fins a la porta d'embarcament on ens esperava l'avio que ens portaria a Barcelona. A les 00:30 de la nit aterrissavem a l'aeroport del Prat on despres d'una hora esperant la maleta de la juDh vam poder per fi sortir i retrobar-nos amb alguna cara coneguda, l'Anahi!!!

La platja, Koh Phi Phi (31 d'agost-2 de setembre)

2007-09-04T01:48:00.000+02:00

Des de Koh Pha-Ngnan, el trajecte per arribar a la seguent destinacio va ser llarg. Primer, vam agafar un barco de nit (si encara ens quedaven ganes de navegar), on vam dormir 200 persones posades en linia com a sardines en un unic matalas, i vam arribar a les 6h del mati a Surat Thani, el poble costaner mes a prop de les illes del Golf de Tailandia. Alla ens esperava un minibus (d'aquests amb aire acondicionat i tot) que ens va portar fins a Krabi, a la vora de la costa d'Andaman. Puntualment, i sorprenentment, a l'hora prevista arribavem a la destinacio... Pero, algun imprevist havia de sorgir, i efectivament, la dona de l'agencia de viatges ens va jugar una mala passada, de manera que ens vam haver de quedar a Krabi tot el dia, i agafar el barco de la tarda per anar a Koh Phi Phi. Durant el dia, vam estar varies vegades al port, i vam agafar una barqueta per passejar pel riu. Vam veure unes coves que feien bastanta por, i vam coneixer els peixos globus, que s'inflen a mes no poder.

El ferry fins a l'illa ens va tardar mes d'una hora, carregades com a mules amb les nostres motxilles, i els nostres barrets (que no faltin), vam buscar allotjament. El centre es un seguit de botigues turistiques amb molt d'encant: des de thais cridant ''massage massage'', ''taxi boat miss'', o ''cheap room''. Nosaltres vam optar per un carrer mig derruit amb dos taulons com acera, i unes escalinates de mides desproporcionades que portaven a una habitacio bastant espaiosa que va acabar sent la nostra casa durant dos dies (amb aigua calenta i tot, extra...!).

Hem de dir que aquesta illa encara es veu molt afectada per les destrosses que va ocasionar el tsunami que hi va haver al desembre del 2004. Hi ha moltes zones en reconstruccio, tots els carrers estan encara amb obres, i al parlar amb la gent es nota el dolor que la desgracia va produir.

El dissabte vam passar el dia visitant les petites illes de la zona: la Bamboo Island i la Koh Phi Phi Ley. En aquesta ultima, vam estar a la Platja Maia, on es va rodar la pel.licula de La Playa amb el Leonardo DiCaprio. En aquesta ocasio, no vam poder fer submarinisme, pero vam gaudir de les vistes a traves de l'aigua cristalina fent snorkle. Tot i ser epoca de pluges, vam tenir molta sort i ens va fer un dia molt assoleiat. Son les platges que mes ens han agradat!!

Ens ha sobtat la gran influencia islamica que hi ha en aquesta zona, ja que hem pogut veure molts thais amb mocadors. Tambe hem trobat a molts israelis, sobretot gent que esta viatjant llargues temporades. A nosaltres ens hi confonen sovint... Aixo si, els massatges a lo thai, molt i molt recomfortants. Ens van estirar tots els musculs que pensavem que ens cauriem a trossets!! Fins i tot se'ns van posar de peu sobre l'esquena!! Per anar be, en necessitariem un cada dia!!

L'ultim dia, ja no va ser tan estupendo, i el monzo va fer-nos una visita... Vam quedar-nos xopes de dalt a baix, podem escorrer els pareos i sortia aigua per un tubo! Per sort, ja agafavem el barco de tornada... i aixi vam despedir-nos de les platges de Tailandia.

Full mooners a Koh Pha-Ngan (27-30 d'agost)

2007-09-03T23:55:00.000+02:00

Ja tornem a estar aqui, cada cop amb mes retard, per explicar les nostres aventures. Seguim al Golf de Tailandia... Com que no teniem suficients barcos en el nostre viatge en vam agafar un altre, aquest cop per canviar d'illa i anar cap a Koh Pha-Ngan la germana gran de Koh Tao. El motiu principal de la nostra visita era la LLUNA PLENA. D'aqui el terme "full mooners": dicese

d'aquelles persones que es desplacen a la citada illa per assistir a l'emblematica festa a la platja de Hat Rin cada nit de lluna plena. I aqui ens col.loquem nosaltres, clar que si! ja que estavem tan aprop no ens ho podiem, de cap manera, perdre. Aquest mes coincidia amb la nit del 28 d'agost i contra pronostics (ja que ens deien que no hi havia ni una habitacio en tota l'illa), vam trobar uns bungalows fantastics a primera linea de mar on teniem fins i tot una hamaca particular a la nostra terrassa. Inclus teniem les parets decorades, les escales amb detalls sub-aquatics i les parets de la dutxa amb ornamentacio! L'unica pega era que no teniem piscina, pero per aixo ja estava el super hotel de luxe que teniem ben al costat que ens l'anava prestant de tan en quan!

En els tres dies que hi vam passar vam fer un intensiu de platges: del est, oest, nord i sud... Concretament vam estar a Mae Hat, l'illa de Koh Ma, la bahia de Ao Chalok Lam, a la Malibu Beach (una de les que mes ens va agradar fent honor al seu nom!), a la caleta de Than Sadet (que s'hi arribava despres d'una odisea de camins empinats i poc asfalts plens de forats) i com no la nostra particular platja: Ban Tai. S'ha de dir que les comunicacions, en aquesta petita illa de nomes 26 km, deixen molt a desitjar! Moure's era una tasca totalment impossible si no disposaves d'un vehicle privat. Al final a base de taxis pick-ups (pq altra cosa no hi ha), auto-stop (la nosta manera preferida de viatjar!!!! tranquils que els thais son les persones mes de fiar d'aquest planeta) i amics amb moto vam poder aprofitar els nostres dies i arribar alla on voliem.

Les platges molt curiores, caminant i caminant mar endins resultava que no et cobrien ni per casualitat. Entre tant trobavem muntanyetes de sorra que s'anaven formant espontaniament. La temperatura de l'aigua era extremadament calenta, molt mes que totes les dutxes que hem tingut! (sense exagerar). Les marees de l'aigua anaven com a boges, el nivell de l'aigua pujava i baixava molt rapidament, fins al punt que esteniem la tovallola i quan ens adonavem ja estava ben mullada! Les palmeres i els cocos eren la imatge dominant dels paisatges, cosa que feia que les vistes fossin diferents del que estavem acostumades. Un dels dies vam poder assitir, a primera fila, a una recollida de cocos en directe. On els pasos son els seguents: 1. Apareix un thai amb un mono, lligat amb una corda . 2. el thai dona ordres al mono 3. l'animal s'enfila a la palmera 4. comencen a caure cocos, com a bombes, per tot el terra 5. a nosaltres casi se'ns cau un al cap mentres grabavem un video del moment (hi ha la prova in situ). Fora conyes, els cocos han matat mes gent en aquest raco del planeta que els accidents de cotxe, son com bombes a propulsio!

La Full Moon Party es la festa mes gran de tot el sud-est asiatic. S'apleguen mes de 5.000 persones ballant al ritme de 5 escenaris de diferents musiques a la mateixa platja. Els malabars amb focs, els tatuatges i pintures fluorescents i les paradetes de beguda ambulant (on els gots eren galledes de fer castells a la platja). La nit va ser llarga, pero molt entretinguda i vam acabar veient una fantastica sortida del sol assegudes a la sorra.

Buddy Style a Koh Tao (22-27 d'agost)

2007-08-29T23:20:00.000+02:00

Canvi de rumb al nostre viatge. El trajecte va durar dos dies: autobusos cutres, autobusos de luxe, barcos i un pick-up-taxi, fent un Siem Reap-Bangkok-Chumphon-Koh Tao!

I aixi, un migdia ben caloros i assoleiat vam aterrissar a l'illa (Koh) de les tortugues (Tao). Aquest petit paradis nomes te 21 km2, i es conegut per tenir les millors platges de tota Tailandia. Nomes arribar ja en portavem una de cap... i dit i fet, ens vam apuntar a fer un curs de submarinisme on ens van fet un 'todo incluido': allotjament (un bungalow magnific mames no us preocupeu), llibres, classes, immersions, equip, ... . I de cop i volta, ens vam trobar de tornada a la vida estudiantil... Aquest curs s'anomena Open Water, i serveix per a poder fer submarisime en qualsevol lloc del planeta i llogar l'equip.

Durant 4 dies doncs, vam estar fent classes teoriques amb una instructora molt simpatica thai, que es diu Oh (si si, tal com sona!). Alhora, per les tardes sortiem amb el barco per fer les immersions (en equip de 4 persones, i en sistema de parelles Buddy, sempre bussejant al costat del company). Evidentment, nosaltres vam fer un equip estupendo, i ara ja estem preparades per anar alla on sigui!! Ara ja sabem muntar i desmuntar un equip, podem parlar amb llenguatge no verbal underwater (all the same language), tirar-nos a l'aigua a l'estil James Bond (voltereta amb l'equip, els pesos, i la bombona inclosa!!), bussejar fins a 18 metres de profunditat (mes no pq hauriem de fer el curs avancat), orientar-nos i tot tipus de tecniques per si se't cau el regulador o les ulleres... El fons del mar tailandes es molt maco, i vam veure peixos molt exotics, corall, i quasi quasi taurons (va anar de poc, llastima que el mar estigues remogut). Al final vam explorar els raconets mes insolits de Koh Tao: les Twin Rock, el Japanese Garden, el South-West Pinnacle i la King Kong Rock... i vam tenir el plaer de fer la nostra primera immersio al costat d'una illa paradisiaca (res de piscines...) la Koh Naangyuan.

Aixo vol dir que ara som submarinistes independents!!! Ara ja podem anar a la Costa Brava o inclus les Canaries, qui sap! Si dubteu de les nostres habilitats sota l'aigua o no us voleu perdre la nostra figura amb el "traje de neopreno" tenim un DVD amb els nostres millors moments!!

Altres coses a destacar:

1. el millor bar de la illa "el Lotus": conegut internacionalment pels seus malabars amb focs fins a altes hores de la nit, just davant de la Sairee beach.

2. l'irish pub on es celebraven les parties after diving.

3. la gentilesa francesa que ens va convidar a sopar i a tiger beers. (unes quantes)

4. el mal de panxa de la mire que no la va abandonar durant 3 dies (immersions incloses). Ara, per aixo tot solucionat. no us preocupeu que ja menja i tot crepes de nutella!

5. per fi vacances de veritat amb hamaques, cocoteros, shakes a primera linea de mar mentres gaudiem de fantastiques postes de sol...

Angkor, sense paraules (19-20 d'agost)

2007-08-20T23:06:00.000+02:00

De Pursat vam agafar un bus cap a Batambang, la segona ciutat mes important de Cambodja. Hi vam fer parada de cami cap a Siem Reap. Ens va sobtar molt que nomes arribar se'ns tiressin a sobre milers de conductors de tuk-tuk i motocicletes per portar-nos a qualsevol banda de la ciutat. La sensacio es defineix amb 2 paraules: molt agobiant, sobretot quan veus que algu s'esta emportant les teves motxiles i esta apunt de carregar-les al seu vehicle! Finalment ens hem vam sortir prou be (walking-walking) i vam arribar xino xano a la nostra GH. Durant la tarda vam passar una estona al caixer automatic, unic lloc de la ciutat on l'aire acondicionat es gratis i efectiu!Tambe ens vam passejar llarga estona pel seu mercat, aixi com pels carrers mes centrics.

Haviem llegit que el trajecte de Batambang a Siem Reap era un dels macos per fer en vaixell de tot Cambodja. D'aquesta manera ens vam embarcar en una altra aventura pel mar! Aixo es resumeix en mes de 7 hores pel riu (stung) SangKer, sense comentaris... l'unic que us podem dir es que ens vam ben xurrascar ja que anaven sentades al sostre del barco. El recorregut, magnific: vam passar per trossos de riu quasi coberts de selva, enmig de camps d'arros, per poblats flotants i finalment vam travessar el llac Tonle Sap (l'unic del pais). Al tocar terra, quina va ser la nostra sorpresa quan hi havia un home amb un cartells amb els nostres noms, a mes de milers de persones oferint-te desplacament i tirant-se sobre nosaltres. Us podem dir que vam arribar sanes i salves, pero molt atabalades (creieu-nos que ens estem curtint en negatives diplomatiques!!!). Siem Reap es en si un poble que ha esdevingut molt turistic, s'apleguen grups gegants de tours organitzats, families, viatgers independents que hi fan parada per visitar els temples d'Angkor (a 15 km).

Avui ha estat el gran dia, el que portavem esperant molt de temps! La visita al monument religios mes gran del mon: Angkor Wat. El dia ha comencat molt d'hora, exactament a les 4.20 del mati quan ha sonat el nostre estimat despertador. Preteniem veure la sortida del sol a primera linea del temple i visitar-lo abans que tota la multitud de turistes l'invais. L'experiencia ha estat inolvidable, dormides a mes no poder i rodejades d'una infinitat de camares i tripodes que es disparaven cada 3 segons per captar la lluminositat inexistent de l'ambient (es que estava una mica nuvol). Per no ser menys tambe hem fotografiat el moment i ens ha donat temps de visitar l'Angkor Wat quan encara no hi havia molta gent. La resta del dia l'hem dedicat a veure altres temples que constitueixen l'Angkor Thom: el Bayon (temple de les cares amb un somriure enigmatic del buddha Lokesvara), el Baphoun (molt maco, pero hem trobat a fatlar el buddha de mes de 40 metres que descrivia la nostra guia, l'estaven restaurant), el recinte reial i el Phimeanakas (on hem pujat fins dalt per veure les vistes), entre altres. Tambe hem estat al temple Ta Prohm (molt i molt gran, i el mes curios totalment envait per la selva i per arbres gegants que el cobreixen amb les seves arrels) i el Banteay Srei (una mica allunyat a uns 40km, pero molt ornamentat). Amb el nostre tuk-tuk express hem pogut fer tota la ruta, encara que haguem acabat totalment esgotades, i es que no es menys despres de mes de 14 hores caminant!

Ens despedim aixi de Cambodja, i dema comenca una altra etapa d'aquest viatge. Tornem a Tailandia!

Phnom Penh: ciutat de contrastos (15-18 d'agost)

2007-08-18T23:21:00.000+02:00

Phnom Penh es la capital de Cambodja. La nostra primera impressio de la ciutat va ser de caos circulatori, moltes motos, milers de motos invaient els carrers! una contaminacio asfixiant obliga a la gent a portar mascaretes. Les distancies son molt grans, el que cap en un mapa no s'hi arriba ni caminant! El transport public de la ciutat es inexitent, i ens vam donar compte que la manera que tenen de desplacar-se es un moto-sandwich (de tres persones, inclos el conductor-mototaxista) i el tuk-tuk, pero de luxe! si els comparem amb els de tailandia i laos! La gent es molt agradable, sempre somriuen i sobretot et saluden! Malgrat que de vegades son una mica, o fins i tot massa enganxosos, et persegueixen de manera agobiant. El que ens ha sorpres mes es veure pobresa i gent demanant pel carrer, especialment nens amb la cantarella "madam 1 dollar", i tambe gent mutilada per les mines anti-persona. Encara avui en dia hi ha molta gent afectada per la revolucio dels khmers rojos.

Durant els nostres 3 primers dies aqui vam visitar de dalt a baix la ciutat: amb tuk-tuk, moto, xofer particular (nosaltres fent amics com sempre) i sobretot caminant!!!! Hem pogut veure el Palau Reial, el monument de la Independencia, el passeig "maritim" al costat del riu (on els cambodjants hi fan molta vida), el wat Phnom (el mes important de la capital), l'escola Apsara d'arts i dansa on vam poder veure una demostracio de balls folklorics, la pagoda de plata, el museu Tuol Sleng (conegut com s-21) antiga escola i preso en l'epoca de la guerra on van interrogar mes de 5.000 persones! Tambe vam anar als killing fields, on hi han fosses comunes on hi van enterrar mes de 9.000 khmers... Ahhhhh! I hem de dir que finalment despres de moltes hores amunt i avall vam trobar el nostre oasis: el llac de la ciutat Boeng Kak, des d'on vam veure una posta de sol impressionant i vam disfrutar d'una de les millors vistes de la ciutat.

De cami cap a Siem Riep, vam fer una primera parada a Pursat. Endinsant-nos aixi, un altre cop, a la nostra especialitat: els poblets enmig del no res. Aquest mati, desafiant la nostra sort, hem pujat a una d'aquestes moto-sandwich i ens hem dirigit a Kompong Luong. Un poblet, que la seva curiositat es que esta construit sobre d'un llac a partir de cases flotants, botigues flotants, gasolineres flotants!!! fins i tot hi ha restaurants, bars, karaokes, i com no una especie d'estructura elevada on hi ha un buddha on la gent hi va a resar. Molt i molt maco, ens ha agradat molt! Sobretot la volta d'una hora que hem fet amb barqueta.

Curiositat del pais! El menjar nacional es la granota. Pero... estan molt aficionats en fregir tot tipus d'animal, ho podeu veure ampliant aquesta foto. Aranyes, cucs, larves, escarbats, saltamontes... vaja, tota una exquisetesa pels paladars mes sibarites! Nosaltres, encara no ens hem donat aquest plaer...

Laos: la nostra lluna de mel (10-14 d'agost)

2007-08-14T21:20:00.000+02:00

El passat divendres 10 d'agost teniem un objectiu: entrar a Laos creuant el riu Mekong. Just despres d'esmorzar davant les vistes increibles del riu, i amb els consells del thai-samurai amo de la Guest House, vam agafar les nostres motxilles i ens vam dirigir cap el ferry que uneix els dos paisos. El ferry va resultar una piragua inestable amb capacitat per a 8 persones sense motxilla, amb motxilla algunes menys. Vam tenir sort i, sense voler, ens vam unir a un grup organitzat de jubilats francesos, de manera que el transbordador ens va sortir gratis. Mitja hora mes tard, sota la pluja, aconseguiem un visat per a 30 dies.

El segon objectiu del dia era saber com arribar a Luang Prabang. Despres de parlar amb un seguit d'homes que nomes sabien vendre paquets de guiri-tour organitzats, vam veure que l'unica manera d'anar-hi era a traves d'un viatge de 2 dies amb barco pel riu Mekong. Vam regatejar tot el possible, i vam aconseguir el bitllet una mica mes barat que la majoria. Mentre esperavem el barco, que pensavem que seria de luxe, vam coneixer tres espanyols que farien el mateix viatge que nosaltres. Ens vam unir als nostres nous amics, i vam aconseguir que les primeres 8 hores de viatge passessin lo mes divertides possible. De fet, una tercera part de les mes de 60 persones que viatjaven amuntegades en aquell vaixell van acabar fent gresca amb nosaltres. Hem de dir que les vistes van ser fantastiques, ja veureu les fotos.

Al vespre, ens vam aturar a Pakbeng a passar la nit i a carregar forces i energies perque al dia seguent ens esperaven encara 8 hores mes de navegacio. Si el primer vaixell ens va semblar cutre, ronyos i atapeit, el segon va ser molt pitjor. Per sort, vam aconseguir seure a la popa que feia com una mini-terrasseta on no podiem ni posar-nos de peu (imagineu-vos el que significava aixo 8 hores), almenys aixi no sentiem el soroll estrident del motor que taladrava les orelles. Aixi, contents i felicos, vam desembarcar sans i estalvis a Luang Prabang. Aquesta la ciutat mes ben conservada de tot el sud-est asiatic, i el seu centre historic (on ens vam allotjar) ha estat declarat patrimoni mundial de la humanitat.

Els dos dies que hi vam passar acompanyades dels nostres nous amics vam riure molt, fent honor al nostre blog. Per fi, vam visitar unes cascades en condicions anomenades Kuang Sii Waterfalls. Enmig de la selva queia un gran sortint d'aigua que formava uns estanys naturals d'aigua cristalina on la gent s'hi banyava. A mes a mes, vam visitar un poblat indigena de la tribu Hmong, on moltissim nens ens van perseguir i agobiar perque els compressim artesanies que feien, fins que ens vam fer amics seus i vam acabar jugant amb ells tota la tarda. Tambe vam aprofitar per anar al Mount Phousi i veure el Wat That Chom Sii, el temple mes important del pais. Des d'alla vam veure la posta de sol, amb unes vistes de tota la ciutat, i vam deixar anar uns ocellets que deien que portaven molta sort.

Aquesta ultima nit ha sigut peculiar: hem passat 10 hores dalt d'un autobus (en teoria VIP, pero que l'unic extra que tenia era la musica folklorica laosiana a tot volum) per arribar a Vientiane, la capital. Punt a favor, a les 5 h del mati estavem de peus a terra i hem aprofitat molt be el dia. Avui ha tocat anar al Buddha Park, lloc on hi ha mil i una estatues de buddhes, tan indus com budistes. El que mes ens ha impressionat es un gran buddha reclinat que ocupava mig parc! Mes tard, hem visitat un arc de triomf d'inspiracio francesa que ens ha permes veure des de dalt de tot les vistes de la ciutat. Com no, tambe ha tocat visita obligada al simbol nacional de Laos (i portada de la nostra guia!!): l'Estupa dorada dins el Pha That Luang.

Curiositats de Laos: aqui la gent es mes seca, els somriures caracteristics dels thais, aqui son mes cars de veure. En aquest sentit, quasi rossarien el limit de la insitencia-persistent per comprar qualsevol cosa o be agafar un tuk-tuk. Fisicament, tambe hi ha diferencies que ja sabem reconeixer, com per exemple els tallats de cabell (que ja no son tots iguals) i els ulls que tenen que son mes ametllats. Es nota molt que aquest pais ha estat colonia francesa ja que hi ha pa i baguettes, i inclus pastissets de xocolata i crepes. Tambe hem tingut seriosos problemes amb la moneda d'aqui, els kips (coneguts com a ''esquis''). Aquests es compten a milions, i acostumades als bats, els anavem convertint permanentment: kips-dolars-th bats-euros (en alguns moments vam ser millionaries i tot, i que en altres no podiem ni comprar un milkshake).

Diuen que si no has tastat la BeerLao, es com si no haguessis estat mai en aquest pais. Cosa que evidentment no ens ha passat de llarg (esta anunciada per tot arreu, fins i tot dins els temples).

Noticia d'ultima hora: dema al mati agafem un avio que ens portara directament a la capital de Cambodja, Phnom Penh.

Explorant fronteres: Tha Ton i Chiang Rai (7-9 d'agost)

2007-08-09T22:00:00.000+02:00

Hem descobert que els millors llocs per dormir son les Guest House situades davant les estacions d'autobus, a falta de noms que inspirin confianca. I aixo es el que va fer que dimarts a les 7 h del mati poguessim agafar el primer bus, aixecant-nos nomes 20 minuts abans. El trajecte del dia no era gens facil: haviem d'anar de Pai fins a Tha Ton, un poblet situat al nord (a dalt de tot del mapa!). De quilometres no es que n'hi haguessin masses, pero les carreteres de curves i els 3 canvis d'autobus van fer que estiguessim tot el mati viajant. En principi, el nostre objectiu era arribar a Tha Ton abans de les 12,30 h del mati, hora en que surt cada dia l'unic barco per anar a Chiang Rai.

Despres de fer un Pai-Mae Malai-Fang-Tha Ton, de probar totes les comoditats dels fantastics autobusos tailandesos, i de quasi desmaiar-nos d'una deshidratacio a causa de la calor, a les 12,50 h vam trepitjar l'embarcadero. Malgrat que la puntualitat thai no es massa lloable, no vam tenir sort i ens vam quedar a terra. I en aquell moment... vam tenir el moment culminant del dia, quan ens vam adonar que al monedero de la juDh hi faltaven els pocs Baths que hi tenia (no mes de 5 euros, per sort!). Tal i com van anar les coses, teniem molt clar qui havia sigut: el conductor de l'autobus de Mae Malai a Fang. L'aparicio de la caseta de la policia turistica just davant va fer que ens agafessin moltes ganes de denunciar l'incident. En realitat, no teniem molta pressa, pero el que tampoc ens esperavem es que el policia ens fes anar a Fang a buscar l'autor dels fets. La sorpresa va ser quan el vam trobar (no va costar gaire). El policia va inspeccionar la furgoneta, i va trobar proves incriminatories dels fets, aixi que vam acabar tots a declarant a la comissaria de Fang. Al final no vam recuperar els diners, pero la humiliacio que va passar el lladre (en un pais budista es una acusacio molt important) fara que el proper cop s'ho pensi dues vegades.

Tha Ton va resultar ser un poblet encantador que ens va agradar molt. Durant la tarda vam tenir temps de passejar vora el riu, amb l'annecdota que a mig cami ens vam trobar tot de militars barrant el pas, alegant que a partir d'alla era territori de Birmania, i que no podiem passar (i ni tan sols fer fotos). El mes destacat va ser un buddha gegant de color blanc que sobresortia del mig de la muntanya. Per dormir, vam estar en una mena de camping-resort format per molts bungalows, pero tot i aixi, erem les uniques hostes. Vam tenir una tranquilitat absoluta, i una habitacio de luxe: un bungalow que semblava una caseta de xocolata, amb tauleta, cadires i jardi propi.

L'endema, abans d'agafar el barco, vam visitar el temple del buddha que haviem vist el dia anterior, juntament amb un santuari d'inspiracio xinesa. A dalt vam trobar-nos inesperadament amb una escola de monjos budistes novicis, que van estar molt sorpresos de veure'ns. A les 12,30h el barco, que va resultar ser una piragua amb motor per a 8 persones maxim, ens va passar a buscar per l'embarcadero del camping. El trajecte va durar mes de 4 hores tot baixant pel riu Mae Nam Kok. A l'arribar a Chiang Rai, encara ens va quedar temps per visitar la ciutat i el seu mercat nocturn. L'hostal que vam triar va ser un exit: televisio per cable, esmorzar inclos, internet gratis, i lavabo i dutxa sense bitxos!!

Durant el dia d'avui, hem visitat el museu i centre d'educacio de les tribus de muntanya, l'antiga preso, el monument del rei Mengrai i 40 minuts al Bangkok Bank, on no eren gaire eficients. Ara ja podem distingir les caracteristiques de la majoria de les tribus que viuen a Tailandia: karen, hkmong, yao, lisu, lahu, akha i khamu. Ens hem adonat que moltes d'aquestes ja les hem vist pels pobles on hem anat passant, tots situats molt de la frontera amb Birmania. I amb tot aixo, encara ens ha donat temps d'agafar un autobus cutre, brut, incomode i mig destartalat fins a Chiang Khong, a la frontera amb Laos. Aquest poble esta situat molt a prop del triangle d'Or, punt de convergencia de Laos, Tailandia i Birmania, famos per l'alt comerc d'opi. Avui dormirem davant les meravelloses vistes del gran riu Mekong.

Finalment, dir que estem una mica tristes perque l'Ana no podra unir-se al viatge. Desde aqui te mandamos muchos animos, nos hubiera encantado continuar la ruta contigo.

De poble en poble: Mae Hong Son i Pai (5 i 6 d'Agost)

2007-08-06T16:05:00.000+02:00

Vam arribar a Mae Hong Son dalt d'un autobus ple de thais i militars a mes no poder, despres d'haver fet una de les pitjors carreteres amb curves del pais. Vam decidir allotjar-nos a la Friend House GH, seguint la tactica de ''ens guiem pel nom'' i la veritat es que dona bon resultat. Despres de fer una bugada d'urgencia de 4kilos (Isaac el teu vestit ja en pesa 2!!! pero ara ja el tens net) vam xanxullejar amb tuk-tuks, taxis i minibusos per fer anar als poblats de les dones girafa. El resultat, despres de molt negociar, va ser un xofer privat per a tot el dia, un cotxe molt gran i dos amics catalans!!!!

Per anar a visitar les dones girafa (una tribu Paduang on hi ha la tradicio de que les dones portin diferents collarets al coll de manera que aquest s'allarga). A les afores de Mae Hong Son es poden trobar 3 d'aquestes tribus, i nosaltres ja que comptavem amb vehicle propi vam decidir anar a visitar la que es trobava mes lluny i evitar aixi els turistes. Al poblet s'hi arribava nomes amb una barqueta despres de 30 minuts de riu. Podem dir que ens va encantar, un lloc allunyat de tot i molt tranquil. Les dones es dediquen a l'artesania i a cosir tot tipus de teles. No vam tenir cap problema en fer-nos fotos amb elles ja que hi estan molt acostumades, i de fet s'hi posaven be! Vam poder veure les seves cases i vam pujar al turonet del poble.

Per la tarda vam anar a la Cova del Peix, indret unic de Tailandia o peix que nomes es troben per aquesta zona. Els peixos estan protegits per un Deu hindu i com no, no hi falten les ofrenes. El nostre tour va continuar fins a dalt de la muntanya per visitar un temple. Vam arribar en el moment estrella quan els monjos es dedicaven a donar les 3 voltes de rigor a tot el complexe. Nosaltres vam aprofitar per encomanar-nos a l'arbre dels desitjos tot penjant-hi dues fulles, aviam si no ens passen mes desgracies!

Avui ha estat un d'aquells dies en els que et ve de gust aixecar-te a les 6 del mati per agafar un d'aquestos busos en els que no pots ni respirar. La nostra sorpresa ha estat que quan hem arribat a l'estacio no hi entrava ni una agulla! Com sempre ens n'hem soriti prou be i hem aconseguit un minibus que ens ha portat a Pai en un temps record! La ciutat ens ha encantat. Es la capital tailandesa de la musica i hi ha un ambient hippie immillorable. Fins i tot hem vist els nostres primers rastes! Durant el dia hem fet un intensiu de lo mes important: la cascada mes maca de la regio; un camp d'elefants; un canyo (que ha resultat ser colorado!!! pel color roig intens de les seves parets), unes fonts termals naturals; tribus karen, lahu i lisu; una barriada de refugiats xinesos i wats, temples i mes buddhes per donar i regalar. Ahhh! Tambe ens ha donat temps per fer-nos un massatge thai amb oli, no us creieu que no el necessitavem!

Curiositat del dia, hem descobert que els dilluns tothom (o gairebe tothom) vesteix de groc ja que el rei va neixer en dilluns. I com que la badera reial es d'aquest color els thais li rendeixen homenatge! Estem molt sorpreses de la devocio que hi ha pels reis, surten fins i tot al paper de water!

Els poblats de les tribus karen (3 i 4 d'agost)

2007-08-04T19:04:00.000+02:00

La mestressa de l'hostal de Mae Sariang ens va despertar ahir al mati a les 7 h per sortir cap a un desti incert. Vam agafar un autobus (ben mirat, mes furgoneta que altra cosa), i vam endinsar-nos en una carretereta enmig de la selva. No us preocupes, que aquesta vegada haviem contractat un guia perque ens acompanyes: en Salawin. Durant tot el dia vam estar a dos poblats habitats per les tribus karen, refugiats de fa mes de 700 anys provinents de Mongolia, Birmania, i China. Aparentment, semblen thais normals, pero tenen una cultura, llengua, religio i manera de vestir totalment diferent.

En un dels poblats, una familia ens va acollir (el cosi del guia). La casa era autentica: construida amb fusta, bamboo, i com a teulada mil i una fulles seques. El pare de familia ens va ensenyar tot el poblat que estava perdut enmig de la selva, el paisatge era espectacular. Hem de dir que en aquest poble no havien vist mai cap extranger, cosa que els va revolucionar!!!!! A la nit tots els nens del poble van venir a la nostra casa per poder practicar el poc angles que els hi ensenyen a l'escola (sisisisi tenen escola propia a 6km on hi van nens karen de tota la zona) i aixi vam poder-nos comunicar una mica amb aquesta gent tan peculiar. Tot i dormir al terra ens hem aixecat prou be!!!! Malgrat les picades de mosquit que esperem que no portin malaria (i no... no som unes inconcients , vam utilitzar mosquitera!!!).

Aquest mati, ens hem llevat amb els galls que no paraven de donar-nos el bon dia a les 5 del de mati!!!! HORROROS!!!! i be... entre somni i somni ens hem aixecat i de cop hi havia mig poble que ens mirava mentres ens preparaven un cafe-instantani enmig del seu arros-pollastre-chilly que estaven esmorzant. Despres de posar-nos en moviment i descobrir que tots els voltants de la casa eren un gran fangar ens hem apropiat de dos pals que ens ha salvat la vida!!!! (les bambes inutilitzables per la resta del viatge.... jejejejeje). I ens hem dirigit cap a un altra karen village on hi havien elefants. Quina ha estat la nostra sorpresa quan hem vist apareixer un mamifer enorme amb una cistella ben preparada per nosaltres! i pregunta... alla com hi pugem? Encara que sembli mentida ens hem enfilat al primer pis d'una casa i hi hem saltat com hem pogut!!! I aqui ha comencat la nostra aventura del dia d'avui.

Ja ens veieu pujades dalt de l'elefant, agafant una carretera comarcal cap a la primera sortida cap a la selva... El nostre guia s'ha quedat assegut a la primera pedra que ha trobat i ens ha deixat en mans del propietari de la bestia, un karen que passejava sense res als peus i que anava donant ordres a l'animal. Fins aqui tot mes o menys correcte. Tenim elefant, persona que sap portar l'elefant i el qual l'elefant sembla que obeeix, les nenetes ben assegudes i un sol d'espant! Que podia fallar? Doncs si... alguna cosa tenia que passar, no pot ser tot tan meravellos.

.... Als 10 minuts de circuit (cuidado que no haviem agafat la sortida cap a la selva) ja ens havia fotut de dalt a baix! PROHIBIT RIURE... que som gafes a mes no poder. La cistella ha anat cedint fins que la juDh estava al terra i la Mire de cap per avall de la corda que aguantava el tinglado. 3....2...1 vuelta a empezar. El karen ha sapigut com salvar la situacio fent ajupir la bestia a temps per no caure de 3 metres d'altura, sense poder evitar rascades i un bon ensurt. El kit de la questio ha estat tornar a enfirlar-nos a l'elefant i continuar el trajecte, aquest cop si enmig de la selva. Per sort hem apres rapid a mantenir els equilibris i pregar a la verge maria, l'esperit del bosc i a tots els buddhes del pais no tornar-nos a caure!

La situacio ha estat de pel.licula d'indiana jones! El nostre amic tallant branques i arbres per obrir cami i l'animal anar baixant muntanya fins arribar a un riu. Lo millor.... que ens han portar a una cascada increible! Lo pijor... que ens aquell moment s'ha ficat a ploure torrencialment fins ha deixar-nos completament xopes! Mai ens haviem mullat tant!!!!

Perdudes enmig del no res: Doi Inthanon (2 d'agost)

2007-08-02T19:07:00.001+02:00

Dimecres a la tarda, vam tornar a reunir-nos amb el nostre bon amic Sumanat (el monjo) que creiem que es l'unic monjo que te un cotxe tan estupendo i energia suficient per aguantar-nos. Si si, doncs ens va portar amb el jet privat i uns amics d'excursio al Doi Inthanon, el pic mes alt deTailandia, de 2565 metres d'alcada. Va resultar que l'excursio no va arribar al seu maxim esplendor, perque ens vam perdre (wrong way...) i vam entrar el Parc (Reserva natural) a les tantes de la nit, aixi que els nostres benvolguts amics no ens van poder ensenyar res, i ens van deixar en un camping al mig del no res. Menys mal que a mig cami ens haviem parat i ens van comprar menjar, que sino... ens morim de gana!!! Al camping, ens vam allotjar en un bungalow super romantic, era una cova molt acollidora. Llastima que estava conectada amb la sala de bany que donava directament amb l'exterior i teniem una colleccio d'insectes diversos, entre els quals un escarabat de color verd amb ales enormes que pensavem que estava dissecat, pero no... es movia!! Evidentment, va arribar l'hora d'utilitzar les mosquiteres per primer cop.

Al dia seguent, pel mati vam despertar-nos amb l'agradable sorpresa que estava plovent a bots i barrals. Fantastica sensacio quan han de pujar al cim de la muntanya amb dues butifarres per motxila a l'esquena (15 quilos cada una) amb el consequent impermeable i objectes varis. Obviament, caminant resultava impossible, aixi que vam decidir parar el primer cotxe pick-up que va passar a la carretera. Sorprenentment, ens va veure tan desesperades i tan remullades que va parar. Aixi que ja ens veieu a la part de darrera del cotxe, mes en remull encara (si es que era possible) pujant per una carretera de curves pronunciades mes de mitja hora!!!!!

Total que arribem a dalt del Doi Inthanon, i lo que ens trobem es tan sols un buda. La colla de thais amb els que anaven ens van donar unes flors perque li fessim una ofrena, i despres de fer unes fotos rapides... cap a baix! Dalt no si podia estar de l'aiguat que queia i el fred que feia. Ha estat el primer cop que hem passat fred!!

La resta del dia va transcorrer de poble en poble, intentant arribar fins a Mae Sariang. Vam viure la impotencia de parlar amb gent on ningu ens entenia, sense saber quin autobus agafar, ni tan sols on era la parada mes propera. Finalment, despres de passar per Chom Thong, i Hot, vam arribar a Mae Sariang, un poblet encantador enmig de la selva.

Els propers dies ens espera una immersio als pobles de les tribus karen...

Chiang Mai, la civilitzacio thai del nord (30-31 i 1 d'agost)

2007-08-02T19:02:00.000+02:00

Dilluns al migdia vam fer la nostra arribada a la civilitzacio. Chiang Mai es la segona ciutat mes gran de Tailandia, pero tambe una de les mes turistiques. Te molts i molts wats, dels quals vam visitar els mes macos, els mes grans i els que anavem trobant pel cami. Per dinar vam menjar per primera vegada un plat que no tenia arros o noodles: pasta! increible... i per la nit va tocar racio de pizza.... oleeeeeeee! mentres, miravem a traves d'un llencol (no vam pagar entrada) el tipic thai boxing que nomes es per a turistes...! Despres, encara vam tenir temps de fer unes (moltes) compres compulsives al mercat nocturn. Ja tenim vestuari nou renvat per Barcelona, tot i que el que realement ens feia falta (un rellotge, per exemple...) no ho vam comprar. Al final, vam acabar fugint per no comprar res mes. Aprofitem per dir que si algu te una peticio especial, li podem portar.

El dia seguent va ser un dia bastant accidentat, sobretot per les tortuoses carreteres que porten al Doi Suthep. Pel mati, despres de traslladar-nos a un hotel amb piscina, vam pujar a un muntanya que hi ha a les afores de la ciutat per veure el temple Phra That, un dels mes grans i mes visitats. Si haguessim trobat el teleferic, ens haguessim estalviat mes de 1000 escales que vam haver de pujar per arribar-hi. Les vistes increibles, aixi com la multitud de monjos que hi habiten. Sobretot, nens petits vestits amb tuniques blanques. Al vespre, ens vam retrobar al nostre amic el monjo budista (que creiem que ho esta deixant) de Suhkotai. Encara que sembli mentida, vam acabar en un dels locals nocturns mes concorreguts de la ciutat, on ens va convidar a mil i un menjars exotics i begudes un tan peculiars.

El tercer dia, vam aprofitar per fer-nos un massatge tradicional tailandes als peus. Molt reconfortant, sobretot quan et comencen a tocar les picades de mosquit que tenim escampades pel nostre cos. A continuacio, vam dirigir-nos cap al Parc Zoologic, molt gran i molt tropical. Vam tenir el plaer de colar-nos a la galeria per veure els 2 ossos pandes, l'atraccio turisitca del parc. Tambe vam veure cocodrils, koales, monos, ocells de colors, serps enormes, ... . Despres, vam anar al tipic centre comercial tailandes de mes de 8 plantes i atapeit de gent on vam aprofitar per fer compres de productes tecnologics exportats de la China. Encara no entenem perque son tan barats, suposem perque les distancies son mes curtes.

Ja estem equipades per continuar el viatge!!

El pais del somriures (27 i 28 de juliol)

2007-07-28T19:25:00.000+02:00

Ja tornem a estar per aqui, aquest cop des de SUKHOTHAI, comencem a estar al nord del pais de veritat. ahir vam agafar el tren in extremis despres de la pelu, i vam arribar a Lopburi dos hores mes tard sota una calor agobiant a la que no ens acabem d'acostumar. El moment estrella de la sortida de l'estacio, com no, va ser la negociacio amb el tuk-tuk (bicicleta) que ens havia de portar a la guesthouse. Vam comencar amb 50 bats (com 1 euro) i finalment la cosa va quedar amb 15 i 2 galetes-oreos (visca els xanxullos!). els thais es morien de riure, i nosaltres tambe a base de sobornacio galetil. L'hotel molt maco no era... les vistes aixo si, impresionants del wat on hi ha mes monos de la ciutat. No obstant les cuques que van apareixer inesperadament darrera la porta del lavabo no van permetre ni que ens dutxessim, ni tans sols que apaguessim el llum (tenint en compte que la unica llum que funcionava estava al bany). Mentrestant decidiem que fer vam descobrir les formigues al nostre immens llit de matrimoni...

Lopburi ens va encantar. Fins i tot molt mes que Ayutthaya. Al ser un poble mes petit normalment no veuen extrangers i tothom frisava per una foto amb nosaltres. Ens vam sentir molt importants, la gent extremadament afable. Tothom et somriu pel carrer i quan intentes establir una conversa amb algu, tot i que no t'entenguin, no paren de riure i mirar-te gentilment. El nostre moment mistic d'ahir la tarda va ser quan per casualitat ens vam trobar un wat mig abandonat on hi havia un buhda gegant de color daurat. Va ser el primer que ens vam topar de tals dimensions, uns 5 metres i ens vam quedar com uns 30 minuts mirant-lo. La nostra sorpresa va ser quan van comencar a entrar monjos budistes, de color taronja of course, que anaven a fer els seus cantics. Lo millor, que ens van deixar quedar agenollades darrera de tot i vam poder contemplar atonites tot el ritual. Al final hi vam estar gairebe 1hora i mitja!!!! Realment precios.

Aquest mati ens hem aixecat a les 5 del mati, molt mes abans de la sortida del sol, per anar en tren fins a Phitsanulok. Ens hem xupat mes de 5 hores de tren que se'ns han fet interminables. Aixo si, el paisatge molt maco... pero el nostre cul ben quadrat de la incomoditat sofrida! Al baixar hem anat directament a veure el segon buhda mes sagrat del pais (despres d'un de Bangkok). Lloc de peregrinacio de multitud de thais i cap turista, no sabem si no saben on es!!!! i hem fet la primera ofrena als monjos i ells amablement ens han guardat les super motxiles mentres feiem un recorregut de mes d'una hora per tot el recinte!!!! (hem de dir que ens va agradar mes el budha d'ahir). Despres hem agafat el bus a Sukhothai on hem arribat al migdia.

La tarda d'avui ha estat d'endinsament a la cultura local. Hem fet molts amics. Primer hem estat 3 hores en una botiga de roba sentades al terra davant d'un ventilador perque no podiem aguantar la calorada que feia fora. Poc a poc els nens de la casa han anat encerclant-nos fins que hem acabat fent un curset de vocabulari thai, de geografia i de modals. Al final hem berenat tots junts, cortesia de la familia. Despres, un altre cop per casualitat, hem acabat en un altre temple on hem estat mes de dos hores parlant amb un monjo que parlava angles (Isaac creiem que ja tenim una tunica taronja per tu!!!!!! ens hauras de fer un monument!!!)

Ara podem dir que ja entenem una mica mes com viuen els thais. Aquesta gent que sempre t'ofereix un somriure a canvi de no res i que ho donen tot, encara que no siguem d'aqui.
A tots aquells i aquelles que esteu preocupats per dos noies soles per les thailandies us hem de dir que tothom ens tracta molt be i que ens sentim una mica com a casa!!!

Mire and juDh

Per mes fotos:
http://www.flickr.com/photos/10355944@N04/

Cronica del dos primers dies (26 i 27 de juliol)

2007-07-27T05:35:00.000+02:00

Per tots aquells i aquelles que estaveu preocupats per nosaltres, JA ESTEM AQUI. Ahir al mati (hora thai), despres de quasi 24 hores de viatge, vam arribar a Bangkok. Be, allo que se'n diu Bangkok ciutat... no exactament... no vam arribar a trepitjar-ho, perque directament vam agafar un bus que ens va portar cap al nord, a un poble que es diu Ayuthaya. L'arribada va ser triumfal: les dues dormint a darrera l'autobus, quan tothom havia baixat i el conductor ens feia senyals amb els brassos des de baix (que evidentment no veiem perque estavem amb els ulls tancats).

El poble es molt maco, ja hem vist els primers budes, les primeres ruines (tecnicament anomenades WATS!), una residencia dels reis, un parc nacional, i tambe ens han picat els primers mosquits. Hem de dir que no hi ha gaires turistes per aqui, ens estem endinsant en la cultura thai. Ja parlem quatre frases d-aquest idioma, que te una retirada al xines i parlen amb una cantarella molt curiosa! En general, els tailandesos son gent agradable, pero la gran majoria no t'entenen mentre et van fent que si amb el cap. En poc temps, hem de dir que hem tingut temps de fer moltes coses, algunes ben inesperades com aquest mati que la Mire s'ha tallat el cabell en una thai peluqueria!!!

Ara estem davant lestacio del tren, marxem cap a LopBuri que es la ciutat dels monos! Aviam que ens trobarem... seguirem informant!!

Ja tenim la ruta!

2007-07-19T20:35:00.000+02:00

Imagineu-vos: un dimarts a la tarda, al mes de juliol, i a ple centre de Barcelona. Una calor agoviant i molta gent pels carrers.

Així va començar doncs la nostra trobada per a planificar el viatge. Amb el cap bastant espès, decidim començar per fer les compres de la llista "farmàcia" (Fase I). Després de recórrer totes les farmàcies del centre, aconseguim tot el que volíem: ja tenim des de raspall de dents, relec extrafuerte, ibuprofeno, potabilitzador d'aigua, fins a 2 xeringues, i 120 pastilles de doxiciclina que en teoria ens han d'evitar la malària.

A continuació, una orxata i un granissat de cafè ens fan recuperar forces, mentre esperem que arribi l'Ana. Sort... que sinó jo crec que no sobrevivim!
Això sí, en el moment en que aconseguim reunir-nos l'equip al complet, ens posem en marxa. En aquest moment precís, ens donem compte que el nostre viatge ja ha començat. Quina emoció! Parlem durant estona, consultem coses tan importants com per exemple el calendari lunar, i així ens fem una idea més clara del recorregut que seguirem. Entrem a la Fase II: decidir on anirem, ja era hora! Finalment la cosa queda així: Tailàndia i Cambodja, tot i que després ja improvisarem.

Malgrat la gran organització, necessitem una Fase III de les nostres compres, que té lloc 2 dies més tard al Decathlon: motxilla de viatge de 70 litres, mosquitera, impermeable, sac de dormir... fins i tot una llanterna. Això sí, amb guia personalitzat i tot.

Ara ja podem dir que estem equipades al complet!!

Mire

Preparant el viatge

2007-07-16T01:08:00.000+02:00

Avui ha estat el primer dia que hem quedat per parlar del nostre viatge... i això que marxem d'aquí 10 dies!! El primer destí: Tailàndia, això ho tenim clar. Després d'una petita visita a Doha (Qatar) volarem cap a Bangkok!

Fins ara tenim vacunes, reclamacions de les vacunes (i més reclamacions que falten per escriure) i imprescindible el bitllet d'avió, d'això ja en fa 6 mesos. I des d'aquesta setmana també comprada la tornada Madrid-Barcelona. Que més ens queda?????

Segons diuen ara necessitem un VISAT per Vietnam... Tot i que encara no acabem de tenir clar on anirem exactament. El pla inicial era fer Tailàndia - Indonèsia - Cambodja. Però ara... què ens oferirà el destí? de moment estem pensant canviar Indonèsia per.... serà Laos? potser Vietnam? algú ens va dir Birmània? que ens sabem de Malàisia? potser el sud de Xina (o qui diu el nord)? Si és que clar... amb tan d'air-asia i bitllets baratos l'horitzó és molt més ampli... En realitat hauríem de marxar 6 mesos que ja ens aniria prou bé. Però ens hem adonat que només tenim 6 setmanes, així que seria qüestió que ho decidíssim aviat.

Avui hem planificat com ha de ser el nostre blog. Cosa molt important en el transcurs del viatge (com podeu observar molt més que fer una assegurança, decidir els països que volem veure...) també em de dir que ens falta la tercera component en discòrdia: miss ANA CALZADA (ana banana para los amigos) que se'ns unirà al nostre viatge del 11 al 26 d'agost. Parlant de coses importants també hem fet la llista de coses a comprar de les que podem destacar la farmaciola (amb tot el que us podeu imaginar) i un decathlon que no falti.

Propera trobada: dimarts, dia 17 de juliol.
Objectiu: Tarda de compres. Vespre de decisions fonamentals pel nostre futur a curt termini.

Mire and juDh